Què és Europa? La geografia que va de l’Atlàntic als Urals? En la nostra quotidianitat, Europa significa la Unió. Per entendre Europa s’ha de visitar Waterloo, i no pas per passar per casa del president Puigdemont. Waterloo és l’antítesi d’Europa; Waterloo representa aquell duc de Wellington capcot que, després de sacrificar els magnífics Scots Greys però finalment guanyar la batalla, remugava mirant el camp ple de mort: “Només hi ha una cosa més trista que una batalla perduda, una batalla guanyada”. L’actual Europa és la negació de Marengo (1800), Austerlitz (1805), Jena (1806), Leipzig (1813) i Waterloo (1815). L’antítesi del Somme i del Verdum (1916), de Dunkerque (1940) i de Stalingrad (1942-1943).

Europa és l’entramat polític i econòmic que ha donat més anys d’estabilitat al vell continent; un entramat que, malgrat que les seves decisions incideixen en més de la meitat de les legislacions estatals, s’ha qüestionat per no donar resposta a alguns dels grans reptes del segle xxi. En l’època de la immediatesa, de la sobreinformació convertida en desinformació, la Unió no s’ha sabut explicar prou bé: no ha pogut combatre l’onada de populisme embolcallat amb la union jack que ha enaltit el Brexit, no ha sabut parar les pors escampades pels autòcrates de l’Est aprofitant la crisi dels migrants, no ha sabut rebatre les mentides de Salvini, no ha parlat clar als polítics espanyols perquè abaixin les porres i siguin empàtics amb els catalans. Ni, per acabar-ho d’adobar, ha pogut imposar la política dels spitzenkandidaten a l’hora d’escollir qui presidirà el futur executiu comunitari: Macron, que va passejar-se per les Tuileries entronitzat com el gran estadista europeu però que ha perdut el seu duel amb Le Pen, ja els va esmenar tan sols començar.

Força abans d’aquestes darreres eleccions, el Parlament Europeu i la Comissió eren conscients dels seus deures: ha estat la campanya electoral en què més recursos comunicatius s’han abocat a nivell institucional. Davant del possible caos, les institucions volien reivindicar-se. I, per un cúmul de motius que poden ser diversos al llarg del continent, la participació en aquestes darreres eleccions va arribar al 51%, la més important en vint anys. Certament, doncs, hi havia la percepció entre la ciutadania que feia falta prendre’s seriosament aquesta cita electoral, malgrat que en països com Espanya o França els resultats electorals hagin de ser llegits en clau nacional.

Eleccions europees, vot amb perspectiva interna. Des d’un punt de vista estrictament electoral, aquest serà un dels futurs reptes de la Unió: on queden les llistes transnacionals?, on queda la possibilitat de forjar una vertadera esfera pública (política) europea?, quan viurem una campanya electoral amb una agenda desacomplexadament europea?

La configuració del nou Parlament Europeu ens aboca en un escenari de major complexitat, amb liberals i verds que han aconseguit erigir-se com a grups polítics necessaris per poder garantir l’estabilitat del projecte de construcció comunitari. S’acaba el bipartidisme i l’extrema dreta, sempre heterogènia i poc previsible, assoleix un 23% dels suports malgrat no poder-se configurar com a minoria de bloqueig. Així doncs, farà falta més capacitat negociadora i d’empatia entre forces europeistes per avançar en els grans programes europeus. Més capacitat de crear coalicions, malgrat que la cultura política no és la mateixa a tot Europa –com sempre recorden Daniel Hallin i Paolo Mancini– i, per tant, això també vol dir més o menys flexibilitat en l’art de negociar: res a veure amb la històrica capacitat de teixir aliances entre partits ideològicament diversos del centre i nord d’Europa i les dinàmiques de coalició dels sistemes de pluralisme polaritzat del Mediterrani.

Estructuralment, el nou Parlament també haurà de fer front a un altre tema espinós: dos dels nous eurodiputats són exiliats, perseguits per la justícia espanyola, i un altre està empresonat a Soto del Real. Si la diplomàcia espanyola d’arrel westfaliana havia intentat treure la veu de l’1-O del mapa europeu, l’independentisme no es rendeix i l’injecta dins de les institucions (49,7% dels vots). Europa, aquest espai de llibertats construït a base de consensos, tindrà un altre problema real sobre la taula: alguns el voldran invisibilitzar aferrats al reglament de la cambra i a una interpretació fonamentalista de la LOREG; d’altres saben que la Unió té un nou momentum per legitimar-se, un més. Crispetes!