Jurista i màster en Business Administration i gestió ambiental. Ha treballat a l’Àfrica per a Nacions Unides. També ha col·laborat amb la Comissió Europea i l’Agència Europea del Medi Ambient. Ara participa en el moviment Governança Democràtica Mundial.
En què es fonamenta el desenvolupament sostenible?
Com deia el savi, “som nosaltres i tot el que ens envolta”, quelcom que té molt a veure amb el desenvolupament sostenible. Aquest concepte té tres pilars fonamentals i un quart pilar que actua com a ròtula. El primer és el social, el segon el mediambiental, el tercer l’economia i el quart el de les institucions, de la governança. El pilar social es refereix a l’equitat i la cohesió; l’ambiental, per reduir la petjada ecològica i els impactes (mitjançant la reducció del consum de recursos naturals) i l’econòmic, a l’eficiència (poder fer més coses amb menys recursos productius). Perquè aquests tres pilars es coordinin i funcionin s’han d’equilibrar, a través de l’acció institucional, incloent-hi la legislació i els tractats internacionals, que, amb totes les limitacions que tinguin, ajuden a la governança global.
El desenvolupament sostenible comporta la federació d’interessos, encara que de vegades siguin contraposats?
La majoria de les qüestions mediambientals difícilment es poden resoldre a escala local (fins i tot els temes locals acaben sent globals, i viceversa), d’un petit Estat, ja que fins i tot els grans Estats tenen dificultats per fer-ho. Per això cal que els Estats col·laborin, que cooperin i mostrin una certa solidaritat. Són elements que, en realitat, són federals. Des del nacionalisme estricte, i per descomptat des dels extrems, no hi ha sortida. Als Estats, incloent-hi els federals, sempre hi ha elements nacionalistes que cal superar, perquè cal col·laborar amb els altres. Per José Luis Salazar exemple, en les negociacions de canvi climàtic, els 28 Estats de la UE estan negociant amb una sola veu, federal, a escala internacional. També altres grans grups, com el dels 77 més la Xina o l’OCDE van establint posicions comunes en les negociacions.
En el llenguatge de l’esquerra s’ha colat el concepte sobirania. A l’hora de referir-se al medi ambient, no grinyola, això?
Cap Estat, per molt potent que sigui, pot aturar qüestions com el canvi climàtic o la contaminació. Quan es va produir el terrible accident nuclear de Txernòbil, la contaminació radiactiva, a causa dels vents dominants, es va escampar cap als països escandinaus. Les autoritats soviètiques no en van informar, però a Suècia van començar a detectar que la radioactivitat de l’atmosfera era excessiva. Curiosament, a França, on hi ha moltes nuclears, van començar negant la realitat, sense saber si era un problema seu o no, o com si la radioactivitat s’hagués aturat a les seves fronteres. No obstant, a Espanya també es va detectar l’augment de la radioactivitat. A partir d’aquí es va prendre consciència, per exemple, de la importància de la informació ambiental i es va instituir un sistema homogeni per recollir i analitzar informació ambiental i fer-la pública. També es va crear aleshores l’Agència Europea del Medi Ambient. En definitiva, la sobirania entra en contradicció amb el medi ambient, perquè només a través de sobiranies superposades o compartides, amb molta col·laboració i cooperació, es poden afrontar els problemes ambientals. El dret ambiental va sorgir sobretot en relació amb els rius compartits, com el Rin, que transitaven per diversos territoris.
Els nacionalismes, com el que a Catalunya planteja separar-se d’Espanya, dimonitzen, en l’imaginari íntim, qüestions que van més enllà de les fronteres, com el canvi climàtic?
Els nacionalismes tendeixen a tancar-se en ells mateixos. Però és la geografia mateixa que comença per determinar les coses. Catalunya és a la península Ibèrica, a Europa, al Mediterrani, de manera que no té sentit pensar en una sobirania pròpia que no sigui en col·laboració i compartida amb altres. Està molt bé que Catalunya tingui, que ja la té, la seva llei de canvi climàtic, però dur-la a terme no és viable. Es poden fer algunes accions de mitigació, poques, i alguna adaptació. De fet, com que no hi ha més remei que afrontar el canvi climàtic, s’està fent alguna coseta, amb moltes limitacions, al Delta de l’Ebre. Però és evident que cap repte social es pot afrontar en solitari. Els grans moviments migratoris al Mediterrani, amb morts contínues, només es poden abordar des de l’acord, el pacte, la col·laboració… Qualsevol repte de la globalització requereix solucions mancomunades. Entenc la il·lusió i els sentiments que acompanyen moviments com el procés, però també hi ha altres sentiments. I cada vegada són més aquells a qui els mouen els sentiments de solidaritat amb altres persones del món i, en particular, amb els més pobres, com els que intenten travessar el Mediterrani.
