Vaig néixer en ple papat de Pau VI. Així, acumulo cinc vicaris de Crist al llarg de la meva història: l’esmentat, Joan Pau I, que va durar 33 dies, Joan Pau II, que va governar l’Església durant 27 anys, Benet XVI, que per motius de salut va renunciar al papat després de vuit anys per esdevenir emèrit, i Francesc, l’actual Papa, el primer successor de Sant Pere natiu del continent americà. El meu primer record papal el tinc arran de la mort de Joan Pau I. La prematuritat del decés i la bonhomia del personatge, conegut com ‘el Papa del somriure’, va alçar molt rebombori; encara avui, quaranta anys després, s’especula sobre l’origen de la misteriosa mort, amb elucubracions variades sobre el seu possible assassinat. Després va venir Joan Pau II, que, després de 27 anys de papat,  se’ns va fer etern. Tot i que, per insistència, es convertiria en el Papa de capçalera de molts pecadors com ara jo, ni ell ni el seu successor, el Papa emèrit Benet XVI, són ‘papes’ de la meva devoció. Els meus pares, de creença moderada, sempre m’han parlat bé de Joan XXIII, també conegut com ‘el Papa bo’. Des de la meva moderada descreença, sempre he buscat sense èxit un Papa a l’estil de Joan XXIII; potser Joan Pau I si hagués durat més... Francesc s’esforça per assemblar-s’hi.

Vaig seguir amb delit l’entrevista que Jordi Évole va fer-li al Papa Francesc en el programa “Salvados” de la Sexta, segurament buscant indicis de Joan XXIII. La veritat és que a vegades Francesc desborda ‘el Papa bo’ per l’esquerra, però altres també per la dreta. Potser per por a seguir el sender de Joan Pau I, l’actual bisbe de Roma a vegades sembla l’alumne avantatjat de Joan XXIII en temes d’aggiornamento (actualització), però alhora també es converteix en el darrer de la classe quan parlem d’aspectes com l’homosexualitat, el feminisme o l’avortament.

Succintament, parlant del bloqueig de l’Open Arms per part del govern espanyol: "Em sembla una injustícia molt gran. ¿Per què ho fan? ¿Perquè s'ofeguin?". Sobre la venda d’armes de països com Espanya: “Fomenten la guerra en un altre país i volen la pau en el seu? No tenen dret a parlar de pau". "L'Església i els homes de l'església han de pagar impostos. Són ciutadans, els han de pagar". Sobre les cunetes del franquisme: "Una societat no pot somriure al futur tenint els seus morts amagats". "El periodisme comet quatre pecats: la desinformació, la calumnia, la difamació i la coprofília". "La dona ha de tenir un paper rellevant a l'església. S'escriu en femení, no en masculí". El Papa, va voler matisar sobre l’homosexualitat i la conveniència a anar al psiquiatre si els fills tenen “tendències estranyes”, com havia dit: "Una vegada que la tendència homosexual estigui fixada en una persona, aquella persona té dret a tenir una família". El Papa també va voler matisar sobre la seva idea del feminisme, abans havia dit que el feminisme radical podia ser un masclisme encobert: “Em vaig equivocar, no penso que el feminisme sigui això”. “No és lícit que s’avorti encara que hi hagi una violació”. Finalment, Évole li pregunta sobre si Messi és Déu i el Papa, entre somriures, diu: "Aquestes coses són expressions de la gent. Però com juga...

Quan a Espanya no es posaven notes numèriques als escolars, s’usaven eufemismes més o menys encertats com ara “progressa adequadament” o “necessita millorar”. Doncs això, Francesc no és Joan XXIII, però tampoc Joan Pau II; així, “progressa adequadament”, però “necessita millorar”. També va dir: “El món s’oblidà de plorar”, i aquí hi estic d’acord, fil per randa.