M’armo de valor i surto a prendre un cafè a alguna terrassa del barri. Mentre camino em creuo amb d’altres persones que van soles o en grup. La majoria de gent gran porta mascareta. La majoria de la gent jove, no. Vaig fent zigazagues ‘puyalianes’ fins que decideixo seure en una terrassa després de descartar-ne unes quantes perquè les taules o estan ocupades o molt properes unes de les altres.

A una taula no massa allunyada de la meva hi ha un grup de set o vuit joves. Ni mascaretes, ni distància de seguretat. Fumen i s’abracen. El cambrer sí que porta mascareta –no massa ben posada, tot s’ha de dir- quan se’ls acosta per portar-los les consumicions que han demanat. Em rumio si els he de dir alguna cosa o no. Són un factor de contagi evident, un risc per mi, per ells i per les persones amb les quals estaran en contacte quan tornin a casa seva.

Penso en l’alumna que va deixar de venir a classe i de fer els treballs de curs perquè el seu avi va morir de la Covid-19 i el seu pare va estar uns quants dies a una UCI amb un coma induït. Penso en el company periodista amb qui vaig prendre un cafè el dia abans i que em va explicar que el seu pare havia mort en un centre sociosanitari per culpa de la malaltia i que ara estava preparant el seu funeral. Penso en els tres alumnes que poc abans de la declaració de l’estat d’alarma, em van comentar, a classe, que acabaven de tornar de Milà malalts. Havien tingut unes febrades com mai les havien patit. Havien anat al centre d’atenció primària i sense mirar-se’ls gaire els havien enviat de tornada a casa receptant-los antigripals i paciència. Ni PCRs ni res de res. Vaig fer un mos de l’entrepà d’un d’ells. Ningú d’aquella classe es va contagiar. Jo, tampoc. Sort? Potser simplement tenien una grip de les de tota la vida?

Penso i escric això mentre els rebrots de la malaltia es produeixen a molts indrets i quan la comarca del Segrià ha estat novament confinada pel nombre elevat de persones que han emmalaltit o donat positiu als controls del virus. Qui més han patit els contagis en aquella comarca són les persones que hi han anat a treballar en la recollida de la fruita. Viuen d’això i no els queda més remei que arriscar la seva salut i, de rebot, la del conjunt de la comunitat, per aconseguir els diners que necessiten per viure.

Els joves que són a prop de la taula on prenc el cafè no sembla que tinguin problemes econòmics. Si actuen com ho fan és perquè passen del risc en què posen la seva salut i la de les persones del seu entorn. Inconsciència? Insolidaritat? Desconeixement? Atracció pel risc?

Diuen que ser jove és tant gran. Ho és. El futur està en les seves mans. Espero que se n’adonin!