Hem de ser molt prudents a l’hora de voler imposar, en aquests moments dramàtics, les nostres ocurrències de lectors de sofà, o encara pitjor, com ja han fet alguns, intentar vincular el discurs sobre el que diem dels fets d’aquests dies a les nostres irrellevants disputes locals. Les nostres fórmules no resoldran un problema de convivència amb repercussions globals que enfonsa les seves arrels en 5000 anys d’història.

Però el fet és que s’ha produït, en ple segle XXI, l’equivalent a un pogrom: una matança com les que es produïen (també a Espanya, també a Catalunya) a l’Edat Mitjana i després, i que els nostres avantpassats van rematar amb el tràgic error de l’expulsió dels jueus (juntament amb els musulmans). Ara en diem, justament, terrorisme, però ens quedem curts si atenem al passat de persecució i crueltat que ha rebut al cap dels segles la comunitat jueva, rematat amb l’Holocaust, del qual no fa ni un segle. I s’ha produït, s’està produint mentre escric, també en ple segle XXI, l’equivalent a la Nakba (o catàstrofe), l’expulsió dels palestinians de les seves llars, com va succeïr el 1948.

Autors jueus com Freedland o Schama, personalitats de reconeguda trajectòria progressista, han escrit articles dolorosos que són d’obligatòria lectura. Llegim-los amb respecte. Altres intel·lectuals que coneixen molt bé el terreny, com McCann o Scheindlin, i que han lluitat i ho segueixen fent per la pau, han escrit peces que els que veiem el problema com quelcom llunyà no podem fer res més que absorbir i processar el millor que puguem. També alguns dels nostres referents, com Riverola o Muñoz Molina, han escrit columnes notables, sobretot aquelles que ens recorden la realitat dels murs impossibles i la segregació de la població palestiniana als anomenats territoris ocupats; dir-los “ocupats” serveix poc per copsar la seva realitat dia a dia. Millor llegir el fantàstic llibre “A Day in the Life of Abed Salama”, de Nathan Thrall, sobre l’administració diària de la segregació a Cisjordània.

En ocasions anteriors m’he fet ressò dels autors i moviments que demanaven superar la “solució” dels dos estats i promovien la prioritat de convertir la “realitat d’un estat” amb segregació i discriminació (on l’únic estat realment existent en comptes de proveïr béns públics ha esdevingut un club al qual la meitat de la població sota el seu control no pot accedir), en un estat igualitari. Que proposen passar del dret a separar-se a la responsabilitat de compartir un espai tan petit. Alguns han aprofitat per passar comptes amb aquestes veus (“no ho veieu que no ens podem entendre?”), però se n’han afegit de noves, com la de l’economista Thomas Piketty, qualificat a El País com a “l’últim intel·lectual francés”. S’afegeix a noms honorables com Hannah Arendt, Edward Said o Tony Judt. Aquestes veus no han desaparegut del New York Times o The Economist. Són més necessàries que mai. Sé que la posició de l’ONU és oficialment la solució dels dos estats, i els nostres partits la segueixen proposant benintencionadament, perquè recull el darrer consens després d’un (ja llunyà) procés de pau. Però siguem honestos: no ha funcionat, no ha impedit un pogrom i una Nakba al segle XXI. Què fem fins que no hi hagi dos estats? Creiem que si algun dia hi són el conflicte s’acabarà? Sisplau…

El polvorí provocat pel nacionalisme i el fanatisme religiós a Orient Mitjà no s’apagarà amb les institucions del segle XX, en part basades en l’error de Wilson. Les Nacions Unides i l’estat nació són totalment insuficients. Algunes van servir en el passat, van permetre, junt amb el procés d’integració europea, superar els drames de la segona guerra mundial. Però avui cal anar més enllà, crec, dit amb veu baixa i amb humilitat. Potser m’equivoco, però no estic sol.

La lliçó de l’Holocaust és que res semblant no pot tornar a passar a la comunitat jueva… ni a ningú. Les institucions del món actual no són suficients per evitar-ho.

La entrada Un pogrom i una Nakba al segle XXI se publicó primero en El Triangle.

No és saludable pensar que el passat sempre és millor. No ho és. Les coses no milloren ni empitjoren, sinó que evolucionen. Però els dubtes dels darrers anys sobre Barcelona han portat a moltes persones a mirar enrera, preguntant-se perquè les coses en algun moment van deixar de proporcionar l’agradable sensació que sempre milloraven. En realitat, no ho feien, les coses no sempre milloren totes ni per a tothom. Però la sensació general, almenys als anys 1990, era una altra. Per això Pedro Sánchez l’altre dia al Fòrum, en l’acte on va parlar en suport de Jaume Collboni, es va referir repetidament als millors anys de Barcelona. I els millors dels millors van ser els anys del Pasqual Maragall alcalde.

Jo vaig viure el millor d’aquella etapa com a regidor de l’Ajuntament, entre 1991 i 1995. No cal dir que no vaig ser un protagonista important, però vaig ser un testimoni. Hi vaig aprendre, o vaig veure confirmada la meva hipòtesi de treball, que es pot ser d’esquerres, rigorós, analític i no populista. Vaig veure en el Pasqual Maragall alcalde, que es pot tenir una forta personalitat, ser tossut i a la vegada no ser un narcissista ni un dèspota (dues característiques que després he trobat, en persones que es movien entre el món acadèmic i polític de l’esquerra).

Es pot conèixer i dormir als barris i a l’hora tenir una visió global de les coses. En Pasquis tenia una ideologia i un partit (sempre es va presentar amb el mateix, el PSC, i en va ser president), però tenia molt més. Això no li va impedir rebre una campanya impresentable d’acusacions personals per part del nacionalisme, que sempre va intentar fer-li la vida políticament impossible, dissolent la Corporació Metropolitana, boicotejant la inauguració de l’Estadi Olímpic i posant mil traves al desenvolupament de la capital.

La transformació força equilibrada de la ciutat, avui innegable, va avançar amb diàleg i coalició, però amb una forta direcció socialdemòcrata, i amb una gestió professional i seriosa. En aquells anys es començaven a treballar alguns temes que després han adquirit preeminència: la primacia dels vianants, la promoció de la bicicleta, la integració de les persones immigrants (amb José Ignacio Urenda com a Comissionat pels Drets Civils).

Els Jocs Olímpics no van transformar la ciutat com es diu sovint, sinó que van ser la cirereta, l’instrument narratiu, d’una transformació que ja estava en marxa i que després va continuar (Aixalà recorda encertadament que, abans de 1992, Maragall parlava poc dels Jocs). Però són un projecte il·lustratiu dirigit pel sector públic, amb col·laboració privada: arregleu els barris per començar a arreglar el món.

Volia ser una Barcelona oberta, en una Catalunya diversa, una Espanya federal i una nova pàtria europea que avançaven i segueixen avançant, no sense dificultats, per la via dels fets, per exemple, fent servir 4 idiomes durant els Jocs. La Barcelona oberta, que genera ocupació, millora els salaris reals, corregeix les externalitats negatives derivades del turisme, que avui volem consolidar, es va començar a gestar en aquells anys.

La millor Barcelona era l’antítesi de l’identitarisme i el populisme: el caràcter carlí, estret i reaccionari del nacionalisme i l’independentisme no hi tenien lloc, almenys pel que jo recordo fins a 1995. No sé si després la influència marginal del Partit per la Independència i ERC va canviar alguna cosa important. Ho dubto.

No s’ha de mitificar a ningú: Pasqual Maragall també va tenir sort, va recollir un testimoni, estava ben rodejat, i va cometre errors (sobretot després de ser Alcalde). S’ha de recordar sense nostàlgia, i extreure’n alguns principis. Aquell Alcalde és irrepetible, com ho és la seva època, però algunes coses que es van apuntar aleshores assenyalaven cap al futur, i aquest ja ha arribat.

La entrada Recordar el futur de Barcelona se publicó primero en El Triangle.

La suposada mutació del PSC forma part d’una llista de tòpics que he vist que ara abracen també algunes persones que han passat del socialisme al nacionalisme. Són pocs, alguns han anat a l’òrbita d’ERC, d’altres a la de Junts, però quasi tots tenen gran projecció mediàtica, projecció que no haurien tingut si haguessin practicat la monogàmia política. Francesc Esteva, Antoni Puigverd i Cinto Amat ja han posat de manifest algunes contradiccions de Quim Nadal, i en una recent entrevista de Marina Geli les contradiccions feien metàstasi.

Altres tòpics que s’expliquen a ells mateixos i a qui els vulgui escoltar algunes d’aquestes persones (a qui respecto, i que per mi poden tornar quan vulguin) que van deixar el partit per pròpia voluntat són aquests: “Soc socialdemòcrata sense partit” malgrat que recolzen activament forces polítiques que li van fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia, l’autèntica, la que participa en les organitzacions internacionals socialistes i socialdemòcrates. / “El PSC ja no és catalanista, perquè els catalanistes se n’han anat del PSC”. Raimon Obiols (la persona més aplaudida en el darrer congrés socialista junt amb Salvador Illa i Miquel Iceta) no és catalanista? Els germans Font (Jordi i Dani)? José Montilla? Per què? Perquè va néixer a Andalusia? Els alcaldes de la perifèria que gestionen el seu dia a dia municipal en català en comunitats on domina el castellà, no són catalanistes? Podria anomenar desenes de persones, n’hi ha centenars i milers… que patim francament pel català i el catalanisme en mans de l’independentisme. / “Ja vam provar el federalisme però no vam trobar federalistes més enllà de l’Ebre”. El supremacisme light d’aquesta noció ja el vaig rebatre una vegada en un article a El País. Però quan caduca el federalisme? Qui té el rellotge? Quan van trigar els Estats Units a organitzar una democràcia federal més o menys completa? / “Espanya no té solució”, però en realitat Espanya és un dels països més segurs del món, segueix atraient població, l’esperança de vida és més alta, la sanitat més inclusiva, les llibertats individuals més respectades, les llengües minoritàries més protegides, i l’espanyol, un dels passaports que et permet entrar a més països del món. Una vegada un amic meu em va dir que Espanya era un “estat fallit”, i veient-lo amb tan bona salut vaig estar a punt de dir-li que tenia molt bon aspecte per haver viscut sempre en un estat fallit.

