La resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha suposat, de retop, que Carles Puigdemont i Toni Comín, residents des de l’any 2017 a Bèlgica, puguin accedir a la condició d’eurodiputats. Aquesta sentència, però, és una arma de doble tall.

Si Carles Puigdemont consolida aquesta responsabilitat durant els pròxims cinc anys (veurem què passa amb el suplicatori que presentin les autoritats judicials espanyoles al Parlament europeu), això vol dir que haurà de modificar els seus hàbits de vida. La condició d’eurodiputat comporta uns drets, però també uns deures. I un dels més importants és el de la transparència en les activitats i les finances personals dels electes.

És obvi que el xalet de la rue de l’Avocat 34 de Waterloo, amb un lloguer que supera els 4.000 euros mensuals, és una excentricitat en relació amb el sou que percep un eurodiputat espanyol, com és el cas de Carles Puigdemont (6.824,85 euros nets mensuals). Fins ara s’hi ha pogut instal·lar perquè les despeses van a càrrec del fantasmagòric Consell per la República i de les opaques entitats que l’orbiten (CATGlobal, CATCiP, defensaexili.org...), que es financen qui sap com.

Però tot això, a partir del dia 13 de gener, quan s’incorpori a la disciplina de l’Eurocambra, s’haurà acabat. Carles Puigdemont serà sotmès a un examen rigorós i permanent de les seves despeses, com passa amb tots i cadascun dels 751 eurodiputats. Les seves dietes estaran controlades i la partida dedicada a la contractació d’assistents (fins a 24.943 euros mensuals en salaris) la paga directament el Parlament europeu als seus destinataris finals.

Aquestes passades festes nadalenques, la dona i les dues filles de Carles Puigdemont han viatjat a Waterloo. És obvi que hauran tingut temps de parlar del futur que la família té al davant i de fer plans. De moment, Marcela Topor ha renovat el contracte que manté amb la XAL (Diputació de Barcelona) durant sis mesos per fer el seu surrealista programa de televisió en anglès, però que li garanteix uns ingressos de 6.000 euros mensuals, que fa servir per mantenir la seva vida i la de les dues filles a Sant Julià de Ramis, sense dependre del marit.

En aquests pròxims sis mesos se sabran algunes qüestions essencials: si la justícia espanyola presenta un suplicatori al Parlament europeu per demanar que s’aixequi la immunitat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras; com “respiren” els principals grups polítics de l’Eurocambra amb la tramitació del suplicatori i la seva possible resolució; com evolucionen les altres demandes presentades davant el TJUE...

Per tot plegat, Carles Puigdemont haurà de caminar amb peus de plom. Sotmès a les obligacions de l’Eurocambra, no podrà jugar a fer, com fins ara, de president de la Generalitat a l’“exili” ni de Lenin que espera tornar a Catalunya per encapçalar la revolució (quina?). La condició d’eurodiputat és incompatible amb ser protagonista de “pel·lícules” del Zorro.

Més d’hora que tard, haurà d’abandonar l’espaterrant mansió de Waterloo per anar a viure, com la resta d’eurodiputats, en un pis normal i corrent. També haurà de deixar la presidència del Consell per la República, que és incompatible amb la seva tasca al Parlament europeu, per la qual cobra un bon salari que ha de justificar amb la feina legislativa que li pertoca. Les factures que cobren els seus caríssims advocats per defensar-lo les haurà de declarar quan li toqui passar comptes amb Hisenda.

La sentència del TJUE ha estat acollida com una gran victòria per l’expresident i la seva claca. Però la seva implementació té unes conseqüències que, objectivament, dilueixen i afebleixen el paper de Carles Puigdemont.

Davant seu, el Parlament europeu li ofereix un pont de plata: acaba de fer 57 anys i en tindrà 61 quan acabi la legislatura, si aconsegueix superar l’amenaça del suplicatori. Aleshores, es podria acollir a la indemnització transitòria de dos anys que atorga l’Eurocambra als seus membres quan acaben el mandat i empalmar amb la pensió de jubilació, a la qual tenen dret els eurodiputats quan compleixen els 63 anys.

L’únic problema de tot plegat són les causes judicials que té pendents a Espanya i que li impedeixen el retorn. A més, els seus documents oficials –DNI i passaport- tenen una data de caducitat propera, fet que obstaculitzarà la seva llibertat de moviments fora de Bèlgica.

Com és lògic, Marcela Topor i les seves filles aspiren a portar una vida de família normal i, de ben segur, aposten perquè Carles Puigdemont exhaureixi els cinc anys de legislatura a Brussel·les, on s’hi traslladarien a viure. Per tant, la idea de liderar Junts per Catalunya a través de la Crida i la complicada refundació de Convergència és, des d’aquesta perspectiva, una quimera. També la de ser candidat a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya o la pretensió il·lusòria d’incidir en el dia a dia del govern de la Generalitat.

A Catalunya hi ha espai electoral per un partit independentista de dretes, liberal i populista, com el N-VA flamenc, que intenti fer el paper de l’antiga CDC. Però Carles Puigdemont no té l’esma, ni la capacitat, ni la llibertat de moviments per encapçalar-lo, tot i que té una tendència innata a l’autoritarisme i a creure’s la reencarnació de Guifré el Pilós. 

De manera inexorable, el camí que ha triat farà que la flama de Carles Puigdemont es vagi extingint amb el pas dels mesos i dels anys. Però no només ell, sinó tot allò que representa. No hem d’oblidar que Carles Puigdemont va esdevenir president de la Generalitat per decisió del president Artur Mas que, al seu torn, va rebre l’encàrrec del president Jordi Pujol de ser el candidat convergent a les eleccions del 2003, 2006, 2010 i 2012. Per tant, hi ha una línia directa entre el fundador i líder de CDC -enfonsat pels escàndols de corrupció de la seva família- amb Carles Puigdemont. És una branca del mateix tronc, del mateix arbre.

Quan la casa de la rue de l’Avocat 34 de Waterloo quedi buida, podrem dir que s’haurà acabat una etapa de la història de Catalunya. Carles Puigdemont és l’últim pujolista.