Durant els últims set anys, tots  els nacionalismes, que volien atiar el conflicte entre Catalunya i Espanya, pels seus propis interessos electorals, en tenien prou en parlar de enfrontament entre el centralisme i la independència. Ningú donava espai a una altra alternativa, la federal, ni els mitjans audiovisuals ni els escrits. Moltes persones es definien com a federalistes a títol personal, però dubtant de que mai pogués ser una alternativa possible, ja que faltava un compromís clar per part de personalitats i de partits.

Però les últimes eleccions generals que han donat al PSOE la majoria absoluta al Senat i la decisió del president Sánchez d’elegir el filòsof, catedràtic i escriptor Manuel Cruz, com a president del Senat, posen de manifest, que hi ha un compromís federal. I les primeres declaracions de Cruz, que no ha amagat mai la seva condició de federalista ni d’haver estat el primer president de Federalistes d’Esquerres, han deixat ben clar el seu compromís.

Una de les carències de la actual organització de l’Estat espanyol, que podria semblar federal per la seva descentralització, ha estat la manca del exercici d’un govern compartit entre les autonomies i els diferents nivells de l’administració. Les propostes del professor Cruz van ser clares en el discurs de presa de possessió del seu càrrec: que el Senat potenciï les conferencies de presidents autonòmics i les trobades sectorials de consellers autonòmics. El govern compartit permet la cooperació en benefici dels interessos de la ciutadania, i tal com va dir el nou president: “Que sigui el Senat on es debati i dissenyi un  nou sistema de finançament autonòmic i local que garanteixi la prestació d’uns serveis  públics dignes que satisfacin les necessitats dels ciutadans sense que importi on visquin”.

Com l’elogia Antonio Muñoz Molina (EL PAIS 1-6-19) “ Manuel Cruz es va proposar practicar l’activisme de la racionalitat democràtica i la recerca del compromís i la concòrdia quan més dominaven els crits sense raons”.  Som moltes i molts els que vam associar-nos a Federalistes d’Esquerres perquè creiem que era i és l’hora de la responsabilitat ciutadana i l’hora de demanar responsabilitat als polítics, per que siguin la convivència i la concòrdia les que permetin construir ponts d’entesa ciutadana. Jordi Amat (2017) ja ha pogut fer el relat dels últims anys del conflicte entre governs de Catalunya i Espanya a La confabulació dels irresponsables.

No hi ha més irresponsabilitat que el suposat dirigent polític que atia l’odi i enfronta ciutadania  amb policia i també policia amb ciutadania i no assumeix la responsabilitat del seus actes. Sempre són els altres els culpables, sigui perquè ells segueixen un mandat que diuen que els determina, o sigui perquè la gent no van voler marxar de determinats llocs, quan són els suposats dirigents els qui la van convocar. La democràcia ha servit per escollir representants, no mandataris determinats que no poden decidir res, perquè sempre obeeixen les ordres del seu poble. Si només segueixes ordres no pots ser ni lliure ni responsable, ni pots exercir cap tipus de negociació federal, per atendre els conflictes i necessitats de la diversitat.

Després de les eleccions municipals és també hora que els dirigents polítics electes deixin les ambigüitats ideològiques, es tornin responsables i sàpiguen establir els pactes necessaris per governar per la majoria del seu poble, no per als interessos dels seus partits. “Tots som del poble però cap de nosaltres és el poble” com va dir Meritxell Batet en el seu primer discurs com a presidenta del Congrés dels Diputats. Els essencialismes comencen sent identitaris però acaben  amagant interessos econòmics o interessos de poder partidista. Per això costa tant arribar a acords, perquè molts amaguen que els objectius reals són ocults o només entelèquies imaginaries.

Per Pi I Margall el compromís federal, comença en el municipi, perquè els governs han de treballar per les necessitats dels més propers. La subsidiarietat és un principi de governança federal i l’interès del bé comú de la societat és el que ha de  guiar els pactes dels governants. La ciutadania és diversa i plural, i els governs han de treballar per la convivència de la diversitat. El domini d’una identitat sobre les altres no és bona ni per la salut personal ni per la salut dels pobles, i per desgràcia s’assembla molt al totalitarisme.

El compromís federal busca el consens pel bé dels objectius comuns de la societat de què forma part, però sempre es fa responsable dels seus compromisos i sabrà retre’n comptes als seus electors.

No volem dirigents manats. Necessitem representants responsables.