Portaveu del grup socialista al Parlament de Catalunya. Ha estudiat ciències polítiques i va fer un màster en gestió pública. Ha treballat en l’àmbit de l’oci juvenil, a la Universitat de Barcelona i a la UGT. Ha viscut com a parlamentària tota l’evolució del procés.

Com era o es percebia la Catalunya d’abans del procés?

Tots som fills de la nostra història i de les nostres circumstàncies. Per entendre’ns, cal tenir en compte qüestions com els 23 anys de poder de Jordi Pujol, d’un nacionalisme conservador que va dibuixar una Catalunya que volia treballar i ser un sol poble, però que en la base del nacionalisme no s’hi va arribar a creure mai. En el fons, tota la gent que va venir a Catalunya de la resta d’Espanya ho va fer amb l’objectiu d’organitzar la seva vida i poder progressar. Es van generar uns consensos que, en el fons, formalment, han funcionat (jo mateixa em sento producte d’aquell pacte), però al llarg de la seva evolució s’han anat deformant, fins a trencar-se. Vist això en perspectiva, es percep com les classes dirigents del país no van acabar de veure mai com a iguals la gent de la resta d’Espanya.

I abans? En la Catalunya del franquisme tardà, quin era l’escenari?

Crec que hi va haver un compromís de participació, de fer seva la cultura, la història... per part de la gent que va arribar de la resta d’Espanya. I a lluitar per les llibertats a Catalunya. Aquí hi ha les lluites veïnals i dels treballadors, que van marcar tota una època. Molts dels treballadors que estaven al capdavant de les lluites pels drets laborals també ho feien per l’autonomia, per la llibertat... Ara, en un acte que es va fer a les Cotxeres de Sants amb sindicalistes veterans, que reivindicaven aquesta Catalunya que vam fer entre tots, es va parlar de com es veien marcats com a “mals catalans”, com si fossin traïdors a una pàtria entesa com a patrimoni només d’alguns.

Tot això es trenca, apuntava més amunt, com i per què?

Des de sempre hi ha hagut un nacionalisme no independentista a Catalunya, que volia conviure en aquest únic poble. Però hi va haver un moment, quan la crisi es va aguditzar i es va posar en qüestió la distribució de la riquesa, que aquest nacionalisme va decidir portar al seu camp un malestar ciutadà i posar al centre de l’agenda i del debat públic, social i polític una qüestió que dividia profundament, però que entenien com una manera de difuminar el conflicte. Artur Mas va decidir fer el pas de l’autonomisme de Convergència a l’independentisme. I ara que ha desaparegut de l’escena, cal recordar la seva responsabilitat en tot el que està passant.

Rere aquest paisatge, no hi batega una certa alarma de les classes mitjanes, que van veure amenaçat el seu statu quo?

Crec que totes dues coses, superestructura política i component social, s’han retroalimentat en el procés. Hi va haver un temps en què hi havia moltes manifestacions davant del Parlament, sobre qüestions socials, laborals... que van començar a coincidir amb les manifestacions dels sobiranistes. Sense llegir les pancartes, sense sentir-los, només veient-los, es diferenciava clarament el signe de la manifestació. Hi va haver un moment en què les reivindicacions socials van ser engolides pel dret a decidir, la república, l’estelada... Es va fer creure a molta gent que, si s’aconseguia una cosa tan egoista com trencar amb la resta d’Espanya, si es decideix deixar de ser solidaris amb una part del teu país, viurien millor. Aquestes classes mitjanes, que són les que han estat donant suport al moviment, la part més mobilitzada i amb més capacitat d’incidència als mitjans, han sigut el motor de tot això. I gent que s’hi ha sumat, perquè si tens moltes inseguretats, els poders públics no et donen respostes (la majoria absoluta del govern del PP ofega les classes treballadores, empobreix el conjunt de la ciutadania, col·lapsa els serveis públics...) i et prometen alguna cosa, amb un discurs fàcil que la culpa la tenen els de fora..