La desconfiança envers l’altre va de la mà, en el nacionalisme, amb la idealització de la seva identitat. Catalunya pateix problemes mediambientals, com el gravíssim derivat de la indústria porcina, que s’oculten sistemàticament?
Esclar. I continuen per inèrcia, perquè no es vol canviar. Darrere de tot això hi sol haver interessos econòmics molt forts i es necessita molta voluntat política per encarar-s’hi. En el cas dels porcs, la contaminació derivada dels purins s’agreuja perquè els residus no són només conseqüència d’una cabanya pròpia, més o menys controlada, sinó de ramaders d’altres llocs d’Europa que utilitzen Catalunya com a lloc d’engreix. Ho fan, entre altres coses, per evitar la contaminació als seus països. De manera que són exportadors de contaminació. Se sap que moltíssims aqüífers de Catalunya estan contaminats per excés de nitrogen procedent dels purins.
I què es pot dir entorn a la relació entre medi ambient i democràcia?
Per exemple, no podrem afrontar els reptes ambientals, de sostenibilitat i, per descomptat, de canvi climàtic, sense una transició energètica a nivell mundial. El canvi incideix en la línia de flotació del sistema productiu com el coneixem ara. Per què costa tant arribar a acords en les qüestions del canvi climàtic, fins i tot a nivell intern de la UE? Perquè hi ha llocs que produeixen carbó, com Polònia i altres, que no volen canviar. Però el tema fonamental és que, en la transició energètica, com en tot, sempre hi haurà guanyadors i perdedors. Hi ha sectors, que són els fòssils, que han d’anar abandonant la producció, si volem combatre els gasos d’efecte hivernacle. Però la producció d’energia elèctrica continua depenent en gran mesura dels combustibles fòssils. Així es topa amb els interessos de les elèctriques. La transició a més energies renovables és i serà conflictiva.
Naomi Klein sosté que la qüestió mediambiental i el canvi climàtic poden ser la tomba del capitalisme. Què n’opina?
Té una part de raó, perquè tot el que està passant en els temes ambientals (canvi climàtic, i el gran repte de la sostenibilitat i la transició energètica) té a veure amb la lluita política. El gran repte és precisament que el capitalisme, tal com el coneixem, haurà de canviar radicalment. En aquest sentit, Naomi Klein té raó. Però tots els grans problemes ens porten a una qüestió tan transcendental com la de la globalització no democràtica o democràtica. Dit d’una altra manera, la humanitat s’ha de plantejar com soluciona problemes crítics mantenint el sistema democràtic. La Xina és una solució autoritària. Estava contaminant el món fins que, poc abans de la conferència de París, va prendre consciència del problema i va donar un gir a les seves polítiques. Es va adonar que amb el problema de la contaminació es podien carregar el propi desenvolupament i estan revertint la qüestió, però de manera autoritària. En aquest moment, la Xina és el major productor mundial de plaques solars, a un preu cada vegada mes baix, i també de cotxes elèctrics. Aquesta transformació, tan ràpida, es pot fer perquè hi ha un poder que ho facilita. La pregunta és si tal cosa pot o hauria de traslladar-se a nivell mundial.
Aquesta tensió entre el que és general i el que és particular, entre el que és global (cada vegada més determinant) i el que és local és només aparent, en la mesura que els problemes són únics, més enllà d’on es manifestin?
Hi ha la impressió, en general, que tot és molt caòtic. Des del final de la guerra freda tenim una situació cada vegada més multipolar. Però, en definitiva, els agents, entre els quals els Estats, necessiten coalitzar-se per afrontar els reptes. Ara assistim a una situació d’aïllament dels EUA que no és cap bon senyal. Però, en qualsevol cas, en el joc dels acords globals caldria incloure-hi les ciutats, les grans àrees metropolitanes i també les multinacionals, tenint en compte el seu paper a escala universal.
