Filòsof, estudiós de la ciència i professor de secundària i de la UNED. Deixeble de Manuel Sacristán, ha publicat La observación de Goethe i Entre clásicos. També amic i deixeble de Francisco Fernández Buey, col·labora a El Viejo Topo, Rebelión i Papeles.
Del passat catalanista ve aquesta onada nacionalista?
A ningú el pot sorprendre que les Convergències, hereves del 3% i de molt més, estiguin bolcades en el secessionisme, a obtenir molt més poder, a l’irracionalisme polític i a embolicar la troca contra Espanya, com va dir el seu cap de files, Carles Puigdemont. Des de l’any 80, que el nacionalisme va guanyar les eleccions a Catalunya, el seu projecte ha estat construir un país a la seva mesura. També era d’esperar la deriva d’Esquerra Republicana. Era una força marcadament independentista, que cuida de vegades la seva presentació pública.
Ara parla d’equilibris, d’abandonar la DUI, d’arribar a acords… Però, quan se la coneix de prop, es comprova que és completament independentista i marcadament hispanofòbica. Tot el que és Espanya resulta per a ells un desastre. Quan dic tot, és tot. No l’Espanya de Queipo de Llano, sinó la de Machado, Azaña, Negrín… Això de la CUP també era previsible. És un grup suposadament d’esquerres, molt activista, que aspira a la independència dels “Països Catalans” i que no hi ha per on agafar-lo. En un comunicat que s’acaba de fer públic, els CDR proclamen: “Independència o barbàrie”. Tenen la cara d’agafar una cita d’una revolucionària com Rosa Luxemburg (“Socialisme o barbàrie”) girar-la totalment i parlar d’independència, com si fos similar a socialisme, i de barbàrie, que ells estan provocant.
I l’esquerra?
El que a mi més em sorprèn és l’actitud de bastants col·lectius del que anomenaríem esquerra, “transformadora”, o no. Al PSC hi ha una presència important de persones no nacionalistes, però també posicions indiscutibles i, a més, amb cert poder, que estan entre el nacionalisme i un catalanisme que, de vegades, s’hi aproxima molt. En qualsevol cas, jo conec poc la realitat interna del PSC, i prefereixo parlar-ne poc, d’això, i amb respecte. Puc fer-ho de l’altra esquerra, amb més coneixement de causa, perquè he estat part d’ella durant molt temps. Vaig començar a militar als 16 anys i sempre he estat en els nuclis de l’esquerra comunista. I en aquest camp, el que està passant em sorprèn, fonamentalment per la incapacitat manifesta per pensar sobre la realitat. Algunes posicions van poder ser raonables al seu moment. Quan a Espanya vivíem en una dictadura feixista es justificava la lluita pels estatuts d’autonomia, per la llengua, i fins i tot que s’esmentés l’autodeterminació. Ara, qui viu a Catalunya sap perfectament que la llengua catalana no està en absolut perseguida. I el que li passa aquí a l’esquerra respecte al nacionalisme català és traslladable al conjunt d’Espanya.
A què es pot atribuir aquesta deriva cap al nacionalisme? A la desorientació doctrinària de l’esquerra a l’hora d’afrontar els nacionalismes? A la fascinació per les masses mobilitzades? A un oportunisme polític, desproveït d’atributs…?
Hi ha qüestions que es prenen com a principis indiscutibles, com un matemàtic ho fa amb axiomes o postulats que no es posen en qüestió, com, per exemple, el dret a l’autodeterminació de tots els pobles. Una formulació així crec que encara figura als estatuts del PCE. Si algú pensa en l’aplicació pràctica d’aquest principi, això seria un món en flames. Això seria un autèntic disbarat. Si Catalunya visqués una situació colonial, semicolonial, de menyspreu, persecució…, podria entendre’s l’autodeterminació. Què té a veure la situació real de Catalunya amb aquests postulats? I, és més, els que parlen de l’autodeterminació per a Catalunya no diuen ni piu, per exemple, del Sàhara o de Palestina.
Amb el que està passant, una certa esquerra, diguem-ne nostàlgica, sembla tornar a desenterrar el cofre del tresor: catalanisme, immersió lingüística, transversalitat, sobiranisme… (en tot), com a panacea.
