Són desconcertants els efectes que les ressaques electorals tenen en la salut mental dels candidats. Els que es veuen vencedors ja no necessiten de nous comicis i els que surten com a perdedors deixen al seu darrere un rastre de derrota que és impossible esborrar. Tanmateix, no són els únics perjudicats d’aquesta cursa sense fi. Els soferts electors no hem acabat de digerir els resultats de les generals, amb un munt d’incògnites damunt la taula, que ja tornem a ser bombardejats amb promeses dels venedors de fum de torn. Aquest divendres torna la festa de la democràcia amb molta desqualificació personal i poques propostes interessants.

A Barcelona la lluita per l’alcaldia serà acarnissada i molt em temo que la cosa anirà més de crispar la parròquia que d’admetre responsabilitats en el desgovern de la ciutat. Els resultats del 28-A han deixat republicans i socialistes molt pagats de la seva victòria oblidant que som els imprevisibles barcelonins els que el 26-M tindrem l’última paraula. Millor els aniria a tots no subestimar l’adversari i molt menys atonyinar-lo. La fAda Colau es llepa les ferides de quatre anys de desgast mentre esmola les ungles, el ciutadà Valls es mimetitza amb el paisatge com fa la pantera abans de cruspir-se la presa i el quartet de la mort dels convergents tunejats podria acabar no desafinant tant com es preveu.

L’última enquesta d’evolució del vot publicada per Betevé dona una victòria molt ajustada a ERCnest Maragall per davant dels comuns, però també és veritat que quinze dies de campanya intensa poden canviar-ho tot perquè parlem de diferències mínimes. Del sondeig destaco dos fets a banda de la necessitat de pactes sòlids per garantir la governabilitat. El primer és que Jaume Collboni es queda darrere dels seus odiats exsocis de govern i el segon és que l’assot d’immigrants i pobres rep menys suport que el que van obtenir els taronges fa quatre anys. La patacada més forta se l’emporta l’holograma de Forn, però estic convençuda que el Tete preferirà l’Artadi abans que la Colau com a parella de ball.

El xou d’aquesta campanya anirà més de postureig patriòtic i de brega de gats que de model de ciutat i això em dol perquè jo, com deia Anguita, el que vull és “programa, programa, programa”. A hores d’ara no m’inspira gaire ni la falsa modèstia de Maragall –que ja ha distribuït les àrees de govern entre els membres de la seva llista abans de guanyar les eleccions- ni la fatxenderia de l’alcaldable socialista, que viu de les glòries olímpiques passades i encara no ha rebutjat un pacte postelectoral amb Ciutadans. Potser és certa aquella dita que diu més val boig conegut que savi per conèixer encara que els remolins intentin sabotejar-li la campanya.

A poques hores de l’inici d’aquesta esbojarrada cursa sóc incapaç de predir què pot passar a Barcelona el diumenge 26 de maig malgrat tenir el cul pelat de fer campanyes electorals. Entre els col·legues periodistes ja han començat a circular les tradicionals porres amb uns resultats inquietants que encara em desconcerten més. Tampoc em consola gaire saber que no sóc l’única desorientada. Dissabte passat al supermercat una senyora es pensava que el Maragall que es presenta a alcalde és el mateix que va fer de president de la Generalitat i una altra va admetre que estava feta un embolic perquè no entenia com és que Maragall, Collboni i Valls es presenten per separat si els tres són socialistes. Que els déus ens emparin.