És interessant comparar la projecció mediàtica dels consellers socialistes del tripartit que van deixar el PSC amb la dels consellers socialistes que no van deixar- lo (com Caterina Mieras o Josep M. Rañé, entre altres). Si els que van deixar el partit no ho haguessin fet, avui no serien entrevistats a cap mitjà ni serien cridats per fer de consellers, sinó que anirien caient progressivament en l’oblit, cosa que algunes persones toleren millor que altres.

La història que ens expliquem els que ens vam quedar al PSC (que som la immensa majoria) és que la socialdemocràcia a Catalunya té un partit plenament homologat (el PSC, aliat amb el PSOE, el líder del qual ara dirigirà la Internacional Socialista); que l’Espanya europea no necessita solucions miraculoses, sinó que millori i no s’espatlli; que el PSC és molt semblant al partit que quasi sempre han votat molts dels nostres pares, i per això el seguim votant; que la realitat ja és fortament federal a Espanya i a Europa, i només en una democràcia multinivell es poden resoldre els grans problemes dels nostres temps; i que el procés fracassat ens ha produït angoixa i tristesa per l’ocupació abusiva de l’espai col·lectiu i cognitiu per part d’un relat divisiu i supremacista, al qual han fet el joc alguns excompanys nostres.

És una història menys sorollosa, basada en valors com la coherència i la lleialtat. Però és una història que s’expliquen a elles mateixes milers de persones que no es van deixar enlluernar pel procés en cap de les seves versions.

La entrada Històries que ens expliquem a nosaltres mateixos se publicó primero en El Triangle.

Catalunya i el seu govern han de decidir de quin costat se situen. És difícil voler-se mantenir amb un peu a cada costat. O es busquen estratègies de partit de curta volada, o es treballa per pactar la contribució de Catalunya a l’evolució federal d’Espanya i Europa, que és l’estratègia dominant per resoldre els grans problemes socials i econòmics plantejats.

L’estratègia de curta volada és convertir el Consell Executiu en un comitè de campanya per esgarrapar alguna alcaldia i regidoria més i (potser, creuen) aconseguir la presidència de la Diputació de Barcelona. Gran projecte nacional! Quins llums tan llargs! I anar dient que es vol l’autodeterminació i l’amnistia amb el desig ocult una mica més realista d’aconseguir una reforma de l’Estatut o de lleis orgàniques que es puguin pactar i refrendar, i unes reformes legals que permetin a persones que van cometre il·legalitats i que estan pendents de judici, sortir-se’n una mica ben parades. I a això, dir-ne “autodeterminació” i “amnistia”.

La gravetat del moment actual, geopolítica, social, climàtica i econòmica, demanaria posar els llums una mica més llargs. El dilema és fer un Junqueras (o sigui, mantenir el cordó sanitari a la socialdemocràcia, una de les forces centrals dels que busquen solucions a Europa), o acceptar que a Catalunya les estratègies d’aprofitar- se dels problemes ja han fracassat totes, i que és hora de serhi, de ser entre els governs, les institucions i els col·lectius que, en comptes de causar inquietud i inestabilitat, generen certesa i confiança. En l’actitud de Junqueras hi ha una part de ressentiment i una part de càlcul racional (de molt curta volada), i de “missatge” perquè el PSC els “ajudi” a sortir de l’embolic judicial (ells en diuen “repressió”) en què s’han ficat alguns dels seus quadres pendents de judici per la seva irresponsabilitat i frivolitat el 2017.

El PSC, repressor? El PSC els va avisar, dirigents del PSC van fer de mitjancers perquè no ho fessin, els jutges que els van ficar a la presó no són del PSC, que se sàpiga, i en canvi alguns ministres del govern que els van indultar sí que ho són. I el PSC, amb el PSOE, treballa per introduir reformes legals que clarifiquin com es pot tipificar exactament el disbarat jurídic i institucional que van perpetrar els dirigents independentistes el 2017. Les limitacions sòcio-etno- lingüístiques que revela la seva (estancada) estratègia de captació de quadres del PSC (tots tallats pel mateix patró) il·lustren que la suposada ampliació de la base està on era el 2017.

La fugida d’empreses, la pèrdua de projectes, el retard en renovables, la mala gestió social, educativa, sanitària… mereixerien que algú prioritzés des del govern la seva correcció. Prendre’s seriosament el govern no és administrar una autonomia (que també), sinó contribuir a l’evolució federal d’Espanya i d’Europa, mirant al futur en una cruïlla històrica decisiva (no per a Catalunya, sinó per a Europa i la humanitat). Catalunya i les seves institucions han de contribuir a la política de rendes, a la distribució de costos de la crisi, al debat sobre el finançament públic (impostos, anivellament, inversions…), incloent-hi l’acord de finançament autonòmic pendent.

La Catalunya sencera no hi cap en un sol partit. No només necessitem uns pressupostos, que també. Necessitem una Catalunya que vulgui ser on sempre havíem volgut ser: en una Espanya al nucli central d’una Europa unida, pròspera i justa.

La entrada Catalunya: ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió se publicó primero en El Triangle.

Entre ésser apolític i ser un polític hi ha un ampli marge d’actuació pel qual es mou la militància política, que pot tenir moltes modalitats, incloent-hi la militància a ritme variable en partits polítics. No es pot ser indiferent al món d’avui. L’ésser humà és un animal social i, com diu Raimon Obiols que deia Hannah Arendt (i per tant serà veritat), la política és una dimensió essencial de la persona completa. En el cas de Raimon, és palès que la política rejoveneix.

Vaig tenir la sort (incloent-hi tenir la sort d’haver pogut reunir els mèrits perquè em donessin una beca, “mèrits” que inclouen haver nascut en una casa plena de llibres) d’anar-me’n a l’estranger a acabar els meus estudis després d’exercir l’únic càrrec públic que he exercit. Gràcies a això, tinc una professió al marge de la política. Així que he viscut la política professional (breument) i, sobretot, la política com a contribució voluntària a un bé col·lectiu.

Amb la militància política des de l’agost del 1982 (en què em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes, amb l’onada del canvi -no vaig ser l’únic) vaig conèixer millor Catalunya, així com diferents maneres de viure, vaig viatjar (per Catalunya, per Espanya, per Europa i fins i tot altres continents), he vist la política professional de prop, li vaig perdre en algun moment la por de parlar en públic. En definitiva, vaig aprendre moltes coses que no eren als llibres de casa meva, ni en qualsevol dels molts que després s’hi van afegir.

Durant quatre dècades, he estat al sector oficial, al crític, he viscut períodes d’unitat i de divisió, de victòria i de derrota, he estat a la base i en càrrecs orgànics. He fet coses (no gaire greus, diria) de les que me’n penedeixo, i altres de les que no me’n penedeixo. De totes he après.

També he viscut l’endogàmia i el carrerisme, ia vegades l’unanimisme o l’adotzenament. L’alegria de conèixer gent nova i la tristesa de perdre amistats. Si després de tants anys segueixo militant serà perquè el que és positiu supera el que és negatiu, o perquè no trobo, de moment, una manera millor (millor per als altres, però també més gratificant per a mi) de contribuir a allò que és col·lectiu, i perquè algunes persones aprecien encara la meva modesta aportació, malgrat la meva tendència habitual a dir el que penso.

No sóc una bestiola rara. La majoria de persones que han tingut càrrecs públics no els han tingut durant gaire temps, i la immensa majoria de militants polítics no tenen càrrecs públics.

Sense militants no hi hauria partits, ni interventors o apoderats, ni candidatures, ni democràcia. Els partits amb arrels (no els que són flors d’un dia) faciliten l’existència de reputacions col·lectives, la continuïtat de les ofertes, la cooperació. No es pot construir una democràcia sense partits, com no es pot organitzar un campionat de futbol sense equips i sense regles del joc.

Estaria molt bé que els partits estiguessin plens d’éssers angelicals, superintel·ligents i cultes, però els partits, i sobretot els representants electes que n’emergeixen, solen reflectir força el nivell de la població que els escull, per a les coses bones i dolentes.

Amb la sortida de l’economista Luis Garicano del Parlament Europeu, després de tres anys, han aparegut articles lamentant que no hi hagi més persones com ell a la política. En el seu cas, i malgrat algunes dicotomies que de vegades s’estableixen, no sembla que li fessin el llit o que el desanimessin cap joventuts, sinó aquell executiu de la Coca-Cola que va aparèixer a Ciutadans o personatges tan suposadament aliens a la política tradicional com Toni Cantó. Per a la història quedarà analitzar quin és el balanç del pas per la política d’altres economistes acadèmics, com Mas Colell o Ponsatí a Catalunya.

No em queda clar que altres activitats (les tertúlies, les columnes dels mitjans, les organitzacions no lucratives, les empreses, els sindicats, les religions) assignin el talent millor que els partits polítics i les seves joventuts. Per descomptat, hi ha un ampli marge de millora, com tot.

Les joventuts dels partits, almenys les del PSC i el PSOE, semblen un entorn més segur que el que proporcionen algunes institucions religioses. Els partits polítics es renoven (entre altres dimensions, generacionalment) per la pressió competitiva de les eleccions a tots nivells.

Les organitzacions ciutadanes no partidistes no estan sotmeses a aquesta pressió. Potser per això, com explica Javier Cercas a L’Impostor, la CNT, la FAPAC, o l’Amical de Mauthausen, van ser utilitzades per un mediòpata i un malalt de l’ego (a més de mentider) com Enric Marco per apropiar-se’n en bona part.

