Encara que no en parli ningú, el Principat d’Andorra pateix amb especial severitat la pandèmia de la Covid-19. Està al capdamunt de les estadístiques mundials, tant pel nombre de morts (621 per milió d’habitants) com pel nombre comparatiu de contagis (9.810 per milió d’habitants). Fins aquest dimarts passat, al país del Pirineu s’hi havien comptabilitzat 48 víctimes mortals i 758 infectats i els tests massius que s’han començat a realitzar a la població de ben segur que dispararan aquesta xifra.

El coronavirus està provocant, a més d’una tràgica crisi sanitària, una brutal recessió econòmica. I, en aquest sentit, Andorra està més tocada i desprotegida que cap altre país del món. Per voluntat expressa dels seus dirigents polítics i per un gruixut error en el concepte de “sobirania”, el Principat no forma part ni de la Unió Europea (UE) ni del Fons Monetari Internacional (FMI). Això fa que, en aquesta gravíssima situació, no tingui accés a injeccions externes i massives de diners, com sí que tenen la resta de països europeus.

A més, la seva estructura econòmica –basada en el turisme, el comerç i la banca– fa que el país s’estigui ensorrant com un castell de cartes. El govern, que presideix Xavier Espot, ha hagut de recórrer a préstecs de la banca local -molt afeblida des que Andorra, obligada per les autoritats internacionals, ha deixat d’operar com un paradís fiscal- per intentar apagar el paorós incendi empresarial, comercial i social que ha provocat la pandèmia. 

Les polítiques ultraliberals que han caracteritzat el creixement del país en les últimes dècades ara fan figa i posen al descobert les endèmiques mancances que pateix, tant pel que fa a la cobertura dels treballadors, que no tenen assegurança d’atur, com dels autònoms i dels sectors més desvalguts de la societat, que cobren unes misèrrimes prestacions i pensions de l’Estat. Amb les fronteres tancades i sense turistes que omplin les seves botigues, el Principat és un cementiri vivent i el seu futur és més complicat que enlloc.

Tampoc hi ajuda que els màxims representants institucionals d’Andorra –hereus de l’antic sistema feudal de coprincipat– siguin el llunyà president francès, que prou feina té per combatre la virulenta pandèmia a l’Hexàgon, i el bisbe de la Seu d’Urgell, que, situats al segle XXI, no té cap poder diplomàtic real i efectiu. La Covid-19 ha fet esclatar la bombolla andorrana i correspon als 75.000 habitants que hi viuen i hi treballen –tinguin o no tinguin la nacionalitat– redreçar el país.

Diuen que de les crisis neixen les grans oportunitats. Andorra té el dret i l’obligació de trobar i encetar un nou camí de prosperitat. Els seus dirigents han de ser realistes i impulsar, sense més dilacions, el procés d’integració a la Unió Europea, l’únic paraigua efectiu que pot protegir els andorrans davant d’aquesta terrible maltempsada i donar-los un marc d’estabilitat i progrés per encarar el futur.