Els artífexs del procés van pensar que tenien més de mig Catalunya en contra?

No sé si hi van pensar, en això, però no és tan difícil veure on som ara. Hi ha compartiments estancs, però també hi ha molta permeabilitat entre les diferents realitats. És evident que la Catalunya de la qual parlen ells és una part de Catalunya. Important, però no majoritària. Potser van pensar que actuarien com a avantguarda i que acabarien arrossegant més gent. Hi va haver un moment, aquí al Parlament, que una diputada nacionalista deia que les coses són així, que aquestes són les regles del joc i que a qui no li agradi que se’n vagi. Ara ho veiem en els tuits de Núria de Gispert, i hi ha un substrat de gent que no ho diu, però que en el fons pensa que alguns són més iguals que altres.

I ara, després de tot el que ha passat, no hi ha una caiguda del cavall, com la de sant Pau?

Es continua negant la realitat. Només cal sentir, dia rere dia, les declaracions del president Quim Torra o les que es fan aquí, al Parlament: una Catalunya sense friccions, cohesionada, on no hi ha cap problema de convivència... I no s’adonen que hi ha hagut un deteriorament, amb fractures i molta desafecció d’una part de la societat catalana, que no sent com a pròpies moltes institucions perquè s’han instrumentalitzat amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder.

Amb el govern de Pedro Sánchez s’està creant un nou clima polític. N’hi ha prou amb la política, a l’hora de reconstruir el pacte social que han trencat els nacionalistes?

És necessària, però no n’hi ha prou. Això durarà, tot i que ja s’ha produït un punt d’inflexió. Estem iniciant una fase en què el primer és calmar els ànims. Tinc la sensació que en el món nacionalista hi ha una part que veu clarament que per on anaven les coses no podem arribar enlloc com a societat. Si l’estratègia que denominen d’ampliar la base passa per una via més pràctica de tornar la pilota al camp de joc i respectar les regles, això és el que crec que està començant a passar. Cosa que no passava amb Rajoy, que alimentava el conflicte. Ara hi ha una part (els socialistes, Podem i altres forces polítiques), que veuen que l’anterior deriva ens duia al desastre. I això s’ha aturat. S’han començat a normalitzar les relacions entre governs, però serà una feina llarga, perquè no només es tracta de gestionar l’agenda en termes socioeconòmics. Superar la fractura que s’ha produït en dividir Catalunya per identitats correspon al conjunt de la ciutadania i especialment als qui tenen més responsabilitats.

No hi ha el risc de tornar a tancar les coses en fals i, per exemple, reprendre el que es va conèixer com a catalanisme transversal, como si fos la panacea per a tots els mals de Catalunya?

No crec que a Catalunya hi hagi dos blocs netament diferenciats. Els que continuen interessats a mantenir el conflicte es basen en el concepte que hi ha una frontera nítida entre identitats. Som molts, potser àmpliament majoritaris, els qui tenim una identitat compartida. Només cal fixar-se en les enquestes quan et pregunten: “Vostè què se sent, més català que espanyol, més espanyol que català?” Tant és en quin grau, això ens enriqueix. I no té sentit i és perjudicial el que alguns dirigents han traslladat a la ciutadania que com més català i més pur, més bo ets. I a mesura que t’allunyaves d’això, es considerava que eres més dolent. Però la gent de Catalunya, massivament, se sent d’identitats compartides.

Tot això que està passant a Catalunya enllaça, d’alguna manera, amb el panorama que s’està dibuixant a Europa i al món?

El que està passant a Catalunya és una expressió autòctona d’una situació global preocupant. És cert que la globalització pot comportar pèrdues per a les poblacions dels països desenvolupats, però replegar-se no és cap solució, no només per insolidaritat, sinó perquè tornar al passat no ha resultat mai viable. La solució és el govern de la globalització i això implica cessió de sobirania, federalisme.