Les organitzacions que no són partits en què he participat no sempre m’han ofert un entorn ni més tolerant ni on les virtuts humanes florissin més que en la militància partidista. Com explica el politòleg nord-americà Larry Bartels a Democracy for Realists, la crítica a la política establerta o professional oblida els defectes i enormes problemes de la política no establerta i no professional, problemes que hem experimentat en carn pròpia a Espanya a la darrera dècada.

A Xile hem vist les limitacions de fer una Constitució sense els partits. La meva aposta és que seran els partits tradicionals, i entre ells el Partit Socialista com a partit estrella, els que hauran de treure les castanyes del foc als constituents per tenir al final un marc constitucional acceptable i viable, on una grandíssima majoria es trobi a gust.

He après a desconfiar dels que es col·loquen l’etiqueta de crítics en un partit (per després exercir d’acrítics en altres projectes polítics), però alhora em sento incòmode amb l’esperit gregari, habitual en organitzacions que competeixen com a tals i sotmeses a gran pressió. Però no he vist a les persones del meu partit el grau de narcisisme que he vist de vegades entre el professorat universitari o en altres organitzacions que he conegut.

D’altra banda, hi ha hagut moments bons o dolents, no és un camí idíl·lic, i no sé si continuaré militant per sempre, perquè la meva vida té altres dimensions i encara m’agradaria que en tingués més.

Però no descartin fer-se d’un partit. Són necessaris. Han de ser útils.

La entrada Per una militància política útil se publicó primero en El Triangle.

Ja coneixem el victimisme econòmic, ara en forma de lamentar- se pel dèficit d’execució de les inversions, com si bona part d’aquest dèficit no fos culpa exclusivament de Catalunya. Hem renunciat a ampliar l’aeroport, i portem un retard de deu anys, per culpa nostra, en el desplegament de les energies renovables. La part que no és culpa nostra no només ens afecta a nosaltres, sinó també a altres comunitats autònomes, amb les quals caldrà aliar-se perquè les inversions perifèriques s’executin més ràpidament.

Repetir-ho mil vegades no servirà perquè deixin de dir-ho els professionals del victimisme, però perquè en quedi constància, aquí va: Espanya no ens roba, perquè el dèficit fiscal és el lògic (Mas-Colell dixit) quan es paga per renda i es rep per població. Aquest dèficit és el resultat de comparar allò que Catalunya paga en total en impostos amb el valor econòmic dels beneficis que Catalunya rep de la despesa pública de totes les administracions (això és el que mesura el saldo fiscal). El sistema de finançament de les comunitats autònomes (que és una altra cosa: és com s’omplen els ingressos d’aquest nivell de l’administració) no està pensat per perjudicar Catalunya, sinó que és un sistema molt millorable que hem construït entre tots, i que cal reformar entre tots, i on Catalunya no és ni de bon tros la comunitat més perjudicada.

També coneixem el victimisme lingüístic: l’ús social del català minva en termes relatius, tot i que gaudeix de més bona salut que mai, i això es fa servir per donar la culpa a altres, quan fa 40 anys que Catalunya té les competències de l’ensenyament, la cultura i la política lingüística. Només cal passejar-se (com vaig fer fa uns dies) per festivals extraescolars de final de curs per Barcelona i la seva àrea metropolitana per adonar- se que l’idioma més parlat a la part més poblada de Catalunya (i a altres) és el castellà, no per fotre, sinó perquè la gent és així. La immensa majoria estan contents d’aprendre i estimar el català, al mateix temps que no pensen deixar de parlar en castellà, ni de cantar cançons en anglès.

El fonamentalisme lingüístic ni canviarà les tendències demogràfiques d’una societat oberta a l’espai Schengen ni servirà per convèncer ningú d’augmentar l’ús d’un idioma o un altre.

Aquesta plorera que cada dia convenç menys, però que encara té seduïda molta gent (és còmode exportar les responsabilitats), és fruit també d’una educació sistemàtica en el victimisme i la irresponsabilitat: Rahola, Bassas, i Dante Fachín van ser els comentaristes més presents als mitjans públics els darrers mesos. Aquest és el nivell de pluralisme i d’exigència pedagògica dels nostres mitjans, que no tenen cap intenció de contribuir a l’educació de la ciutadania. I no, la TV pública espanyola no és pitjor, és millor encara que no sigui per tirar coets, perquè amb qui ens hauríem d’emmirallar és amb la BB C britànica, de la qual estem a anys llum.

Assumir responsabilitats estressa. La relaxant adaptació al victimisme de persones que han canviat de camisa, i que es van passar 30 anys patint-lo, suposo que es pot explicar en aquest context. Mentrestant, les reformes necessàries es van posposant, venen obligades pel marc europeu (activat en bona part gràcies al lideratge del govern espanyol) o són fruit de breus períodes de sensatesa.

Han desvirtuat l’autogovern per al qual van lluitar diverses generacions de catalans, nascuts o no a Catalunya. Hi ha un dèficit de govern: quan hi ha una emergència, mig govern se’n va a l’estranger a una festa d’amics disfressada com a reunió de partit. Tornaran de la festa dient que és culpa de Madrid, i es quedaran tan amples.

En quin món es pensen que vivim? Aquest món no ens esperarà.

La entrada El refugi irresponsable del victimisme nacionalpopulista se publicó primero en El Triangle.

D’altra banda, l’autor de la biografia d’Albert O. Hirschman, Michele Alacevich, ens recorda que els anys 30, precisament quan el feixisme de veritat sotjava més amenaçador que mai, alguns comunistes van començar a anomenar els socialdemòcrates, el principal partit d’oposició al nazisme (al qual pertanyia Hirschman) “socialfeixistes”.

Podem concloure que el recurs barat a l’insult “feixista” no s’ha inventat a Catalunya, sinó que té una llarga tradició, que combina altes dosis d’intolerància, una profunda ignorància i una banalització immoral del feixisme real.

Però els últims dies s’han vist exemples a Catalunya d’una tendència que s’ha anat agreujant els últims anys, coincidint amb l’èxtasi de la política de la identitat que s’ha viscut l’última dècada. L’atac a un grup de persones del grup S’ha Acabat a la meva universitat, la UAB, que pretenien simplement expressar les seves opinions (m’és igual quines siguin) a la plaça principal del Campus, és un episodi més d’esquizofeixisme, d’utilització de pràctiques properes al feixisme al crit de “feixistes!”.

La reacció de l’equip de govern de la meva universitat és un exemple vergonyós de com perpetuar un ambient on se’ls posen les coses fàcils als esquizofeixistes, en lloc de combatre’ls amb la llei a la mà en nom de la raó i la democràcia.

Un altre exemple recent ha estat un cartell del grup Arran, les joventuts de la CUP, on es pot llegir amb grans lletres “Independentisme és antifeixisme”. És fàcil interpretar el missatge com que “qui no és com nosaltres és feixista”. Obviant que existeixen independentistes feixistes (amb qui la CUP no té inconvenient a investir governs al Parlament de Catalunya, mentre signa un cordó sanitari contra la socialdemocràcia), i que n’hi ha hagut en el passat (en algun cas homenatjats per un president de la Generalitat, també investit per la CUP). I oblidant que existeix no només una gran majoria de persones que no són independentistes i que no són feixistes, sinó que tenen una història al darrere de lluita arriscada (aleshores sí) contra el feixisme. I, per descomptat, obviant que moltes famílies catalanes que avui abracen l’independentisme, van donar suport al feixisme espanyol. Els seus descendents no en tenen cap culpa, però recordar el passat de les seves famílies hauria de ser un esperó perquè ells siguin molt conscients del que ha passat en aquest país, i per ser molt respectuosos amb els que sí que van lluitar contra el feixisme.

A això s’hi suma un clima d’intolerància lingüística creixent (entre altres variants de la intolerància) per part de minories que ara es creuen molt poderoses, però que ignoren o no volen veure que les zones urbanes de Catalunya són plurilingües, que el castellà és la llengua més parlada a Catalunya, i que això no només no és incompatible amb la promoció del català, sinó que la convivència lingüística ha estat durant els últims 40 anys una font de riquesa cultural i econòmica. Igual que l’“America first” de Trump ha mutat en “Save America”, el “Fem un país lliure” sembla haver mutat per a més d’un en “Catalunya per als catalans”.

La violència de baixa intensitat està enquistada a Catalunya i segueix incloent, si no diàriament si setmanalment, amenaces i assenyalaments a seus de partits polítics, xarxes socials i altres plataformes.

Val la pena no passar per alt aquests episodis i denunciar-los com a actes d’intimidació i intolerància, i no aigualir-los en un context més ampli (“cal no oblidar que els altres…” i bla, bla, bla). No hi ha excusa per no condemnar los. En democràcia no hi ha provocacions, hi ha la llibertat d’expressió per a tothom. Els actes de totalitarisme no s’han d’oblidar. No fos cas que la violència un dia deixi de ser de baixa intensitat, com ja ha passat diverses vegades en la nostra història.

La entrada L’esquizofeixisme a Catalunya se publicó primero en El Triangle.

Alguns han volgut minimitzar les darreres dades sobre aquests contactes, aportats per un periodista del New York Times guanyador del Premi Pullitzer. No em refereixo només a les reaccions defensives patètiques dels personatges polítics o mediàtics més propers a l’expresident català. També persones perfectament en els seus cabals ho han descrit com el típic intent sense importància de personatges secundaris que intenten fer-se escoltar per algú important sense aconseguir-ho.

Però l’entorn de Puigdemont, i també altres membres importants de la cúpula públic-privada del procés, no només han tingut relacions sistemàtiques amb l’entorn de Putin sinó que també han rebut la simpatia dels mitjans informatius oficials russos, i en diferents moments de l’ex-congressista nordamericà Rohrabacher (un ultra trumpista), l’italià Mateo Salvini, i de l’anglès Nigel Farage. Sí que hi és un gran interès del que podríem anomenar la “internacional nacional-populista”, per mantenir el procés ben viu i desestabilitzar Espanya i amb ella la Unió Europea.

