Periodista. Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser redactor fundador d’El Periódico de Catalunya i ha dirigit diverses revistes. També va promoure una televisió de barris. El seu últim llibre és La ética y los periodistas que hacen publicidad


Què és això dels periodistes que fan publicitat?

Els que veiem televisió. En coneixem un que se’ns ha fet familiar, que es diu Matías Prats. Al migdia presenta l’informatiu i mitja hora abans i mitja hora després fa publicitat de l’empresa d’assegurances Línia Directa. Amb ell també hi ha Pedro Piqueras, Olga Viza…, un munt de gent, que apareixen al llibre. Estan fent publicitat periodistes d’elit, periodistes que dirigeixen mitjans, programes, i que són referència per al públic. Són els periodistes més coneguts i, no obstant això, estan transgredint el codi ètic i la gent no ho sap. Hi ha 400 codis ètics al món, però tots tenen una base comuna: la defensa dels drets humans i, sobretot, que el periodista no pot estar involucrat en interessos econòmics. Un periodista no pot fer informació i, al mateix temps, publicitat.

Això que apareix ara de manera descarnada, a la vista de tots, no ve d’antic?

De periodistes venuts n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre, perquè, com deia Graham Green, és inherent al factor humà. Per exemple, els bancs tenen una gran capacitat per seduir certs periodistes. Es convidava els periodistes d’Economia a un congrés a les Seychelles, que durava dos dies, amb 13 dies lliures complementaris. També era freqüent que en les presentacions de memòries s’inclogués per als periodistes un sobre amb 10.000 pessetes. Els que el rebutjaven podien rebre com a regal una moneda d’or, que en valia 50.000. Ara està prohibit rebre obsequis més enllà d’un detall de cortesia.

Què es pot dir respecte a la publicitat que fan alguns periodistes de béns i serveis públics?

Doncs que es fan propagandistes. És el que passa amb Helena Garcia Melero, que també surt al meu llibre. És el mateix que els que fan publicitat. Quan Garcia Melero diu que la Generalitat t’atén a través de tal telèfon i que la Sanitat respon, és mentida. I ella ho sap. Fa de portaveu d’una publicitat institucional i li paguen. Es pot fer propaganda de Creu Roja o d’Amnistia Internacional de forma altruista. Jo en tinc al meu blog.

I quan es fa propaganda de projectes polítics?

Això és clarament vendre’s, transgredir els codis ètics de tot el món, sobretot el de la UNESCO. En definitiva, tot això no s’assembla bastant a un càncer? Extirpable.

Qui són els cirurgians que poden acabar amb aquest càncer?

Les associacions de la premsa i els col·legis de periodistes. Perquè, una vegada que s’ha reconegut que aquests periodistes han transgredit el codi, a través dels nostres estatuts interns podem sancionar-los. Ho farem. I estic segur que el meu llibre hi contribuirà. Imagina’t que un dia El País diu, a tres columnes, que Matías Prats ha estat expulsat de l’Associació de la Premsa de Madrid. Antena 3 l’hauria de fer fora.

Aquesta violació de l’ètica periodística, que tants efectes negatius pot tenir en el conjunt de la societat, no és perseguida d’ofici per la justícia ordinària?

A la Constitució espanyola només hi ha una referència al periodisme, que diu que ha de ser respectat, ha de ser verificable i que es té dret al secret professional. Però no reconeix l’obligació de respectar el codi ètic de la UNESCO, que és el marc important per a nosaltres. Si fos així, seria llei i obligaria els periodistes a no fer publicitat. Matías Prats no pot ser condemnat, perquè tenim una professió que està autoreglamentada.

Això constitueix una excepció espanyola o passa alguna cosa semblant als països del nostre entorn?

A França i a Itàlia hi ha una defensa del periodisme molt més important que aquí. A França és periodista aquell que sigui considerat així per un comitè format per jutges i professionals. Quan això passa, el Ministeri de l’Interior l’avala amb un segell al seu carnet. No estic a favor de reglamentar-ho tot, però cal dotar-se de normes d’acord amb les realitats i els problemes. Als Estats Units, al marge de la pro-Trump cadena Fox, el periodisme està fenomenal. Si el comparem amb el d’Espanya, va molt al davant. Els periodistes es carregaran Trump, com ho van fer amb Nixon. No menteixen. S’aixequen en una roda de premsa i li canten les quaranta i ell els fa callar i els insulta. Aquí ningú interpel·la.

