El terme feixisme s’utilitza avui en dia d’una manera extremadament reduccionista. O bé es recorre a ell com a evocador dels vells partits de fa gairebé cent anys, amb la seva uniformitat paramilitar o com a simple insult que afegeix una mica més de contundència a l’adjectiu carca. No obstant això, en els últims trenta anys s’ha diversificat notablement aquest concepte. I sobretot s’ha fet molt quotidià, molt habitual. Gairebé mai atreu l’atenció dels mitjans de comunicació.

Arguments identitaris, actituds populistes, postures nazbol (nacional-bolxevics): tot això es pot desenvolupar en un context parlamentari, fent professió de fe democràtica i llibertat d’expressió i recollint suports i vots de les habituals persones benintencionades. L’anomenat posfeixisme encaixa en aquest context. És un terme nou, que compleix ara trenta anys, ideat pel filòsof hongarès de Transsilvània Gáspár Miklos Tamás i que ell mateix defineix de la següent manera: “He encunyat el terme postfeixisme per descriure un conjunt de polítiques, pràctiques, rutines i ideologies que es poden observar a tot el món contemporani. Sense recórrer mai a un cop d’Estat, aquestes pràctiques amenacen les nostres comunitats. Troben fàcilment el seu espai en el nou capitalisme global, sense alterar les formes polítiques dominants de la democràcia electoral i el govern representatiu. Excepte a l’Europa Central, tenen poc o res a veure amb el llegat del nazisme. No són totalitaris; no del tot revolucionaris; no es basen en moviments de massa violents o filosofies irracionalistes, voluntaristes. Tampoc estan jugant, ni de broma, amb l’anticapitalisme.Hauria de definir a què al·ludeixo amb el terme posfeixista. Prenc el terme feixisme per referir-me a un trencament amb la tradició il·lustrada de la ciutadania com un dret universal; és a dir, amb la seva assimilació de la condició cívica a la condició humana”. 

Vegem alguns exemples de pràctiques posfeixistes: per exemple, les bosses de no ciutadans als Països Bàltics, i més especialment a Letònia. Russos, ucraïnesos, jueus desposseïts de tot un seguit de drets civils ja des de la mateixa proclamació de la independència el 1991: sense dret a sufragi ni a ser elegits en comicis generals o locals, vetats per exercir una sèrie de professions i marcats per la possessió d’un passaport específic per a estrangers. Una cosa similar, encara que no de forma tan aguda, va succeir a la veïna Estònia, país capdavanter en el desenvolupament de la revolució digital a escala de tota la UE, però on bona part dels 325.000 ciutadans de la minoria russa (el 25% de la població) encapçalen les llistes de problemes d’inadaptació. Fins i tot una part d’ells sense possessió de passaport ni drets de ciutadania.

No són els únics països admirats per les seves tradicions democràtiques on s’han produït aparatoses pràctiques posfeixistes. Aquí tenim la llei d’esterilització eugenèsica al cantó suís de Vaud, que va estar en vigor entre el 1928 i el 1985, amb castracions forçades aplicades fins i tot a persones amb trastorns mentals. Un cas més contundent va ser, sense cap mena de dubte, el de les lleis eugenèsiques vigents a Suècia entre el 1935 i el 1975 –aprovades al Parlament– que es van saldar amb 63.000 esterilitzacions i 4.500 lobotomies, moltes d’elles practicades entre població gitana. El govern suec va acabar oferint compensacions; el suís, no.

Aquests exemples són paraules majors. Hi ha moltes altres pràctiques posfeixistes de menor rang que l’administració o la política poden imposar de forma igualment quotidiana, al nostre voltant, fins i tot durant dècades. Però el més alarmant és la forma com tot això es torna normal i passa a ser assumit socialment per aquells a qui no perjudica basant-se en justificacions barroeres, agafades pels pèls o mitjançant simples consignes. Tampoc és gens estrany que aquestes pràctiques siguin ficades sota la catifa amb ajuda dels mitjans de comunicació, i que ningú en torni a saber res. Qui es recorda dels milers de serbis expulsats de Croàcia durant l’ofensiva de l’estiu del 1995? Avui aquest país forma part de la Unió Europea, però des de Brussel·les ningú sembla haver-se adonat que la regió de la Krajina segueix buida.

I les polítiques posfeixistes no sempre s’han colat per la porta del darrere. A Eslovènia va resultar molt difícil restituir la nacionalitat a una part dels esborrats, és a dir, ciutadans eliminats com a subjecte legal pel nou govern nacionalista sorgit de la independència el 1991. I això malgrat que dues sentències del mateix Tribunal Constitucional eslovè i un informe del comissari de drets humans del Consell d’Europa donaven la raó als perjudicats. L’abril del 2004 un referèndum convocat pel govern dretà de Janez Janša va rebutjar la iniciativa de restituir els drets dels esborrats. En aquella ocasió, en la qual tan sols va participar el 31% el cens, el 94% dels votants va rebutjar la proposta d’atorgar la nacionalitat als últims 3.800 afectats.