La informació apareguda darrerament al New York Times no és cap gran novetat (ja es coneixien dades sobre aquesta relació), però sí que aporta petites novetats interessants, com que la relació ha estat més contínua i sistemàtica del que se sabia, que hi han participat persones de trajectòria fosca (vinculades a l’espionatge o el crim organitzat), i que possiblement (però no està demostrat) va tenir a veure amb la poc transparent organització Tsunami Democràtic.

Els historiadors Anne Applebaum i Timothy Snyder han fet una crida a prendre’s més seriosament els intents de Putin per desestabilitzar la Unió Europea, donant suport a referèndums o pseudo-referèndums com el del Brexit, el d’Escòcia o el que a Catalunya va tenir lloc el 2017 després que la majoria del Parlament català intentés derogar il·legalment la Constitució d’un estat membre de la Unió Europea i els drets que se’n deriven.

Pere Aragonès fa bé de desmarcar-se’n de la relació de l’entorn de Puigdemont amb el putinisme. I semblaria ara una cosa de sectors marginals i desesperats del procés. Però els sectors que volen realment que Catalunya sigui independent passi el que passi i com més aviat millor saben que això només pot passar desestabilitzant la Unió Europea, i, per tant, en aliança amb tots aquells agents que comparteixin el mateix objectiu. És una aliança lògica.

Hi ha un independentisme de beautiful people, que pot freqüentar salons respectables i que es voldria tornar a passejar pels despatxos de Brussel·les com abans del procés. En part són els mateixos que sempre han sabut que el procés era mentida, que no volien arribar fins al final perquè arribar-hi vol dir aliar-se amb els Putins de torn i que la desestabilització prevalgui a Europa.  Són els que s’expliquen a ells mateixos que allò cutre a Catalunya no és tant el grup d’Alay, Boye, etc., sinó que és “el que queda del PSC”, com si aquest no fos el primer partit de Catalunya (a més de franquícia homologada de la socialdemocràcia, i l’únic partit rellevant amb aliats democràtics potents fora de Catalunya en aquests moments), i que acaba de treure el mateix resultat que va treure el 1980 amb Joan Reventós.

Si l’independentisme no és un farol, s’ha d’aliar amb Putin i amb els que volen desestabilitzar Europa, per molt cutres que siguin. I si els independentistes volen allunyar-se de Putin per no allunyar-se d’Europa, és que en realitat no tenen cap projecte real per independitzar Catalunya, perquè és incompatible fer-ho (en qualsevol versió) amb l’Europa dels fons Next Generation, de l’euro i de Schengen.

El nostre populisme plutocràtic ha de decidir: o “tornar-ho a fer” i seguir per la via del sadopopulisme putinià per desestabilitzar Espanya i Europa, o fer negocis i abandonar qualsevol intent de secessió. Un referèndum d’autodeterminació al 2030? Hauran aconseguit llavors reformar la Constitució Espanyola que l’impedeix? Tindran un acord amb tots els països membres de la UE perquè Catalunya sigui admesa com a nou estat membre? O volen que salti pels aires la Unió Europea i aprofitar la situació de fragmentació que es produiria, i que ens empobriria dràsticament? Això darrer és el que voldria Putin, em sembla a mi.

La entrada La lògica de la connexió russa se publicó primero en El Triangle.

Aquesta restricció ve donada pel sistema d’avals, pel qual les directives que es presenten han d’avalar un percentatge (15%) del pressupost d’ingressos del club, que en aquest cas és el club amb més ingressos del món. És una regulació que no serveix per a l’objectiu que la va justificar, que és castigar la mala gestió. La gestió ha estat nefasta (avui el Barça és un club econòmicament enfonsat, com ho estava als anys 1970 i com el va deixar Laporta al final del seu primer mandat); és a dir, el sistema no ha impedit la mala gestió. I aquesta no és castigada, perquè ni Bartomeu ni Laporta, que se sàpiga, s’han hagut d’escurar la butxaca per la seva mala gestió. L’únic efecte de la mala gestió és impedir que la gent normal pugui aspirar a la presidència. En el capitalisme normal, degut a la institució de la responsabilitat limitada, qualsevol pot posar en marxa una empresa sense comprometre tot el seu patrimoni; però això no passa en els clubs que no són societats anònimes esportives, que acaben tan mal gestionats com aquestes.

A sobre, els candidats a president competeixen a la campanya per veure qui la diu més grossa, pressionats pel populisme del futbol. El president guanyador estarà pressionat per renovar indefinidament a Messi, i fitxar tant Halland com Mbappé, els grans jugadors del moment. Que això no té ni cap ni peus no ho llegireu a la premsa local, però sí al New York Times o al Financial Times, o ho sentireu a la CNN o la BBC, atents al disbarat econòmico-esportiu que es perpetra en aquest club emblemàtic.

Una solució seria mirar a l’Atenes clàssica o a la Florència medieval (o a l’elecció de les meses electorals en l’actualitat), i sortejar la presidència del Barça per un període limitat inferior a l’actual entre aquelles persones sòcies que tinguin un mínim nivell educatiu i una edat mínima. Això seria un sistema molt més equitatiu, i el risc d’una mala gestió no seria superior a l’actual. La presidència, lògicament, hauria d’estar controlada per un sistema de pesos i contrapesos, amb un òrgan senatorial composat per antics dirigents i esportistes emblemàtics, així com membres de la societat civil, semblant als consells socials de les universitats.

En el sistema actual, un pool molt reduït de candidats amb interessos econòmics i polítics competeixen en un sistema que està molt lluny de ser ideal. Pel Teorema de la Impossibilitat d’Arrow sabem que no hi ha un sistema de votació ideal. Però l’actual, on es poden presentar tres persones de perfil semblant i guanya el que té més vots a la primera (sense que calguin dues voltes, ni valgui votar rànkings), pot donar lloc a la victòria del més indesitjat dels tres. Això passaria per exemple si un té el 40% dels vots, però és el menys desitjat pel 60% de les persones que votin. No sé si això passarà, però amb el sistema actual podria passar.

Òbviament, ningú farà cas d’aquesta suggerència, però potser algú reflexionarà sobre el disbarat del sistema actual, i sobre l’enorme cost econòmic i esportiu que implica.

La entrada I si sortegem la presidència del Barça? se publicó primero en El Triangle.

Em refereixo a la fal·làcia, que fa dècades que dura, del dèficit fiscal de 16.000 milions, segons la qual aquesta xifra d’euros és el que separa anualment el que Catalunya paga amb impostos del que rep per part de totes les administracions que es gasten aquests impostos.

A la pel·lícula A Beautiful Mind (Una mente maravillosa), el matemàtic esquizofrènic John Nash (interpretat per Russell Crowe) té una revelació quan s’adona que la nena que ha estat “veient” des de feia anys, sempre té la mateixa edat. En una escena mítica, es queda pensant un moment i diu: “No creix mai!”. I a partir de llavors s’adona dels seus problemes mentals i aconsegueix tractar-los i, sense que desapareguin, tenir-los a ratlla. Nash guanyaria molts anys després el Premi Nobel d’Economia i moriria poc després en un accident de trànsit.

Aniria bé que algun independentista tingués una revelació semblant i, aturant-se a pensar un moment, digués: “Sempre són 16.000!”. No vull dir ni de bon tros que hi hagi independentistes esquizofrènics (tot i que algun n’hi deu haver, com federalistes ciclotímics i budistes paranoics), però sí que vull dir que, igual que la nena de Nash no podia existir si sempre era igual, els 16.000 milions de dèficit fiscal segurament no existeixen si sempre són els mateixos. De Junqueras a Canadell passant per anuncis de publicitat pagada, plogui o nevi, estiguem en crisi o en expansió, sempre són 16.000 milions, des de fa dècades. Es compti com es compti, si la xifra pretén explicar la diferència entre dues magnituds variables, sigui quina sigui la xifra, és impossible que sempre sigui la mateixa!

Barack Obama, en un discurs mític a Sudàfrica, quan ja no era president i ho era Trump, va explicar que “abans quan es demostrava que una cosa era mentida, la gent deixava de mentir. Ara, segueixen mentint”. Els 16.000 milions (com la suposada alegria del PSC davant de la “repressió”) s’ha demostrat diverses vegades que són mentida. Però segueixen mentint. Espanya no ens roba, igual que Roma no era “ladrona” (com deia la Lega Nord). Els últims que ho diuen són el bo i millor del nacionalpopulisme català fonamentalista, reunit a la llista de JuntsxCat a les properes eleccions al Parlament, segons el magnífic reportatge de Cristian Segura del diumenge 27 de desembre de 2020 a El País sobre la deriva rigorista d’aquest sector. Clar que quan una mentida es repeteix molt, tot i que alguna cosa queda, arriba un moment que es comença a depreciar, com es pot deduir del tipus de personatges que més en parlen darrerament.

La xifra de 16.000 milions només hagués estat veritat algun any si s’haguessin donat una sèrie de supòsits, entre els quals el més important és que cal comptar allò que rep Catalunya per part dels diferents governs, pel mètode del flux monetari. Segons aquest mètode, només es compten com a benefici per a la ciutadania catalana els diners que es gasten en el territori de Catalunya. Pel principi correcte, el principi de la càrrega-benefici, es compta tot allò (estigui ubicat on estigui ubicat) que beneficia la ciutadania de Catalunya, incloent, per exemple, la xarxa d’ambaixades espanyoles desplegades per tot el món, tots els laboratoris i centres de recerca que investiguen en medicaments que rebem a Catalunya, etc.

