Tenim Inés Arrimadas buscant desesperadament algú que li faci una miqueta de cas. A veure si pot fer una coalició per amagar les misèries electorals que albira el partit a Catalunya, Galícia i Euskadi. Demana un front constitucional a les nacionalitats històriques poc després d’obrir de bat a bat les portes de les institucions a aquesta escissió anticonstitucionalista i punk del PP que és Vox. Contradiccions d’una formació que va ser socialdemòcrata, després es va fer dir liberal i ara està pendent de celebrar un congrés refundacional per definir de nou la seva identitat. Ideologia i coherència mai no han estat els forts d'un partit que, des del primer moment, ha fet la sensació de ser l’arma secreta de l’independentisme.

Ciutadans va néixer l’any 2006 –diuen les males llegües que amb el suport entre bambolines del factòtum convergent David  Madí– amb el propòsit d’afeblir els socialistes en una àrea metropolitana sempre impermeable al nacionalisme i com a reacció al tripartit format per PSC, Iniciativa i ERC. L’únic plantejament del nou partit era acabar amb la immersió lingüística; una proposta original del PSUC i del PSC, que va tenir com a ideòloga Marta Mata.

CDC, emmirallada en el País Basc, apostava per una doble xarxa escolar amb una mena d’ikastoles a la catalana. Eren aquells temps llunyans, quan els partits es parlaven. Fins i tot s’escoltaven i acordaven coses. Així que ningú es va sorprendre el dia que Aina Moll va fer seva la immersió. Una decisió que probablement ha impedit que a Catalunya existeixin avui dues comunitats separades per l’idioma que tant l’independentisme català més radical com Ciutadans s’encaparren a buscar.

Els anys van passar i els vents processistes van fer de Ciutadans la primera força política al Parlament. Una primacia estèril, ja que Arrimadas va convertir en irrellevant la força que li van donar els seus votants en ser incapaç ni tan sols de presentar la seva candidatura a presidir la Generalitat. L’argument va ser la manca de suports davant la majoria independentista a la Ciutadella. La seva omissió va evitar que el rellotge parlamentari es posés en marxa i va regalar un temps preciós per construir acords a un independentisme que, ja en aquells moments, es mostrava dividit i enfrontat. L’única tasca notòria al Parlament és proporcionar a l’independentisme els exabruptes que necessita per mantenir viu el seu discurs i mostrar Espanya com un lloc agressiu, ultramundà i francament desagradable. Una estima per la brega que s’adiu ben poc amb les civilitzades formes del liberalisme europeu, però que encaixa molt bé amb allò que sempre ha estat: el primer moviment populista aparegut al nostre país –amb uns postulats propers als de Menem a l’Argentina o Berlusconi a Itàlia–, cosa que explica la seva darrera pirueta, que l’ha dut a ser poc distingible de l'extrema dreta i a fer fora els seus dirigents menys testosterònics.

La conseqüència d’aquesta incapacitat política va ser un enfonsament sense precedents en la repetició de les eleccions generals. Però aquest fracàs no ha fet que Ciutadans perdi l’oportunitat d’ensopegar novament amb la mateixa pedra. En un exercici d’hipocresia sense precedents, Arrimadas passejava pels passadissos del Congrés, durant les estones que li deixava lliures una absurda i insultant exhibició de cartellets i ganyotes, demanant un traïdor que frustrés l’acord de govern que ella podria haver evitat fent alguna cosa útil amb els seus vots. La seva opció era l’Espanya ingovernable de Laura Borràs i Mireia Vehí. 

Amb la seva postura Arrimadas ha rescatat l’independentisme de l’ostracisme al qual podrien haver-lo condemnat els seus vots, per regalar-li vida nova i un protagonisme absolut en aquesta legislatura. Gran servei als seus presumptes enemics, que potser tindrà com a efecte col·lateral positiu obrir, per fi, un diàleg imprescindible. No serà pas l'últim favor. Aviat hi haurà eleccions al Parlament, i molts dels seus votants es refugiaran en l’abstenció, decebuts per la inutilitat parlamentària d’un grup que ni tan sols ha sabut encapçalar l’oposició. Abstencions que reforçaran la majoria independentista sense necessitat de créixer en vots.