Hi ha moments en què és comprensible la desesperació i la frustració de la gent per tal com va el món, el més proper i el mes allunyat. Lògicament, els fets que tenen lloc en el nostre entorn immediat ens afecten més però la solidaritat fa que compartin el patiment de persones i societats que només coneixem a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. L’ensenyament que ens proporciona la història és ambivalent. Per un costat hem vist com episodis de frustració han donat lloc a guerres terribles, però, per un altre, estan en l’origen de canvis i progressos socials positius.
Al nostre dia a dia vivim aquesta realitat. Frustracions socials que porten a enfrontaments violents i revoltes o votacions populars que capgiren situacions que semblaven intocables. La sentència del Tribunal Suprem i la violència que hem viscut a Catalunya els darrers dies inciten al desànim. La mort de més d’un miler de persones que s’han ofegat a la Mediterrània quan intentaven arribar a Europa aquest 2019 provoca la indignació de tots aquells que tenen un mínim de sensibilitat humana. L’ascens de les forces d’extrema-dreta a Europa, els Estats Units o Amèrica Llatina pot generar sensació d’impotència.
Tanmateix, és bo mirar la part plena del got sense deixar de tenir en compte la que és buida. Malament rai si davant la frustració optem per tirar la tovallola. No ho fan els joves –i els adults- que han aixecat la bandera de la lluita contra l’emergència climàtica. Guerra aquesta en la qual ens juguem el futur dels ciutadans de tot el planeta. I guerra difícil perquè bona part dels polítics i responsables empresarials del canvi climàtic miren cap a una altra banda esperant que passi la rauxa dels manifestants o que a ells no els toquin els efectes de l’escalfament de la Terra.
A la part plena del got hi trobem la victòria dels equatorians que s’han oposat al ‘paquetazo’ que els volia imposar el seu president, Lenín Moreno, amb el suport del Fons Monetari Internacional, retirant la subvenció als combustibles i encarint, per tant, el cost de la vida pels més vulnerables d’aquest país. O la derrota del partit de l’ultradretà Víktor Orban a les eleccions municipals a grans ciutats hongareses, com la capital Budapest. Res no és etern. Que Orban perdi Budapest confirma la tesi que ‘tot està per fer i tot és possible’. Ho deia Miquel Martí Pol. D’altres poetes, com Joan Margarit consideren que és un mal vers perquè, al seu entendre, s’han fet ja moltes coses i n’hi ha que no són possibles.
Deixem-ho, doncs, en què hi ha moltes coses que semblaven impossibles que al final s’han fet realitat. Es viu d’il·lusions, però també de certeses.
Orbans més alts han caigut. I en cauran més
