La utilització confusa de termes i la creació d'una neollengua en l'espai de l'independentisme ha estat constant i intencionada: Dret a decidir, política de la gent, mandat democràtic, la desconnexió, estructures d' estat, de la postautonomia a la preindependència, visió de país, espoli fiscal, acta de sobirania, ... És la meva intenció en aquest article, cenyir-me a dues d'aquests conceptes tan gastats pel seu ús indeterminat i pel seu caràcter polisèmic: el de nació, en el qual distingiré entre nació política i nació cultural, i el de sobirania.

La nació política pròpia de l'àmbit jurídic, està caracteritzada principalment pel govern de l'activitat econòmica, dels sistemes de protecció social, de la seguretat, de les estructures polítiques i de les relacions institucionals. La nació, entesa així, és una construcció moderna de finals del segle XIX i principis del XX. Per la seva banda, la nació cultural defineix les comunitats humanes unides per determinades experiències històriques, trets culturals, creences col·lectives, i consciència de pertinença a un grup. Aquesta nació té connotacions amb un passat mes llunyà. La complexitat de les nacions polítiques modernes es caracteritza per la seva pluralitat, de manera que sol incloure la coexistència de diferents nacions culturals.

La Unió Europea, que agrupa Estats complexos, va necessitar delimitar aquests conceptes. En el document El concepte de nació aprovat per l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa (13-12-2005) s'identifica els grups de persones amb característiques històriques, culturals, lingüístiques o religioses, com nacions culturals. De la nació així reconeguda desapareix qualsevol vincle amb la sobirania política.

La Resolució 2625 de l'ONU de 1970 emfasitza el dret de lliure determinació com el dret de tota la població d'un Estat a participar de la vida pública, i entén que, la democràcia com a essència de la lliure determinació interna de la col·lectivitat que viu a un Estat, no permet aixecar Estats en funció d'una llengua, d'una raça, d'una cultura, d'un sol poble. En altres paraules, estableix que l'existència d'una nació cultural en un Estat democràtic, no dota a aquesta de sobirania política. Per la seva banda, la Causa Justa plantejada per alguns autors considera que el dret internacional pot reconèixer i emparar una secessió unilateral quan la nació política no reconeix la nació cultural.

En els nacionalismes excloents, el que predomina, és el binomi un Estat nació / una nació cultural, de manera que nació cultural i nació política passen a ser una mateixa cosa. En aquest nacionalisme, la seva adhesió a una concepció de la cultura nacional autèntica xoca amb el dret a ser diferent i amb el respecte a l'autonomia individual. La identificació de la nació, sigui aquesta espanyola o catalana, amb una manera de ser nacional, pren, de manera invariable, la part pel tot, dividint i tensant a la societat. Això és el que va passar amb l'aprovació de la Llei per a la Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República i el posterior referèndum de l'1 d'octubre, quan l'independentisme va assegurar que s'havia donat un mandat a les institucions polítiques.

Quan es posa en primer pla aquest concepte de nació, referit a Espanya o a Catalunya, el debat tendeix a utilitzar un llenguatge inflamat caracteritzat per les dicotomies i les polaritats maniquees. La confrontació ocupa molt espai i el diàleg poc , i atès el seu caràcter rígid i absolut, es redueix molt la possibilitat de concloure acords. Guanya una part o l'altra, no poden guanyar totes dues alhora .

Els estats plurinacionals es fonamenten en la distinció entre una ciutadania única i compartida, amb l'existència de diverses nacions culturals diferenciades. La ciutadania condueix a la definició d'una identitat política comuna al voltant de la nació política, mentre la nació cultural permet abandonar els conceptes exclusius d'identitat nacional i les persones, poden, en aquesta esfera, definir-se de manera particular i diferent, sostenint en aquest espai diverses identitats de forma simultània.

La política ha d'actuar sobre l'estar, no sobre l'ésser. Al federalisme li preocupa la forma en la qual tots, independentment del que siguem, pensem o parlem, puguem estar i ser lliures en un espai comú, un espai que, en el nostre cas, abasta inevitablement Catalunya, Espanya i Europa.