Emili Rousaud no era mut. Ho semblava fins que s'ha vist obligat a dimitir i, en plena rebequeria, va deixant declaracions, o més aviat amenaces i insinuacions que, clarament, pretenen erosionar la imatge de Josep Maria Bartomeu respecte a moviments econòmics tèrbols i, a mitjà termini, posicionar-se com el candidat d'un continuisme paradoxalment rupturista.
Una altra d'aquestes situacions surrealistes de l'univers blaugrana que recupera el repertori 'gasparià' i revela fins a quin punt la vanitat de la classe directiva acaba sent, finalment, l'única raó de voler seure a la llotja del Camp Nou, respirar poder i sentir-se invulnerable.
Emili Rousaud va estar callat fins dimecres, aferrat a la seva voluntària incapacitat per representar el club en cap acte barcelonista i la seva naturalesa de culé, però elitista, al·lèrgic a les classes mitjanes i reticent a lliurar-li al Barça més hores que les imprescindibles. Ha estat l'home invisible fins que Jordi Cardoner -o almenys això diu- el va triar com a candidat a la successió.
I per descomptat va estar d'acord i va jugar en equip fins que dimarts passat el president li va demanar públicament que marxés, i amb ell el vicepresident econòmic, Enric Tomàs, i dos directius més, igual de deslleials com Josep Pont i Silvio Elías, que no han resultat ser els únics, ja que s'han sumat Jordi Calsamiglia i Maria Teixidor.
Segons Rousaud, hi ha dos o tres directius més que s'ho estan pensant, excompanys seus que podrien ampliar aquest ERO provocat a la junta pel mateix Bartomeu que en cap cas li causarà la menor esgarrinxada. El president només es veuria arrossegat a finalitzar el seu mandat si acaben dimitint 9 dels 13 directius que ara formen la junta.
La crítica i els atacs de Rousaud, apel·lant al costat fosc encara per demostrar del 'Barçagate', acabarà segurament amb la continuïtat efectiva de Jaume Masferrer com a cap de gabinet de presidència. Un fet de certa gravetat que, comparat per exemple amb la despesa de diversos milions d'euros malbaratats per la directiva de Joan Laporta a espionatges als mateixos directius, a les seves amants, socis, empleats, jugadors, jutges i polítics, vindria a ser un joc de nens. Llavors, ni es van demanar dimissions ni es va impulsar una investigació interna.
El pitjor argument d'Emili Rousaud, el cap d'aquesta rebel·lió, radica en el fet que estava disposat a seguir, com els altres, aguantant a Bartomeu sense cap pensament de dimitir. Fa tot just unes hores, quan el president li va demanar que se n'anés, va reaccionar dient que ho faria més tard en una junta. Encara seguia atrapat en aquest atac de vanitat previ a la ràbia que ara expressa. El rellotge i les circumstàncies segueixen jugant a favor del president Bartomeu, que aquesta vegada ha pres la iniciativa. La millor de les estratègies possible.