Els independentistes ho saben perfectament, perquè quan s’han posat a elucubrar amb una hipotètica negociació amb el Regne d’Espanya per repartir-se els actius en cas d’independència, com va revelar fa poc EL TRIANGLE, han tingut en compte els actius que beneficien els catalans i que no tenen la seva seu física a Catalunya, i que per tant “pertanyen” almenys en part als catalans. Això ho vam explicar en un capítol de llibre Antoni Zabalza i jo, ho van detallar encara millor Josep Borrell i Joan Llorach en el seu llibre, i ho ha reconegut diverses vegades l’exconseller Andreu Mas-Colell. Quan el dèficit fiscal es calcula correctament, Catalunya rep aproximadament per població i paga per renda, la qual cosa segons el propi Mas-Colell és raonable, i com que Catalunya té més renda que la mitjana, això genera un petit dèficit, encara que com que és una zona molt industrialitzada, i per tant té moltes variacions cícliques, algun any el saldo li ha estat fins i tot favorable.

A més centrar-se en el saldo fiscal negatiu com a argument a favor de la independència avui ja sabem que incorre també en la fal·làcia de la suma fixa, segons la qual en cas d’independència el pastís seria el mateix, però el repartiment beneficiaria més a Catalunya. Ara ja sabem (5.000 seus socials d’empreses i 30.000 milions d’euros en dipòsits després) que només recórrer un tros del procés d’independència té un cost enorme per a la grandària del pastís.

La mentida serveix entre altres coses perquè l’atenció no se centri en les coses que convé millorar i que es poden millorar, com és el finançament de totes les Comunitats Autònomes, inclosa Catalunya, i el greu problema interrelacionat amb aquest, de la competència fiscal. Però la política de la cadira buida practicada per l’actual govern independentista ha impedit que hi hagués ni tan sols una negociació sobre això, malgrat que el sistema actual és fruit d’un acord de 2009 que va caducar oficialment en 2014.

És hora de deixar de dir mentides i mirar cara a cara a la realitat. Necessitem un govern català que es prengui seriosament els problemes, que prioritzi el diàleg i la gestió en co-governança, incloent la gestió dels generosos fons europeus Next Generation EU, i que deixi a un costat la post-veritat nacionalpopulista.

La entrada Davant de la pandèmia de mentides, la vacuna de la realitat se publicó primero en El Triangle.

L'anunci de fusió respon al missatge del Banc Central Europeu sobre la necessitat de consolidació bancària a Europa. Encara que existeix un dilema entre solidesa i estabilitat financera, d'una banda, i competència, de l'altra, les autoritats europees semblen haver conclòs que en aquests moments hi ha més riscos per a l'estabilitat que per a la competència. Les fusions, però, es poden condicionar, com es fa moltes vegades, per garantir, entre altres qüestions, que es mantenen uns nivells acceptables de competència bancària.

Des d'un punt de vista europeista, seria desitjable que la consolidació exigida pel BCE en algun moment tingués lloc a través de fusions transfrontereres. La Unió Bancària Europea, però, no està prou madura perquè això passi immediatament. Probablement acabarà passant, i en aquest sentit és desitjable començar a Espanya per tenir entitats suficientment sòlides com perquè puguin participar en el seu moment en la consolidació transfronterera sense diluir la seva connexió amb la comunitat. Ho ha explicat molt bé el professor Xavier Vives, probablement el principal expert sobre el dilema entre competència i estabilitat en el sistema bancari. Ha argumentat també que davant els baixos tipus d'interès, les exigències de capitalització i la creixent competència disruptiva d'agents que operen amb tecnologies digitals (fintech), les fusions de bancs per encarar amb solvència el futur són imprescindibles.

La ciutadania espanyola i catalana, i els clients de les entitats que han anunciat la seva fusió, es poden beneficiar d'una major solidesa i estabilitat al final delprocés, si es gestiona bé per part dels equips executius i tots els experts que es mobilitzen en aquests casos (bancs d'inversió, despatxos d'advocats), i es condiciona bé, si cal, per part dels poders públics (en aquest cas en el seu doble paper de propietaris i reguladors). Aquesta tasca condicionant per part dels poders públics és especialment rellevant per a les persones treballadores de les entitats afectades i per a les comunitats, que han de poder accedir després de la fusió a millors serveis financers en condicions d'equitat, així com beneficiar-se de la tasca social de l'entitat resultant i les seves fundacions associades.

Sobre la recuperació de l'aportació de l'Estat a Bankia, com ha argumentat la columna "Lex" del Financial Times, com a resultat de la fusió els contribuents espanyols ja no seran propietaris d'un banc feble. Seran propietaris d'un percentatge més petit d'una entitat més sòlida, solidesa impossible d'aconseguir en les condicions actuals a través estrictament d'un "banc públic" espanyol. El paper del poder públic és facilitar la fusió si hi ha raons per a això i condicionar-la (a través de la propietat i la regulació) perquè operi en benefici de l'interès general.

En aquest sentit xoca la costosa (per a la societat) irrellevància de Govern català. En condicions normals, l'executiu de la Generalitat hauria de ser part activa en la preparació i condicionament de la fusió. Però aquesta vegada s'ha assabentat per la premsa i no té, per demèrits propis, cap capacitat d'influència per fer alguna cosa per les persones treballadores, per la població consumidora o per les comunitats afectades per la fusió. Lluitant per la independència, han caigut en la irrellevància.

En qualsevol país de governança complexa, tots els poders públics es mobilitzen per condicionar aquest tipus de fusions. Però una pre-condició per això és que els poders públics siguin sòlids, tinguin prestigi, siguin influents. No és el cas de l'actual govern català. Caldrà esperar-ne un de millor. L'actual es limita a "demanar" que la seu social de l'entitat torni a Barcelona. Demanen (en això ja no s'atreveixen a conjugar un dels seus verbs preferits, "exigir") desfer el que ells mateixos, amb el seu comportament irresponsable el 2017, van provocar. Els mateixos que aposten per una "confrontació intel·ligent", i que controlen més que mai el govern autonòmic, demanen que tornin empreses que se’n van anar temoroses de la inseguretat jurídica provocada per la confrontació del 2017, que entre altres fenòmens va generar una fuga de dipòsits bancaris. Malgrat que des del principi els dirigents independentistes van minimitzar el problema o culpar a uns altres, com va dir Mas-Colell (recentment, per desgràcia, no quan es va produir), la fugida d'empreses va fer molt de mal, i els líders independentistes radicals que controlen el "Procés" segueixen sense reconèixer la gravetat del problema i la seva responsabilitat en ell ("ja s'ho faran", va dir Puigdemont a finals de juliol d'aquest any).

Posteriorment, el vicepresident català Pere Aragonès ha demanat una ràpida sortida de l'Estat de la propietat de Bankia o l'empresa fusionada, per "evitar interferències polítiques". No obstant això, està clar que la presència es mantindrà el temps que sigui necessari, precisament per protegir els interessos dels contribuents, com ha explicat la vicepresidenta Calviño. Tant de bo els dirigents independentistes mostressin aquest zel sobrevingut per la divisió de poders i la interferència política en tantes altres qüestions. Els sectors independentistes més radicals, parapetats a la Cambra de Comerç de Barcelona, ​​s'han mostrat contraris a una fusió que té el potencial de reforçar a la principal institució financera que opera a Catalunya.

Anem cap a un sistema financer i una economia més integrats i interdependents. Alguns dels que deien que el que era irreversible era la independència, o que com a molt tard passaria a la següent generació, potser vagin recapacitant a la llum d'aquest anunci de fusió (que donaria lloc a una entitat reflex de la pluralitat d'Espanya) i de l'aprovació dels fons Next Generation EU. I vagin veient que el que és irreversible és la interdependència i la integració de l'economia catalana (i per tant, el govern de l'economia) en una Espanya plural i una Europa unida en un procés federalitzant (aquest és el "procés" de la realitat de veritat, no la paral·lela). Necessitem projectes d'envergadura i cooperatius. La idea nacionalista de "nosaltres sols" va contra l'esperit europeu i contra les necessitats de respondre a reptes globals. Com han dit prestigiosos professors d'Esade, estem davant d'una operació d'Estat que ens pot fer més forts a Europa.

A l'espera que en les pròximes setmanes i mesos es confirmi la fusió, si aquesta es consolida, paradoxalment ja no es podrà parlar de fracàs en general de les caixes d'estalvis, si el nucli propietari d'una d'elles acaba impulsant la renovació del sistema bancari espanyol. Serà el triomf d'un capitalisme híbrid, amb un paper important de la propietat pública (si més no, temporalment) i d'una fundació sense ànim de lucre, que serà la principal propietària de l'entitat fusionada.

Caldrà exigir a la institució resultant que mostri la sinceritat dels que han vingut fent autocrítica del capitalisme, així com un compromís reforçat per la responsabilitat social corporativa, l'equitat i la protecció de l'entorn.

La entrada Fusió bancària: interdependència, interès general i el trist paper del govern català se publicó primero en El Triangle.

El que no sabíem era que l’experiència ens posaria davant nostre un exemple potentíssim de la imperfecció dels mercats. Aquest exemple ha estat la crisi de la covid-19. Aquesta pandèmia presenta externalitats claríssimes: les decisions que pren cada persona poden afectar-ne moltes altres. És per això que no es poden glorificar les decisions merament individuals, que només pensen en un mateix. I en aquest cas, el d’una pandèmia d’abast global, és més necessari que mai el coneixement científic, que és un bé públic global que un cop es genera afecta a tothom, i, per tant, no s’hi pot posar un preu. I, a més, com hem vist, la crisi afecta negativament molt més a alguns col·lectius que a altres.

