Soc dels que paren l’orella als bars, fent un cafè. Com deia Unamuno, "la veritable universitat popular espanyola han estat el cafè i la plaça pública". Després del judici al president Quim Torra, escoltava l’altre dia una de tantes converses de bar entre dos jubilats. L’un li deia a l’altre: “Molt bé ha d’anar el país o poca feina deu tenir la justícia, que perdi el seu temps jutjant un president per uns llaços grocs”. I l’altre li contestava: “Molt bé ha d’anar el país o poca feina deu tenir el president, que dediqui el seu temps a penjar llaços grocs”. Les dues Catalunyes, suposo. Estic d’acord amb les dues filosofies.
Això em deu convertir en un empestat equidistant, tan improperat últimament. Si no m’agradés el sol, que no és el cas, no m’agradaria a la platja, però tampoc a la muntanya. Es veu que no es pot pensar que un llaç groc no mereix tant d’enrenou, ni per dedicar-li un judici, però tampoc per motivar una guerra. De fet, es pot pensar, però no verbalitzar, si més no sense ser objecte d’escarni mediàtic.
Torra no és sant de la meva devoció, això ja ha quedat clar. Això no obstant, em sembla desproporcionada la lapidació pel cas de les pancartes; fins i tot, desproporcionada encara que ell opositi a màrtir, que sembla que és el cas. Tampoc entenc que li dediquem tantes energies a posar-los, reposar-los i defensar-los.
Crec que qui resumeix millor el conflicte català és Amnistia Internacional quan parla de “desproporció”. Es refereix a la sentència del procés i es podria expandir al conjunt de la disputa. L’independentisme ha actuat amb desproporció quan, sense disposar d’una majoria clara, ha volgut posar el carro davant dels bous. L’independentisme és legítim, que quedi clar, el que es qüestiona és el camí per arribar-hi; un camí, d’altra banda, que s’ha demostrat impracticable. Però no son menys desproporcionades les reaccions: la policia picant els participants al referèndum de l’1 d’octubre o l’empresonament dels polítics instigadors.
Com els avis del bar, el que haurien de fer uns i altres és asseure’s, prendre’s un cafè i dialogar. Com deia Pasqual Maragall, “deixar reposar el suflé”. Val a dir que els tertulians del cafè estaven d’acord, els dos, a dirimir la independència amb un referèndum pactat. Si ens creiem el CEO, això tampoc seria nou, ja que coincidiria amb gairebé el 50% dels espanyols. La conversa del bar va derivar a altres temes d’interès, que els mateixos ancians van qualificar de més importants, com ara si el FC Barcelona hauria de destituir d’una vegada per totes al ‘txingurri’ (formiga en eusquera) Valverde. Veus, aquí no soc equidistant: sí, haurien de fer-ho.
