Ja ho diuen, en política el més important no és tenir la raó, sinó que se la donin a un. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias estan en aquestes. Ja se sap que allà a on hi ha dos homes d’esquerres, pel cap baix hi trobes tres pensaments oposats; en el cas que ens ocupa, potser l’exageració fins i tot es queda curta. L’esquerra torna a fer allò que millor sap fer: barallar-se amb ella mateixa. Mentrestant, la dreta ensaliva i esmola els ullals, ansiosa de tornar a queixalar poder. Per repartir-se el domini la dreta no ha fet mai fàstics, ni els farà; com diria el nounat estadista Rafael Rufián, mentre l’esquerra discuteix el sexe dels àngels, a hores d’ara la dreta ja s’hauria repartit fins i tot els sobres.
El cert és que el compte enrere per investir Sánchez ja ha començat i, com diria l’enyorat Joan Tardà, el més calent és a l’aigüera. Els picapedres de l’esquerra, Pedro i Pablo, no llueixen l’amistat dels mítics personatges de Hanna i Barbera, més aviat el contrari. Pedro malfia de Pablo i Pablo de Pedro i amb aquests llasts es fa difícil emprendre el vol. Primer, Pablo volia ser vicepresident, però la negativa de Pedro el va obligar a fer un pas al costat; llavors, es va parlar de la seva parella Irene Montero per ocupar el càrrec, i d’uns pocs ministres més de la formació lila. Semblava que hi podia haver acord, o com a mínim van estar més a prop que mai d’aconseguir-ho, però a Pablo el va perdre l’ambició i va demanar més, i ara és Pedro qui no vol ni sentir a parlar d’un govern de coalició.
Si les esquerres miren pel retrovisor, s’adonaran que les dretes (unides) s’atansen perillosament. Però les esquerres estan més preocupades en culpar a l’altre del desacord, que en resoldre’l. Sánchez té enquestes que diuen que tornaria a guanyar les eleccions i que ho faria millorant els anteriors resultats. Amb aquests trumfos, se sent fort i es mostra inflexible. Iglesias, que deu tenir enquestes menys optimistes, va rebaixant les seves pretensions per evitar el desastre; això no obstant, intenta conservar uns mínims de dignitat per esquivar la ira de les bases.
El més paradoxal de la desunió és que Esquerra, partit independentista fins on sé, vol fer de mediador entre les esquerres espanyolistes. Així, brandant a dues mans una abstenció que facilitaria la investidura, els renya i pren partit a favor de Sánchez, reiterant-li a Iglesias una vegada i una altra que qui més se sacrifica és Oriol Junqueras, que és a la presó. Jaume Asens ho resumia l’altre dia: Rufián s’ha convertit en el portaveu del PSOE. Com recull l’Amades, “un ho fa tot, dos fan poquet i tres l'un per l'altre no fan res”.
Fóra bo que un rampell de seny envaís l’esquerra espanyola i que Pedro i Pablo deixessin de pensar únicament en ells. Un pacte requereix sacrifici per totes les parts. Si miren pel retrovisor, trobaran les motivacions que justifiquen els sacrificis.