Per això ha calgut, a tot arreu, intentar fer front a la pandèmia amb mecanismes d’assignació de recursos diferents del mercat, en aquest cas l’Estat, sobretot, i també les comunitats, és a dir, les accions de persones lliurement organitzades que actuaven per motivacions intrínseques més enllà de les retribucions materials. El mercat ha seguit existint, hem seguit comprant algunes coses pagant-ne un preu, anant al súper, comprant alguna cosa online, demanant algun servei amb una app. Però la nostra vida s’ha vist alterada sobretot per decisions preses per instàncies públiques. Aquestes decisions han estat decisions sobre allò que podíem fer i allò que no podíem fer; però també decisions de mobilitzar recursos econòmics per sostenir socialment els sectors més vulnerables (a través de préstecs o ajudes directes com l’Ingrés Mínim Vital), o per impulsar econòmicament una recuperació sobre bases noves a través dels fons europeus Next Generation, un autèntic pas històric cap a una Europa més federal.

Les comunitats han complementat el rol de l’Estat amb l’acció de grups de voluntariat, amb la participació ciutadana aplaudint els sectors que donaven més i responent en general positivament a les instruccions públiques, i per tant facilitant el compliment de les normes i reduint el cost de la seva aplicació.

Durant els mesos inicials de la pandèmia, ha emergit un consens entre els economistes més seriosos en el sentit que no hi havia cap dilema entre salut i economia, sinó que aquesta no es podia recuperar si no frenàvem primer (amb l’acció coercitiva de l’Estat) la corba de contagis i, per tant, si no prioritzàvem la salut. Els qui s’han manifestat en sentit contrari (des de Donald Trump fins a un patètic Joaquín Leguina) han fet el ridícul més estrepitós entre economistes, epidemiòlegs i altres experts.

La crisi ha posat en evidència també que  els mecanismes públics han d’operar a diferents nivells, perquè la pandèmia actua des del nivell global fins al local. Convé, doncs, una cogovernança federal. D’aquí que hagi estat molt important que l’actitud de les institucions europees, i del principal govern de la Unió, Alemanya, hagi estat molt diferent de la seva actitud en la crisi anterior. A tots els nivells, aquests mecanismes públics requeriran un augment dels ingressos fiscals, que s’hauran d’aplicar a reduir les enormes desigualtats que ja existien i que la crisi agreuja, i a impulsar l’economia sobre unes bases més ecològiques i més democràtiques. Això implica també, en la línia autocrítica d’alguns sectors lúcids del capitalisme, reenfocar els objectius de l’empresa més enllà de la maximització de beneficis, i tenir en compte una perspectiva més ecològica i solidària, així com la participació en les decisions de les persones treballadores.

El pensament econòmic conservador ja havia quedat a la defensiva amb l’anterior crisi financera global. Però ha estat la crisi de la covid-19 la que l’ha deixat en KO tècnic. S’ha acabat l’apel·lació a l’austeritat, als efectes miraculosos dels mercats; s’ha acabat la
justificació de la desigualtat i la banalització del canvi climàtic. Avui el gran adversari del pensament econòmic progressista, allò que impedeix les reformes igualitaristes del federalisme social, ja no és el neoliberalisme de Friedman, Thatcher i Reagan, sinó que és el nacionalpopulisme de Trump, Bolsonaro, Modi i els seus alumnes avantatjats a Catalunya. Aquest nacionalpopulisme ha quedat derrotat amb l’acord per als fons Next Generation a la Unió Europea.

La entrada El triomf del pensament econòmic progressista se publicó primero en El Triangle.

Jo em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes a l'any 1982. La meva militància de joventut va coincidir amb els governs de Felipe González al govern espanyol i de Jordi Pujol al govern català. Recolzàvem críticament a González i militàvem en l'oposició a Jordi Pujol. El vam patir de valent. Fins i tot el vaig conèixer personalment: dues vegades el vam visitar la direcció de la JSC al Palau de la Generalitat i, quan vaig ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona, recordo haver entregat unes medalles dels Jocs Paralímpics amb ell. No puc dir que fos especialment simpàtic.

No he acabat mai d'entendre aquells que encara diuen que és una persona molt intel·ligent. La intel·ligència és multidimensional i és clar que alguna neurona li deu funcionar bé si va arribar al poder i el va mantenir durant tant de temps, i si els seus delictes han passat amb la impunitat que han passat. S'ha de tenir un mínim d'intel·ligència per això (però molts altres també han fet el mateix). Però ni em sembla que sigui una persona especialment culta, ni em sembla que hagi fet cap contribució especial a la humanitat (ni a Catalunya com a col·lectivitat).

No va exercir mai la professió per a la qual diuen que va estudiar (medicina), parla bastant malament diversos idiomes (incloent el català), i no sembla que tingués una gran afició per la lectura. Al llibre "El mínim que es pot dir", les memòries polítiques de Raimon Obiols, es llegeix: "En una sessió parlamentària un xic tempestuosa, Jordi Pujol m'etzibà un "Vostè, Sr. Obiols, llegeix massa!" ("Mai prou", li vaig respondre)".

La sobrevaloració de Jordi Pujol només s'explica per la longevitat no només del seu poder, sinó de la seva influència. El seu llegat és un sistema de clientelisme de masses, una màquina formidable d'esquivar la rendició de comptes i fer agit-prop, un menyspreu per la justícia i l'estat de dret, un recel de la Catalunya urbana i metropolitana, un menysteniment d'allò que és col·lectiu, una visió conservadora de la realitat, a més del trencament del consens catalanista, una societat dividida, el caràcter patrimonial de l'administració, i la corrupció rampant.

És hora que una part majoritària de Catalunya faci una catarsi col·lectiva i superi el complex pujolístico-industrial en el qual encara vivim; altrament, no ens en sortirem.

La entrada El llegat de Jordi Pujol. Una visió personal se publicó primero en El Triangle.

Però corres el risc d’agafar-li el gust, i veuràs que de vegades et costarà aguantar-te les ganes de dir coses que se’t passen pel cap, amb tota innocència, en aquell moment. És possible que en algun moment se t’ocorri recordar els escrits xenofòbics de Quim Torra en el passat, o caiguis en la temptació de comparar els independentistes més radicals amb algun col·lectiu excèntric. Són coses que pot ser que passin desapercebudes, però si per qualsevol raó has atret l’atenció d’alguna gent a la xarxa, també és possible que siguin agafades pels processistes més radicalitzats (no tots, ni potser la majoria) per entretenir-se un dia sencer i organitzar-te una campanya d’intimidació. Et sorprendràs que de cop i volta t’arriba que opinen sobre la teva piulada innocent centenars de persones, magazines on line, diputats, personatges famosos del puigdemontisme, i fins i tot el Sr. Puigdemont, que sembla que no tingui res més a fer, que atiar campanyes d’intimidació, exagerant les frases que hagis escrit, traient-les de context, aprofitant per reiterar els tòpics i estereotips habituals, dient-te que ets una repressora, i qui sap què.

No importa. Potser dormiràs malament una nit, dues màxim, però després t’adonaràs que tot és una absurda exageració, i que revela més sobre el grau de gregarisme d’algunes persones, que sobre el caràcter de les teves idees, que no sempre es poden expressar amb tota la gràcia que t’agradaria. Sigues prudent, això sí, per si aquestes campanyes poden perjudicar, no a la teva persona, sinó algú amb qui col·labores (o que t’hagi retuitat), i que automàticament faran responsable del que hagis dit multiplicat per 1000.

Està molt bé que segueixis participant en el debat esquivant les campanyetes que et puguin fer, i que et faran estar en molt bona companyia. Per exemple, estaràs en companyia d’un conegut escriptor molt exitós, a qui potser no perdonen que les coses li vagin bé sense rebre subvencions, que escrigui habitualment en castellà (però que malgrat  haver nascut fora de Catalunya parli i escrigui un català millor que el dels qui l’insulten), i que discrepi profundament del processisme, i s’atreveixi a dir-ho sense tallar-se un pel cada vegada que en té l’ocasió, sempre amb certa elegància, arguments i bon humor, tot s’ha de dir. Aquest escriptor que no està a Twitter però a qui li fan entrevistes, va dir en una d'elles que personalment ho havia passat pitjor, com a experiència personal, a la tardor de 2017 que a l’actual pandèmia. Encara que molta gent comparteixi aquest sentiment, ben individual i subjectiu, i sincer, no vegis la que li va caure al pobre, titllant-lo d’insensible en amunt i per descomptat reiterant tots els tòpics del processisme puigdemontista.

També pot passar, sobretot si vius en un poble o una població mitjana, que algú s’entretingui  a fer-te una pintada a la porta de casa teva, o a la paret. També en aquest cas estaràs en molt bona companyia. Tot això passa a Catalunya des de fa temps, però un hagués pensat que amb l’actual tragèdia de la crisi que estem vivint, potser totes aquestes masses estarien concentrades a unir-se amb els qui no pensem igual, i dedicar-nos a intentar mitigar-la, ajudar-nos els uns als altres i donar un cop de mà, per exemple interessant-se per l’estat de les residències d’avis o pel repartiment d’ordinadors als alumnes de famílies vulnerables. Però no. No t’espantis però. No tots els qui no pensen com nosaltres són així. Altres s’ho miren des de la barrera, els donen el vot però callen, o fins i tot afirmen que si aconseguissin els seus objectius marxarien del país (malgrat votar-los).

Totes aquestes campanyetes els tenen entretinguts. Tu endavant, segons quines campanyes t’acabaran confirmant que potser tens raó, i que val la pena seguir-los molestant, perquè els qui participen en aquestes fàtues són com són.

Et desitjo el millor i t’ofereixo per avançat la meva solidaritat. Necessitem més persones valentes com tu.

La entrada Això funciona així se publicó primero en El Triangle.

