El president està molt ocupat, diu. No es pot fer càrrec de tots els problemes que li incumbeixen, perquè els problemes són molts i molt complexos. Diu el president que els problemes el sobrepassen, diu que vostè ha de comprendre-ho.

Avui, un alumne m’ha explicat que abandona els estudis. Abandona els estudis i la seva vida aquí, i se’n va a un poble, a un altre país. Va arribar a Espanya en pastera. Es va posar a estudiar, va aconseguir una feina. Estudiava i treballava. La feina, sotmesa a uns horaris terribles: matinada o nit, segons les necessitats o els capricis de la demanda o del cap. El cap de setmana, al complet. Va aconseguir llogar un pis. Es va casar. El noi és un exemple no només per als que van arribar a Espanya com ell, també ho és per als xavals nadius. No es queixa mai. És un noi humil, agraït. És conscient que l'atzar determina (el lloc on has nascut, les persones amb qui t'has creuat). En les escasses hores lliures que li queden, fa un voluntariat per ajudar altres xavals, tant emigrats com oriünds.

Es diu Mamadou. Li acaben de comunicar que li redueixen la jornada laboral i, per tant, el sou, i aprofitant la caducitat del contracte de lloguer, l’hi augmenten un 30%. De manera que se’n va. Es pira però no es rendeix, perquè la gent com ell no es
rendeix. Seguirà lluitant, però lluitarà en un altre lloc. I estic segur que ho aconseguirà. Mamadou és un resilient nat. 

Sobre casos com el de Mamadou li van preguntar l’altre dia al president, i el president va espondre que no estava per aquestes minúcies, que la seva feina és molt complexa, massa complexa per arribar a tot arreu. Al catàleg de les respostes desafortunades no n’hi ha cap de més lamentable que aquesta. Va dir el president que té companys a la presó i a l’exili. Va dir: “Vostè pot comprendre que amb aquesta vida que porto no puc amb tot”. Es va oblidar de dir que, de tant en tant, suspèn una reunió per anar a tallar una autopista: la seva vida és molt i molt complexa. I difícil. Ha de visitar presos a presidis lúgubres, confortar exiliats a països llunyans i inhòspits.

Els pobres, al costat dels presos i els exiliats, són éssers molt petits. I si a més de pobres són estrangers que no voten, són uns tipus insignificants, sense cap rellevància per a un home tan enfeinat: aquests pobres no tenen sentit i no tenen lloc en el seu projecte polític. Es va oblidar d’afegir que els pobres li importen ben poc, però no ho va afegir perquè tothom ho sap. Que ja s’apanyen, que la pàtria no està per atendre petits problemes de pobres, que la pàtria és l’oposat a la misèria. Podria haver afegit que si aquests pobres estan aclaparats per alguna cosa, doncs que es dirigeixin a TV3, per si la Marató de l’Almoina
de l’any que ve els pot atendre. La seva tasca és tan àrdua que li impedeix aturar-se a pensar en la pobresa. Pensar en la pobresa, quina baixesa, quina cosa més secundària.

Si demà tanquen un amic meu a la presó i jo no vaig a la feina perquè m’imposo el deure moral de visitar-lo a la seva cel·la, o hi vaig però no faig ni brot amb l’excusa que em sento molt malament per tenir un col·lega engarjolat, em diran que esculli entre la
meva feina i les meves amistats, ja que el sou és públic i els que cobrem de la cosa pública ens devem a tots, i la nostra única obligació és treballar pel millor per a tothom. M’imagino la cara que farien els meus alumnes si els dic que la classe se suspèn perquè he d’anar a tallar una autopista pel bé de la pàtria, i que s’estudiïn ells sols la lliçó, que davant de les fites i les cruïlles històriques de la pàtria, del sentit transcendent de la pàtria en la història i en allò universal, els seus petits problemes no són res i, a més, m’importen un rave.

Això sí: que no s'oblidin de pagar els seus impostos, ja que el meu sou surt d'aquests impostos, de cada vegada que es compren una barra de pa i paguen l’IVA, que és per a mi. I que si gosen obrir la barra de pa per ficar-hi un tros de formatge enmig, que sigui formatge català, sobretot català. Que no se’ls acudeixi posar-hi formatge manxec, perquè els manxecs són colons, opressors, enemics de la pàtria, simples bèsties. Millor pa sol que pa amb formatge manxec.