Igual que Jordi Pujol i la seva família -que ell va perseguir per terra, mar i aire, fins a aconseguir que fossin ‘empurats’-, Jorge Fernández Díaz també ha acabat imputat per l’Audiència Nacional. Si el sumari del clan Pujol l’instrueix el magistrat José de la Mata, titular del Jutjat n.5, el de l’Operació Kitchen -en el qual està imputat l’exministre de l’Interior amb Mariano Rajoy- està en mans del jutge Manuel García Castellón, del Jutjat n. 6.

D’aquesta manera, les trajectòries de Jordi Pujol i de Jorge Fernández Díaz es tornen a creuar. Ara, en els despatxos de l’Audiència Nacional. Però fa molts anys, tots dos polítics també havien coincidit i aleshores eren molt bons amics, com pot certificar Miquel Roca Junyent. 

Va ser durant la primera legislatura del Parlament de Catalunya, quan Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat, amb el suport de l’ERC d’Heribert Barrera... i de la UCD d’Adolfo Suárez, partit del qual Jorge Fernández Díaz era un pes pesant a Barcelona. Els unia la seva animadversió epidèrmica als socialistes i tots dos es van ajudar, i se’n van aprofitar, per impedir que les esquerres arribessin al Palau de la plaça de Sant Jaume.

Però la vida dona moltes voltes. Jorge Fernández Díaz va anar a parar al PP i l’any 1991 se li va aparèixer Déu en un hotel de Las Vegas, convertint-se, des d’aleshores, en un ultracatòlic de missa diària, que es va creure que tenia com a missió “salvar Espanya”. Per la seva banda, Jordi Pujol va caure en el fang de la corrupció i l’eròtica del poder li va pujar al cap, creient-se el “redemptor de la Catalunya mil·lenària”.

Tard o d’hora, el xoc entre Jorge i Jordi havia d’arribar. I va ser l’any 2012, quan Convergència Democràtica va posar la directa cap a la independència, després de la imputació d’Oriol Pujol, l’hereu dinàstic, pel cas de les ITV.  

Jorge Fernández Díaz va deixar anar els seus “llops” de la “policia patriòtica” per caçar els Pujol i trobar els seus comptes amagats a Andorra. Creia que, d’aquesta manera, tallaria el coll de l’hidra independentista.

Per aconseguir-ho, no li va tremolar el pols per ordenar que es “rebentés” la Banca Privada d’Andorra (BPA), mobilitzant el departament del Tresor dels Estats Units i el Govern del Principat. Però la investigació judicial ha demostrat que a la BPA els Pujol només hi tenien les escorrialles de la seva fortuna i que el gruix estava amagat... a l’Andbank!

La història de Catalunya d’aquests últims vuit anys ha estat la de la guerra bruta i subterrània entre dos antics aliats: Jorge Fernández Díaz i Jordi Pujol. Primer, Jorge Fernández Díaz es va carregar Jordi Pujol i ara ell és víctima de la “llopada” que va alletar i engreixar a les clavegueres del ministeri de l’Interior

El gran drama dels catalans, i, en especial, de l’esquerra, és que hem deixat que la Generalitat es convertís, durant dècades, en un cau de corrupció, sense capacitat ni empenta per plantar-li cara, combatre’l i desmantellar-lo. Que Jorge Fernández Díaz i la seva impresentable “policia patriòtica” (Eugenio Pino, José Ángel Fuentes Gago, José Manuel Villarejo, Marcelino Martín Blas…) hagin estat els que, emprant mètodes mafiosos, han desmuntat el pujolisme, és un fracàs col·lectiu sense pal·liatius.