Un senyor va intentar intentar explicar a Vilaweb (coincidint no sé si casualment amb un titular d’una entrevista al Quadern del diari El Pais on es deia que els separatistes catalans eren vistos a fora com nacional-populistes) que els independentistes catalans no són populistes, i ho va fer no pas explicant si els líders independentistes catalans es comporten de forma semblant als líders populistes en altres llocs, sinó explicant que segons ell els votants independentistes catalans no s’assemblen als votants populistes d’altres països, sobretot perquè tenen un nivell educatiu més alt. Els populistes són diferents col·lectius en diferents llocs, però aquest senyor ha oblidat per exemple que a Catalunya, Anglaterra i USA tenen en comú (basant-me no en una enquesta, sinó en els resultats electorals reals) que estan sobre-representats a les zones rurals i infra-representats a les zones urbanes: mireu els regidors que té el PSC al Solsonès i els que té JxCat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Els sectors que han donat suport al nacional-populisme català tenen un nivell educatiu probablement superior en promig al dels sectors que han donat suport a Trump i el Brexit. Serà perquè els qui tenen el català  com a primer idioma (predictor número 1 de tendències independentistes) són majoritàriament i en termes relatius de classe mtjana i mitjana alta? Són independentistes perquè el seu grup social ha desenvolupat una identificació identitària que s’expressa en el vot independentista, no perquè siguin més intel·ligents. La intel·ligència o l’educació que tenen molts d’ells la posen al servei (mobilitzant el “biaix de confirmació”) de l’opció presa per raons d’identitat de grup. Aquesta és almenys una hipòtesi crec que sòlida de treball, basada en l’observació sistemàtica i la lectura de casos semblants. Com tota hipòtesi, cal treballar molt més per contrastar-la i sotmetre-la a crítica.

L’historiador econòmic Eichengreen ha destacat com una altra característica comuna a diferents nacional-populismes la falta de consideració per les restriccions (els seus plans només tenen beneficis, no tenen costos), pels pros i contres inherents a tot projecte…, i si quelcom falla sempre és culpa dels altres. Ho vam veure a Catalunya a la tardor de 2017: se’ns prometia una desconnexió sense costos, i després de l’intent que va acabar amb la fugida de seus empresarials i de milers de milions en dipòsits, van dir que era culpa de la duresa i repressió de l’estat, és clar. Trump també va prometre que fer Amèrica gran portaria al país una gran prosperitat econòmica, i quan cau la Borsa és per culpa de la Xina. Boris Johnson ja ha dit que la seva desconnexió tant si com no serà el 31 d’Octubre, i que serà l’inici d’un futur idíl·lic per al seu país. Quan això falli, ja sabem que la culpa serà dels buròcrates europeus.

L’economista Pranab Bardhan, bon coneixedor de l’Índia i els Estats Units,  ha explicat que el populisme no és necessàriament l’instrument d’una minoria desvalguda, sinó que ho pot ser d’una majoria que se sent amenaçada (els nacionaliustes hindús? els budistes radicalitzats a Birmània?), i que utilitza eines que no respecten les regles del joc. Un exemple d’aquestes eines està constituït pels mitjans de comunicació adeptes (tradicionals i “socials”) comportant-se com una secta de hooligans disciplinats, com s’explica que era Fox News als Estats Units almenys en els temps del magnat Roger Ailes, a la sèrie The Loudest Voice.

Un altre tret comú, i no específic de Catalunya, és, per cert, l’absència de violència física, compatible amb la intimidació, el fanatisme i la polarització, i no incompatible amb bojos aïllats que en qualsevol moment poden fer un disbarat. Per sort, gràcies a les terribles experiències nacionalistes del segle XX a Europa, a l’existència de la Unió Europea i als costos d’oportunitat que comporta la nostra prosperitat relativa, avui la norma social predominant almenys als països més rics és evitar la violència. Creuem els dits, perquè a la Península Ibèrica, incloent Catalunya, i al Regne Unit, encara surt fum de grups terroristes dissolts no fa pas gaire i avui enaltits en alguns àmbits.

Però tots els nacional-populistes es consideren especials, diferents i, sobretot, bons. "Per a nosaltres l'absència de jugadors negres és només una tradició, no som racistes", diuen els seguidors radicals del Zenit de Sant Petersburg sobre el seu rebuig al jugador brasiler Malcom, de raça negra. Explica el periodista alemany Dirk Schumer: “Fa poc em va preguntar irònicament una senyora francesa què tal m'anava, com alemany, a Itàlia, el país de Salvini". La meva digna resposta – "a les eleccions presidencials franceses el Front Nacional de Marine Le Pen ha rebut el doble de vots que la Lliga Nord de Salvini a Itàlia" – va ser rebutjada amb grandeur per la dama: "Són coses completament diferents", va observar.

Doncs no són tan diferents, encara que no hi ha dos moviments nacional-populistes iguals, sinó que neixen de realitats locals específiques. És positiu que a Catalunya alguns nacionalistes defensin no ser-ho, perquè vol dir que les normes socials dominants no accepten almenys amb prou tranquil·litat d’esperit el terme nacionalista (ni el terme etnicista, ni el terme populista), prevenció que és molt saludable. Trump presumeix de ser nacionalista, però va dir recentment que de racista no en té ni un os del seu cos, dos dies després de demanar a quatre congressistes de minories ètniques que tornessin al seu país, malgrat que tres d’elles havien nascut als Estats Units i la quarta hi va arribar als 12 anys com a refugiada, i avui és ciutadana d’aquest país.

El més curiós és com milions de persones, entre ells líders amb un gran nivell educatiu i cultural, segueixen recolzant a Trump i no denuncien el seu racisme. Aquest també és més greu, probablement, que el de Torra, els escandalosos escrits racistes del qual (“hienes”, “bèsties amb forma humana”) són anteriors a la seva presidència, encara que no se n’ha penedit obertament. Però aquí tampoc no han abundat els valents votants i ciutadans independentistes, acadèmics o no, de bona familia o no, que hagin mostrat obertament la seva inquietud per estar liderats per una persona amb un clar passat racista.

La entrada Etnicista? Nacionalista? Populista? Jo, de què? se publicó primero en El Triangle.

Com a descripció en aquell moment, regular; però com a pronòstic, fatal. Resulta que el PSC set anys després ha obtingut el 23% dels vots en unes eleccions generals, i dos candidats seus estan a punt de ser presidents del Congrés i del Senat, mentre que Mascarell avui va de número 4 a la candidatura que ocupa com a màxim el quart lloc entre les preferències de la ciutadania de Barcelona, segons les enquestes municipals a l’hora d’escriure aquest article. Crec que no serà alcalde. Respecte al projecte únic, obert i de futur, les coses certament han anat en una direcció ben diferent, oi Pep?

Un candidat actual a l’alcaldia de Barcelona, que va ser durant més de 30 anys del PSC, i, per tant, acusat de donar suport al GAL i de ser culpable d’enterrar Lasa i Zabala en calç viva, ara diu que els seus ex companys de partit formen part de la repressió de l’Estat.  El pobre s’ha fet gran vivint en la bronca permanent. Tothom té dret a envellir com vulgui. Podia haver-se fet gran com en Raimon Obiols, vivint mig a l’ombra, cedint el pas a noves generacions i orgullós d’una vida compartida sent fidel a unes idees sense ser acrític amb els qui les representen. Però aquest candidat que dèiem s’ha fet gran d’una altra manera, sobre-actuant en el seu suport al projecte que encapçalen Torra i Puigdemont per poder ser competitiu en la subhasta independentista, no fós cas que algú es pensés que li queda alguna cosa, algun valor,  de les seves llargues dècades federalistes, quan era molt dur, per exemple, contra les posicions d’ERC, el seu actual partit.

En les memòries de Raimon Obiols s’explica que aquest candidat avui independentista a l’alcaldia de Barcelona, en les divisions internes que van sacsejar el PSC a la dècada dels anys noranta, es va posicionar clarament al costat de l’aparell del partit, tot argumentant que la línia política i estratègica d’aquest li semblava molt bé, amb l’únic matís que havia de seguir fent el mateix, però “citius, altius, fortius”.

La fòbia al PSC és un corrent social força estès i transversal, encara que per sort no majoritari. També afecta a la dreta espanyola, que creu que el socialisme català no és més que una crossa de l’independentisme. Així mateix ha afectat a alguns sectors, avui minoritaris, del socialisme espanyol.

Els sectors de la dreta espanyola i de l’independentisme català que s’han oposat a Iceta com president del Senat (malgrat l’opinió en contra dels nacionalistes bascos i dels independentistes catalans més moderats) no ho han fet com han dit alguns per una raó protocol·lària, sinó perquè el PSC molesta. El nacionalisme català es vol entendre amb el PSOE, o amb el PP, però el PSC li molesta. El mateix Senat que el Maragall bo va voler portar a Barcelona ara tindrà un president federalista català, sigui Miquel Iceta o Manuel Cruz, amb el suport d'una majoria dels senadors espanyols, malgrat que els independentistes que es tenen ben apresa la lliçó segueixen dient que no hi ha federalistes més enllà de l’Ebre.

Per acabar de guanyar punts amb la parròquia més hiperventilada de l’independentisme, que es deu preguntar per què cal recórrer a la pedrera del GAL per guanyar eleccions, als ex socialistes que avui estan en candidatures independentistes només els falta cridar ben fort: “Collboni, borratxo!”

La entrada L’estrany cas de la fòbia al PSC se publicó primero en El Triangle.

Albert Solé ni es va plantejar oferir el seu documental a les televisions nacionals d’Espanya i Catalunya. Per què ho hauria d’haver fet, si per exemple TV3 té coneixement del seu magnífic documental Federal des de fa temps i no l’ha programat, mentre anava programant un darrere l’altre documentals “de tesi” independentistes de qualitat més que dubtosa? La mentida, l'omertà i l'endogàmia no són només propis del Boston catòlic descrit a la fantàstica pel·lícula Spotlight. És patètic veure com personatges catòlics amb un passat progressista encara creuen que el documental de Netfilx d'Albert Solé i els reportatges d'El País o El Periódico són una conspiració per atacar la catalanitat de Montserrat.

