La història dels drets humans es nodreix de mort. Si l’home no hagués comès tantes atrocitats, potser la Declaració Universal dels Drets Humans no existiria perquè no caldria, però això és un somni impossible. Durant la Segona Guerra Mundial la humanitat va elevar tant el llistó de la barbàrie que va ser urgent posar-hi un límit per evitar autodestruir-nos. Per això, el 10 de desembre del 1948 l’Assemblea General de les Nacions Unides reunida a París aprovava la resolució 217 A (III) que recollia en trenta articles els drets humans bàsics.
El primer, i el més important de tots, diu que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres“. Han passat 68 anys i no només segueixen les guerres, sinó que les tècniques d’extermini són cada cop més cruels i sofisticades.
La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per 48 vots a favor i 8 abstencions, pretenia protegir els ciutadans de l’abús dels seus governs autoritaris i va ser el fruit dels intensos i no gaire gratificants esforços diplomàtics de la Comissió de Drets Humans que va crear el Consell Econòmic i Social de l’ONU en virtut de l’article 68 de la Carta de les Nacions Unides. Aquesta comissió, formada per divuit representants d’Estats membres de l’ONU, estava presidida per un comitè integrat per Eleanor Roosevelt (EUA), René Cassin (França), Charles Malik (Líban), Peng Chun Chang (Xina), Hernán Santa Cruz (Xile), Alexandre Bogomolov (URSS), Geoffrey Wilson (Regne Unit), i William Hodgson (Austràlia).
Per entendre les dificultats de l’empresa cal contextualitzar la comissió en un moment històric molt complicat: la Guerra Freda (1947-1991) i el procés de descolonització mundial. Per això, dels 58 membres que integraven aleshores l’Assemblea General de l’ONU només 48 van recolzar la proposta. La Unió Soviètica i els seus satèl·lits de l’Europa de l’Est, Aràbia Saudita i la Sud-àfrica de l’apartheid es van abstenir, perquè votar en contra era políticament incorrecte.
Les excuses donades pel bloc comunista eren que el text no condemnava explícitament el feixisme i el nazisme, mentre que l’Aràbia Saudita discrepava de la llibertat religiosa. En el fons, parlar de drets humans sempre molesta. Hondures i el Iemen no van assistir a la votació. Els Estats que van votar a favor de la declaració van ser Afganistan, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Birmània, Bolívia, Brasil, Canadà, Xile, Xina (Taiwan), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Dinamarca, República Dominicana, Equador, Egipte, El Salvador, Estats Units, Etiòpia, Filipines, França, Grècia, Guatemala, Haití, Holanda, Índia, Iraq, Iran, Islàndia, Líban, Libèria, Luxemburg, Mèxic, Nova Zelanda, Nicaragua, Noruega, Pakistan, Panamà, Paraguai, Perú, Regne Unit, Síria, Suècia, Tailàndia, Turquia, Uruguai i Veneçuela.
No deixa de sorprendre com molts dels països signants han seguit vulnerant sistemàticament els drets humans. Les guerres araboisraelianes, les massacres als Balcans, Kosovo, Txetxènia, República Democràtica del Congo i Afganistan; les dictadures militars llatinoamericanes, el genocidi ruandès i els presos de Guantánamo en són només alguns exemples.
El text de l’ONU és una declaració i això significa que des del punt de vista legal no és vinculant. El que sí que obliga els Estats que els han subscrit són els Pactes Internacionals de Drets Humans que, amb la Declaració Universal dels Drets Humans, conformen la Carta Internacional de Drets Humans. Tot i no ser de compliment obligat, la declaració del 1948 tampoc és ben bé paper mullat, ja que molts països han inclòs el text en les seves constitucions i també ha servit com a base per a l’elaboració del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals aprovats per l’ONU el 1976 i ratificats per 140 països.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
