La roda de la historia és implacable. Però és lenta. Més aviat o més tard s’acaba imposant la lògica, la justícia, el respecte pels drets humans fonamentals, personals i col·lectius. La història de la Humanitat és la del progrés. La d’anar deixant enrere pràctiques brutals, injustes, insolidàries, inhumanes. L’esclavitud, el racisme, l’imperialisme, l’explotació brutal de la classe treballadora, la discriminació de les dones o les persones discapacitades van perdent força a les nostres societats. En algunes hi són presents més que en d’altres, però, més aviat acabaran desapareixent del tot.

Els que ja tenim una edat hem vist com el nostre país canviava. La dictadura va deixar pas una democràcia que encara ha de millorar molt. Un ministre de dretes va legalitzar el divorci. Un altre d’esquerres, el matrimoni entre persones del mateix sexe. La sanitat es va universalitzar. El poder polític es va descentralitzar.

Direu que algunes d’aquestes fites encara estan a mig consolidar. Encara hi ha persones que assassinen les seves parelles, agredeixen homosexuals i lesbianes o maltracten els seus avis. La capacitat del ser humà per actuar de forma egoista o insensible al mal que causen encara és ben viva. Però, amb tot, i amb moments de reculada dolorosos, el món avança cap a la societat justa i amable a la qual aspirem.

L’arribada de Jair Bolsonaro a la presidència del Brasil o l’ascens del partit ultradretà Vox a les eleccions autonòmiques andaluses formen part d’aquestes fases de retrocés. Però tenen les de perdre. Tenen i tindran els seus dies de glòria, però, en algun moment, s’hauran de fer a un costat i deixar pas al progrés social, a la millora de la convivència que acabarà imposant-se.

Saber-ho no implica defallir en la lluita quotidiana perquè les etapes de predomini retrògrad siguin com més curtes, millor. D’aquí a uns quants anys –esperem que no massa- els estudiants d’Història se’n faran creus que el president d’un país com Brasil digués que preferia un fill mort que homosexual, o que una ministra seva digués que els nens havien de dur vestits de color blau i les nenes, de color rosa. O que hi havia partits que posaven entrebancs a les lleis que penalitzaven l’assassinat de dones. De la mateixa manera que els costarà d’entendre que les dones no tinguessin drets a molts països, que els governants d’alguns estats ordenessin l’assassinat de periodistes o que el món estigués farcit de guerres, amb centenars de milions de persones que patien fam o eren molt pobres i que menys d'un 1% de la Humanitat tingués tanta riquesa com la resta.

Tot això serà superat. Un dia o un altre. Només ho pot evitar un canvi climàtic que ens elimini com espècie abans que aquest dia arribi.