En el passat, quan apareixia algú crític amb la jerarquia i els moviments organitzats de l'Església catòlica a Catalunya, no calia fer res; eren tan pocs (per exemple, els líders de les joventuts socialistes els anys 1980) que n’hi havia prou amb esperar que es morissin o es cansessin de fer política. Ara és diferent, perquè Netflix i la BBC no pensen morir-se ni cansar-se. La BBC ha decidit traslladar la seva seu general pel que fa a la TV internacional de Londres a Bèlgica o Holanda, en previsió del que pugui passar amb el Brexit. Millor per a la BBC i millor per als televidents que quedem al món, incloent-hi els britànics, que deixaran de tenir una televisió pública segrestada de vegades per una neutralitat fanàtica entre la veritat científica i el fanatisme brexiter.

A Espanya i a Catalunya la televisió nacional ha estat en general (llevat d’honroses, però poques, excepcions) el contrari del pluralisme, la deliberació assenyada i el raonament públic que es pot promoure des dels mitjans audiovisuals i que han promogut cadenes com la BBC o Arte. TV3 era una oportunitat per demostrar que era possible fer una televisió pública seguint aquests models. Al final, més que assemblar-se a la BBC, ha acabat assemblant-se a Fox News. Excepte que no estic segur que a Fox News els seus protagonistes desqualifiquin d’una forma tan oberta i barroera alguns líders polítics. El director de TV3, un antic tertulià partidista, es permet desqualificar l’oposició parlamentària, i un dels còmics estrella de la cadena insulta directament alguns dels seus líders, amb noms i cognoms, sense que passi res.

En el passat un país s’identificava amb una llengua, una moneda, un careto als segells, una tele, un exèrcit, una lliga de futbol, un himne, una bandera. La majoria d’aquests instruments d’identificació van quedant arraconats o obsolets, encara que alguns es resisteixen a morir del tot. Espero que posin la Champions League els cap de setmana, que l’estructura balcanitzada de lligues nacionals de futbol passi a un segon pla, i que ens ofereixin comentaris millors, idealment des d’un estudi a París, Londres o Nova York. Els executius de les empreses de comunicació ho haurien de promoure si no volen que la gent jove acabi desconnectant totalment.

D’aquí a poques dècades, potser anys, la llengua vehicular (que no l’única, també hi haurà l’urdú, el xinès mandarí, el castellà i el català) a la ciutat de Barcelona serà l’anglès, i les teles nacionals seran una relíquia com els segells de correus o els discos de vinil. Jo no desitjo que tanquin cap mitjà de comunicació. Però sí que desitjo que la ciutadania vegi i faci possibles millors mitjans audiovisuals. El mercat farà part de la feina. La ciutadania organitzada i la iniciativa professional faran la resta. 

La entrada La fi de la televisió nacional se publicó primero en El Triangle.

Robert Menasse, novelista austríac europeista, ho ha escrit en una declaració d’amor a Europa, el llibre “La Capital”: Auschwitz no pot tornar a passar, i per això necessitem una Europa post-nacional, lliure de fanatismes ètnics i nacionalistes. A l’única altra persona que li vaig sentir fer servir l’adjectiu “post-nacional” va ser una vegada a l’actual primer ministre del Canadà, Justin Trudeau. Potser que anem aprenent.

A Catalunya, Oriol Junqueras diu que vol una “Catalunya lliure” en una Europa federal. Però… com és que encara creu que “llibertat” va associat a sobirania nacional, que és precisament el que el federalisme vol deixar enrera? Com és que ha plorat per posar fronteres i no per enderrocar-les? Com és que ha posat en perill el federalisme imperfecte que tenim (i de pas les nostres llibertats i el nostre mínim benestar) derogant l’Estatut i la Constitució? Com és que ha participat de bracet amb euròfobs en manifestacions de coreografia nacionalista?

De totes maneres, com expliquen els psicòlegs evolucionistes  Mercier i Sperber a “The Enigma of Reason”, el raonament és quelcom que hem adquirit adaptativament per persuadir: és positiu que Junqueras hagi aprofitat el temps no només per resar, sinó també per descobrir els avantatges adaptatius i evolutius d’almenys una retòrica federal. Qualsevol via d’acord i solució només arribarà en aquesta direcció. Però Junqueras necessita seguir evolucionant per acabar d’entendre que el federalisme del segle XXI implica la superació de la sobirania nacional: amb aquesta és impossible governar la globalització i assolir objectius d’equitat (com els que el procés independentista ha posat greument en perill a Catalunya).

Si s’afegeix al federalisme amb totes les conseqüències, estarà en bona companyia. El passat 6 d’octubre va tenir lloc a l’Hospitalet de Llobregat una gran trobada federalista espanyola amb la participació de nombroses personalitats, encapçalades per Nicolás Sartorius, fundador de Comissions Obreres, i responsable del principal think tank progressista espanyol, la Fundación Alternativas. Hi va participar també l’actual secretari general de Comissions Obreres, el principal sindicat espanyol. Hi havia representants d’Andalusia, Aragó, Madrid i altres comunitats. Van participar-hi per vídeo personalitats com Baltasar Garzón i Gaspar Llamazares. Més recentment va tenir lloc al País Basc la presentació d’un col·lectiu federalista, amb el suport de centenars de persones. El País Valencià i les Illes Balears tenen governs autonòmics federalistes. Federalistes d’Esquerres ha organitzat actes a Madrid en els darrers anys, en els quals hi han participat moltes persones, començant per l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena; i ha esdevingut el gran interlocutor de la Unió Europea Federalista. El federalisme es demostra federant-se.

Els grans problemes del nostre temps només els solucionarem amb un federalisme que no s’acabi als Pirineus. No trobaran solució en un món on la retòrica política estigui dominada per fanàtics nacionalistes. Una Europa federal, amb un nucli dur dintre de l’euro i l’espai Schengen, on estiguin les Espanyes, és el que més convé a Catalunya. És hora que totes les forces europeistes ajuntin forces i arraconin els fanatismes i maximalismes. L’autèntica Tercera República és la República Federal Europea. Per això sí que val la pena plorar.

La entrada Federant-nos cap a l’Europa post-nacional se publicó primero en El Triangle.

Una persona que ha treballat en la recopilació del pensament de l’alcalde olímpic ha qualificat a Twitter la utilització de la seva figura a misses dites de “repugnant” i “miserable”. Jo no faria servir paraules tan greus, perquè tothom és lliure de reivindicar el que vulgui quan no abunden les idees. Però crec que és oportú fer algunes reflexions sobre les contradiccions que s’amaguen darrera d’aquesta opció.

Pensar que una persona que porta el mateix cognom representa el que va representar el seu germà és una mica enganyós, sobretot quan el germà no pot opinar sobre la maniobra. Ernest Maragall en l’època olímpica era una persona afable i entranyable, però en el 92 pintava menys a l’Ajuntament i a l’operació olímpica que el Regidor de Joventut. En els últims anys s’ha dedicat a diferents coses en diferents partits, i ara de cop i volta li surt un sobtat interès per Barcelona de la mà d’un partit independentista. Però no s’ha d’oblidar que el millor del maragallisme van ser els Jocs Olímpics, que van ser una experiència fonamentalment federalista, i mostraven una alternativa al nacionalisme (català i espanyol).

Els independentistes es dedicaven a boicotejar les olimpíades i a acusar a l’alcalde de borratxo, per frenar qui s’estava convertint, en aquella època, en el polític més popular de la història de Catalunya. Crec no escombrar cap a casa si dic que la ciutadania té un millor record dels equips del Maragall alcalde que dels equips del Maragall president, incloent la part de l’equip que li va complicar la vida amb una corona d’espines.

Per la seva banda, Ciutadans va néixer com una crítica a Maragall, entre altres aspectes. És meritori que ara apostin per un candidat que vol fer una carrera política europea, però aquest candidat haurà de triar entre fer una campanya de llei i ordre, o fer una campanya maragallista. La visió que tenia Maragall de la seguretat era molt més complexa que la que ha demostrat Manuel Valls, i crec que estava molt marcada per la influència de l’enyorat José Ignacio Urenda, Comissionat de l’Alcaldia per als Drets Civils en l’època olímpica. Difícil pensar que avui Urenda beneiria el candidat d’ERC o el de Ciutadans. Està per veure si en Xavier Roig, cap de gabinet del millor Maragall, que també va assessorar a Joan Laporta, convertirà Valls en un Maragall o un Laporta. El que no sembla que hagi d’aconseguir és maragallitzar una mica Ciutadans, que seria potser la contribució més desitjable.

Per altra banda, ja seria hora que algú digués que Pasqual Maragall era un politicàs, però que no cal caure en la fal·làcia dels grans homes: ni tot el que va fer al llarg de la seva carrera va estar bé, ni ho va fer tot sol (per exemple, ell no es va inventar l'Olimpíada de BCN), ni tornarà mai el 92 ni res que s’hi assembli.

Tot això és un maragallisme a deshores, sobrevingut.

Pasqual Maragall va ser un alcalde que mirava al futur, que no va pretendre mai imitar ningú del passat. I feia mirar al futur a tothom, especialment a la gent senzilla. No m’imagino ni a Ernest M. ni a M. Valls anant a dormir a casa d’un veí a Torre Baró (no és el xalet d’un aristòcrata, Manuel) i al matí següent aixecar-se a les 7, llegir ràpid els diaris i anar a un institut de la Zona Franca a fer una xerrada amb estudiants fills d’obrers, i demanar-los que siguin “analítics”. Aquest és el record que jo tinc d’aquest politicàs. O aconseguir que els interns d’una presó de joves s’aixequin a aplaudir-lo a mitja xerrada després de dir-los que tothom es mereix una segona oportunitat. En Pasquis no va ser qui va crear la Barcelona olímpica, sinó que va ser creat per aquesta. És fruit del seu temps, i per definició aquest és irrepetible.

La entrada Maragallisme sobrevingut se publicó primero en El Triangle.