Quan per fi es va desallotjar Jordi Pujol de la Generalitat mitjançant el complicat tripartit, la seva esposa va exclamar: "és com si ens haguessin fet fora de casa". El seu sentiment, lluny d'acceptar l'alternança democràtica, suggeria que la Generalitat (i per extensió el territori de la regió) li pertanyia per algun designi ancestral. Un dels seus fills també va deixar una frase memorable: "això és com quan la casa de l'amo és ocupada pel masover’,
L'oposició que va fer Convergència al tripartit va practicar tot el joc brut possible a través dels mitjans que, per obediència i per tradició, li ho devien tot. Especialment rellevant va ser el paper de La Vanguardia, però no va ser l'únic. Cal pensar que Convergència va estar prop de 30 anys al poder autonòmic i que al llarg d'aquest temps va fer l'única cosa que se li dóna bé: crear una xarxa clientelar i de fidelitats el referent de la qual en el cinema seria "El Padrí".
Ara, uns quants anys més tard, es repeteix la història a nivell nacional. Alguns mitjans tracten la moció de censura que va fer fora Rajoy de la Moncloa i la posterior victòria socialista en unes eleccions com un cop d'estat, il·legítim i fins i tot fosc i brut. Es tracta de democràcia, res més. I la democràcia té, entre els valors que la fan superior a altres règims polítics, una cosa tant cabdal com és l'alternança en el poder, bàsica per millorar dins dels límits del que és legal, racional i consensuable. És a dir, l'única forma pacífica i pactada de canviar cap al que una majoria àmplia pot pensar, en un moment donat, que és el que més li convé a la comunitat.
L'actitud de Pablo Casado, de vegades moderat i altres furiós, respon de nou a aquell sentiment de l'esposa de Pujol: érem els amos de la finca i un masover ens l'ha pres. Pot ser una reacció emocional i, per tant, humana, però la seva exhibició és impúdica. Suposo que l'alternança de Casado (de la moderació a la fúria) no obeeix a un temperament bipolar si no als girs estratègics als quals l'obliga el nou actor de la política espanyola. Vox exerceix, a Espanya, el paper que portem uns anys veient a Catalunya, interpretat per la Cup. Encara que els dos partits es posicionin en els extrems oposats del tauler, en realitat interpreten el mateix paper, l'actor petit (o mitjà, en el cas de Vox) que empeny o n’arrossega un altre cap al bàndol furiós, el patriòtic en el sentit decimonònic i carlista.
Com temps enrere a Catalunya per obra de la Cup, Vox porta a Casado cap al terreny molt perillós de la deslleialtat. Fins i tot davant d'una crisi global, imprevisible i molt complexa. Jjuguen amb les emocions més bàsiques, amb allò més barroer. Juguen amb la mort dels altres, que és l'indicatiu de la baixesa moral. Alguns han assenyalat l'actitud de l'oposició de dretes a Portugal, país que ens està donant diverses lliçons de bona gestió i que se'ns fa cada vegada més desitjable com a model. La dreta portuguesa s'ha posat en mans de el govern i li ha desitjat tota la sort de món. Segur que quan passi la crisi vindran les anàlisis, les valoracions i es passaran les factures pendents. Evidentment. Però, per descomptat, ara no és el moment, ja que l'agitació contra el govern només porta més incertesa a la ciutadania.
En aquest sentit, és ressenyable que tant Vox com la Cup s'oposin a les mesures governamentals, i que tots dos citin la noció de ‘poble’ en el seu discurs. Arribarà el moment de les avaluacions. Tant als alumnes com als professors se'ls avalua a final de curs, però mai durant el curs i molt menys quan sorgeix un problema greu. Arribarà el moment de valorar la gestió de la crisi, de posar sobre la taula la deslleialtat terrible de Vox d'una banda i la de Torra per un altre. I de Casado, que com Torra, encara que amb una mica més de moderació, llisca pel pendent de la irresponsabilitat.
Llegeixo a la premsa de la dreta atònita amb la ‘popularitat’ de Sánchez en les enquestes. Això ens explica que la majoria dels ciutadans som més sensats que ella, la qual cosa és una bona notícia de la que cal prendre bona nota. Espantar o parlar de cops d'estat, de comunisme totalitari i de bajanades similars és fruit d'un mal càlcul i d'un pèssim sentit de la responsabilitat que, en el cas català, inhabilita Torra amb més contundència que un jutge.