Aquesta apologia indocumentada de la immersió lingüística que fa l’esquerra és un contrasentit. Tothom sap, des del punt de vista no de la ideologia, sinó de l’ensenyament, que si volem aconseguir una societat bilingüe a Catalunya, tenim una solució ja practicada. Una de les millors escoles de Barcelona, Aula, de la qual jo he estat professor, ensenya fins als 3 anys en l’idioma matern, i a poc a poc es va introduint l’altre idioma, de manera que als 6 anys tots els nens són bilingües. Es cuiden els dos idiomes. No se’n prioritza un de sol que, com a afegitó, comporta altres coses, com la forma de mirar la història, els costums… No es pot entendre que l’esquerra, que té com a esperit la crítica, la capacitat de reflexió, no sigui capaç de pensar això.
A què es poden atribuir les dificultats de l’esquerra per entendre i fixar una posició en el que s’ha anomenat, en general, la qüestió nacional?
Perquè hem idealitzat bastant la capacitat de crítica i autocrítica de l’esquerra. De vegades estem en posicions dogmàtiques, dient que són antidogmàtiques. Com és possible que l’esquerra del conjunt d’Espanya parli amb llenguatge nacionalista? Parli de presos polítics i exiliats, de l’Estat espanyol…? Sense anar més lluny, l’única persona que en la campanya electoral ha dit alguna cosa relativament assenyada sobre els presos ha estat Laura López, la candidata d’En Comú Podem per Girona. És elemental, com va dir, que han vulnerat la llei i no se’ls pot idealitzar. I el cap de llista de la coalició, Jaume Asens, la desautoritza.
En aquest context, on queden els problemes reals, els que afecten directament i explícitament la ciutadania, moltes vegades de manera crítica?
Tot això s’oblida. L’any 2008 les rendes del treball eren aproximadament el 50,1% de la renda global a Catalunya. Ara són el 47,1%. Han baixat tres punts, cosa que equival a un 6%. Si veiem la taxa del risc de pobresa, fa 11 anys era del 16,6 i ara està en el 21,3, un 30% més. En una societat neta, democràtica, normal, aquests serien els grans temes, els que estaríem discutint cada dia.
L’esquerra líquida, difusa, postmoderna, esquerranitzant…, tant d’actualitat, segueix sent el que sempre s’ha entès com a esquerra o ja és una altra cosa?
Sóc respectuós amb aquesta gent. Tenen, de vegades, posicions massa líquides, però la qüestió no és dir sinó fer, que és on apareixen les diferències. Si es fa balanç del que ha passat a l’alcaldia d’Ada Colau, en els aspectes socials, sense dir que s’hagin fet meravelles, hi ha coincidències, però en el punt central que estem vivint, la imatge d’Ada Colau deixant-se fotografiar l’1-O amb un vot en blanc no reflecteix el que és la majoria de la gent d’esquerres a Catalunya. Gratant una mica, alguns exponents de l’esquerra no és que s’hagin fet nacionalistes, sinó que ja ho eren. Si es mira, per exemple, la història del PSUC (que va ser un gran partit antifranquista, democràtic, socialista, i tot el que s’hi vulgui afegir), es veu que hi havia corrents nacionalistes. L’any 2015, antics dirigents i quadres del PSUC van demanar el vot per Junts pel Sí. La pluja fina de la ideologia dominant del nacionalisme que, durant quaranta i tants anys ha estat caient a Catalunya, acaba calant-nos a tots. I traient el pitjor del nostre jo.
La mutació social, producte dels nous modes de producció, el desenvolupament de les tecnologies de la comunicació, etc., pot estar contribuint a l’auge dels nacionalismes i del populisme?
Improvisant, es pot dir que la lluita de classes existeix, que l’està perdent la gent treballadora i que la seva situació és pitjor que la de fa quaranta anys. Sembla una barbaritat dir-ho, però les condicions laborals durant el feixisme eren millors que les que tenen ara moltes persones. Davant d’això, l’esquerra ha fet el que ha pogut. No és fàcil. Quan un només pensa a poder viure, s’oblida del sindicalisme i de gairebé tot. I l’esquerra també es fica en lluites que no són les seves.
Com per exemple?
Hi ha un sector de l’esquerra revolucionària que té un paper no dolent, sinó pitjor, que és el trotskisme en les seves diferents varietats. No entenc la seva incapacitat per entendre el més elemental, el seu suport, conscient o inconscient a les forces nacional-secessionistes, que no tenen res a veure amb l’esquerra.