Com hem de jutjar tota aquesta intermediació de gabinets, relacions públiques…, entre les empreses i els mitjans de comunicació?

Tot això ho hem de torejar. No ho eliminarem. El País té una secció d’economia molt potent, en la qual poden treballar una vintena de periodistes. Però és que el BBVA té un departament de comunicació amb més de 100 persones, el Santander amb 150 i Caixabank amb 200. Cada dia aquests bancs es dediquen a inundar de papers els pobres 20 periodistes d’El País.

Quin efecte té la radioactivitat de l’imperialisme informatiu sobre els periodistes-margarida del món?

Aquí cal preguntar-se sobre l’impacte de la notícia. ¿És més important que hi hagi tres morts a Aranda de Duero o tres a París? Depèn de si els d’Aranda són, per exemple, conseqüència d’un accident, i els de París, d’un atemptat. Juguem no només amb l’impacte, sinó també amb la fotografia que l’acompanya. A la Guerra del Golf, per fer front a l’hegemonia de les agències i els grans mitjans, hi va haver gent que va finançar periodistes perquè els expliquessin què era el que, de debò, estava passant. L’altre dia, TV3 informava del conflicte a l’Equador enmig d’una avinguda, amb micròfon…, a Buenos Aires.

Podem dir alguna cosa sobre la criminalitat en la notícia i el seu mercat?

Això és l’espectacle morbós. Com qualifiquem a algú que posa diners per fer un mitjà? Busca fer diners o impactar en l’agenda pública. Hi ha diaris, com per exemple La Razón, que poden perdre diners. Per què? Perquè defensen uns determinats interessos, en aquest cas els de l’editor.

Té bona salut l’ensenyament del periodisme?

Sí. Arriba gent fenomenal. Jo he organitzat una expedició amb alumnes a Israel i Palestina, una experiència magnífica. Aquesta gent és molt responsable i potser no trobaran feina com a corresponsals, però hi ha un ampli sector de l’economia digital que està a la nostra disposició, i l’hem d’explotar.

Així, internet s’assembla a la impremta, que va permetre desenvolupar formes de comunicació fins aleshores inèdites?

Estem en la mateixa fase de creixement i experimentació. Quan s’acaba la carrera no es pot pensar només a treballar a El País, on abans eren 600 i ara són la meitat, i encara en sobren. Cal anar als nous negocis de la comunicació digital. Hi ha un gran espai d’oportunitats per a la informació local, temàtica… El que passa amb la premsa dels barris, però, és que no es professionalitza. Si en aquest àmbit hi entressin llicenciats, amb una petita ajuda inicial, segur que es produiria una millora significativa. La ràdio també té un gran futur en aquest terreny.

Entorn de qui gravita la promoció d’aquest nou paisatge comunicacional: administracions, col·legis, associacions professionals…?

Hauríem de fer un gran pacte d’Estat amb objectius com prestigiar el diari en paper i obrir nous espais a la informació. El diari hauria de ser lectura obligada des que els nens aprenen a llegir. A internet no llegim tan bé com en paper, ho fem més ràpid.

A què podem atribuir les no tan fluides relacions entre els mitjans i els públics?

A la desconfiança. No és una cosa fàcil de superar. I la gent s’ha d’acostumar a seleccionar. No acceptar-ho tot i sindicar-nos a determinats continguts. Cal ensenyar a decidir. Ara tenim tanta oferta d’informació que hauran de passar potser unes quantes generacions perquè realment puguem processar-la. Internet va aparèixer a Espanya l’any 1993, i els canvis que hi ha hagut des de llavors són espectaculars.

Així doncs, tots som periodistes?

Ho acceptaria, això, perquè s’ha trencat el vell mecanisme de l’emissor al receptor, que pagava per la informació. Ara tot està comunicat amb tot.