Més de deu anys abans de la mort del dictador Francisco Franco a Madrid, l’any 1965, a París, les Editions Sociales van publicar un petit llibre de Santiago Carrillo, que des del seu exili semiclandestí a la capital francesa feia anys que era el secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Aquell llibre duia un títol: “Después de Franco, ¿qué?”. No sé quina va ser la tirada d’aquell llibre però sí sé que se’n va parlar molt, òbviament a Espanya malgrat que només hi va poder circular de manera clandestina, i també a l’estranger, no només entre els encara força nombrosos membres de l’exili espanyol. Es tractava de l’ampliació de l’informe presentat pel mateix Carrillo al setè congrés del PCE, celebrat naturalment a l’exili. Quatre anys després, el 1961, un altre membre del moviment antifranquista, l’exfalangista i llavors notori socialdemòcrata Dionisio Ridruejo, es feia la mateixa pregunta en anglès en un article publicat a The Atlantic, “After Franco, what?”. Entre el Ridruejo de 1961 i el Carrillo de 1965, un altre antic franquista com l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, que des de feia també alguns anys s’havia passat als rengles de l’antifranquisme des de posicions catalanistes moderades, li confessava el febrer de 1963 al cònsol general dels Estats Units a Barcelona, David Fritzland, que “mentre Franco sigui el cap d’Estat no serà possible cap reforma política substancial a Espanya”.

Marcades totes les distàncies degudes, potser ha arribat l’hora de plantejar-nos ja, sobretot a Catalunya però també al conjunt de les Espanyes, una altra pregunta: “Després del judici, ¿què?”. Evidentment em refereixo al judici, ara ja en fase oral al Tribunal Suprem, a l’anomenat “procés de transició nacional”. Aquest procés al procés, en tot el seu lent però inaturable desenvolupament i especialment en la seva sentència, marcarà d’una manera molt clara un abans i un després en la història contemporània del nostre país, molt en concret de Catalunya però també de la resta d’Espanya. Potser amb tanta transcendència com les eleccions generals convocades de forma anticipada per al pròxim dia 28 d’abril, la sentència final del Tribunal Suprem en aquest cas -fins i tot si hi ha, com tot fa preveure, alguns recursos presentats davant el Tribunal Europeu de Drets Humans- marcarà una fita històrica.

Sense prejutjar res, ara com ara sembla impossible que el Suprem absolgui de totes les acusacions a tots els dirigents polítics i socials secessionistes que aquests dies s’asseuen a la banqueta dels acusats en aquest judici i que fa ja massa mesos que romanen en una situació de presó preventiva que no només em sembla incomprensible, sinó que considero injusta i injustificada, tot i que hi ha juristes que addueixen com a suposada excusa la fugida a l’estranger de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i d’altres destacats dirigents separatistes. Sembla evident que tots o quasi tots els acusats van fer actes públics i notoris amb els quals van desobeir de forma reiterada diverses resolucions del Tribunal Constitucional. Caldrà comprovar fins a quin punt hi ha proves fefaents i concloents de la comissió d’altres delictes, com ara el de malversació de cabals públics i sobretot els de rebel.lió o sedició, o potser els de conspiració per a la rebel.lió o per a la sedició.   

Sigui com sigui, em sembla absurd i il.lusori plantejar la possibilitat de l’absolució completa de tots els acusats. Em sembla tan absurd i il.lusori plantejar aquesta possibilitat com ho era pensar que, un cop mort el dictador Francisco Franco, el seu règim feixista i nacional-catòlic, imposat per la força de les armes des del triomf l’any 1939 del cop d’Estat militar del 18 de juliol del 1936 i tota la incivil guerra civil posterior perpetuada per la seva dictadura, desapareixeria sense més ni més, com per una mena d’art d’encanteri.

La temptació dels sectors més radicals i extremistes d’aquest greu conflicte polític i institucional, tant a Catalunya com a la resta de les Espanyes, serà molt gran, un cop coneguem la sentència del Tribunal Suprem. Està prou clar que les coses poden ser substancialment diferents segons qui mani aleshores al Govern d’Espanya: per molt que els secessionistes més extremistes vulguin fer-nos creure que a Espanya no hi ha cap tipus de diferència entre les dretes i les esquerres, no serà la mateixa la reacció d’un Govern progressista presidit pel socialista Pedro Sanchez amb el suport d’UP i altres forces, que la resposta d’un Govern de la dreta i la ultradreta, sigui quin pugui ser el seu possible president, Pablo Casado o Albert Rivera, amb o sense el suport parlamentari de Vox i el seu líder Santiago Abascal.

Sigui quina sigui la sentència, com a país ens haurà arribat l’hora decisiva de la moderació, el diàleg i la concòrdia. Com va passar l’any 1975 i en els anys posteriors, haurà arribat l’hora de la reconciliació nacional. Especialment a Catalunya però també arreu de les Espanyes.