En aquest inici de la campanya per les eleccions europees del 26-M, hi una amenaça que plana en molts països del Vell Continent: la puixança dels partits populistes identitaris, que propugnen la paralització i reversió del procés de construcció de la Unió Europea i l’enduriment dels controls migratoris. L’anunciat increment electoral de l’extremadreta preocupa els governs comunitaris i pot desestabilitzar la futura Eurocambra.

La taca d’oli del populisme avança i assistim, en general, a una onada de dretanització de l’espai europeu, influïda, sens dubte, per la presidència de Donald Trump als Estats Units. Però aquesta ofensiva populista –que es pot traduir, per exemple, en la victòria de Marine Le Pen a França, aquest pròxim 26-M- ha quedat frenada en sec als Pirineus.

La península Ibèrica s’ha convertit, actualment, en el reducte i el referent més sòlid de la socialdemocràcia europea. A la nítida victòria de Pedro Sánchez en les passades eleccions generals se li suma l’excel·lent tasca de govern que està fent el socialista António Costa a Portugal, que haurà de revalidar aquesta tardor a les urnes.

Hi ha una alternativa a l’Europa emprenyada, antipàtica i insolidària que representen els moviments i partits populistes. La gent necessita horitzons d’esperança i la resposta passa per la defensa de la democràcia, dels pilars de l’Estat del benestar i la intensificació de la vertebració de la Unió Europea per convertir-la, amb els valors humanistes inherents a la nostra cultura, en un potent actor geopolític i geoeconòmic global.

Davant les pors i la confusió regnants en vigílies d’aquest 26-M, la socialdemocràcia –que ha estat la gran artífex de totes les transformacions positives que ha viscut Europa, malgrat les dues sanguinàries guerres mundials que hem patit durant el segle XX- és el mur de contenció més sòlid que tenim per plantar cara a la involució que implica el populisme de dretes. Espanya i Portugal, que sumen gairebé 60 milions d’habitants, són el bastió d’aquest projecte, que té com a destí final la constitució dels Estats Units d’Europa.

Hauríem d’aprofitar que espanyols i portuguesos estem en el cantó correcte de la història per treballar més coordinadament i crear un bloc de progrés a la Unió Europea que sigui el contrapunt de les temptacions xenòfobes i autoritàries que s’estan expandint pel Vell Continent. A més, els habitants de la península Ibèrica hauríem de prendre consciència que estem ubicats en el melic del planeta i que som un hub geogràfic estratègic que connecta quatre continents.

Però les divisions polítiques i administratives, heretades de velles i periclitades disputes medievals, ens impedeixen identificar i desplegar l’enorme potencial econòmic que atresora la península. Semblava que, amb l’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea, ara fa 33 anys, podíem encetar una etapa de prolífica cooperació hispana-portuguesa. La realitat és que la frontera -especialment, la política i la social- encara estableix un mur entre els dos països... i hi ha catalans capsigranys que en volen aixecar un altre!

La península Ibèrica -punt de trobada de l’Atlàntic i el Mediterrani, d’Europa i Àfrica- és una terra d’esperança per un món millor. La consolidació de l’hegemonia socialista en aquest territori és una bona notícia que obre expectatives per la resta dels països europeus, que caminen a les palpentes i poden caure en l’abisme de la intolerància i el caïnisme.

Espanya & Portugal es poden convertir en el far que il·lumini la desorientació en la qual ha degenerat el somni prometedor dels vells pares fundadors de la unitat europea. Tampoc hem d’oblidar, des d’aquesta perspectiva, que l’actual secretari general de l’ONU és el portuguès António Guterres, de llarga trajectòria i militància socialista. Pedro Sánchez & António Costa, iberistes convençuts, han d’impulsar la dimensió peninsular com a futur i esperança d’Europa.