Davant de la pandèmia de mentides, la vacuna de la realitat

Sempre són 16.000 milions. I sempre és mentida.

Em refereixo a la fal·làcia, que fa dècades que dura, del dèficit fiscal de 16.000 milions, segons la qual aquesta xifra d’euros és el que separa anualment el que Catalunya paga amb impostos del que rep per part de totes les administracions que es gasten aquests impostos.

A la pel·lícula A Beautiful Mind (Una mente maravillosa), el matemàtic esquizofrènic John Nash (interpretat per Russell Crowe) té una revelació quan s’adona que la nena que ha estat “veient” des de feia anys, sempre té la mateixa edat. En una escena mítica, es queda pensant un moment i diu: “No creix mai!”. I a partir de llavors s’adona dels seus problemes mentals i aconsegueix tractar-los i, sense que desapareguin, tenir-los a ratlla. Nash guanyaria molts anys després el Premi Nobel d’Economia i moriria poc després en un accident de trànsit.

Aniria bé que algun independentista tingués una revelació semblant i, aturant-se a pensar un moment, digués: “Sempre són 16.000!”. No vull dir ni de bon tros que hi hagi independentistes esquizofrènics (tot i que algun n’hi deu haver, com federalistes ciclotímics i budistes paranoics), però sí que vull dir que, igual que la nena de Nash no podia existir si sempre era igual, els 16.000 milions de dèficit fiscal segurament no existeixen si sempre són els mateixos. De Junqueras a Canadell passant per anuncis de publicitat pagada, plogui o nevi, estiguem en crisi o en expansió, sempre són 16.000 milions, des de fa dècades. Es compti com es compti, si la xifra pretén explicar la diferència entre dues magnituds variables, sigui quina sigui la xifra, és impossible que sempre sigui la mateixa!

Barack Obama, en un discurs mític a Sudàfrica, quan ja no era president i ho era Trump, va explicar que “abans quan es demostrava que una cosa era mentida, la gent deixava de mentir. Ara, segueixen mentint”. Els 16.000 milions (com la suposada alegria del PSC davant de la “repressió”) s’ha demostrat diverses vegades que són mentida. Però segueixen mentint. Espanya no ens roba, igual que Roma no era “ladrona” (com deia la Lega Nord). Els últims que ho diuen són el bo i millor del nacionalpopulisme català fonamentalista, reunit a la llista de JuntsxCat a les properes eleccions al Parlament, segons el magnífic reportatge de Cristian Segura del diumenge 27 de desembre de 2020 a El País sobre la deriva rigorista d’aquest sector. Clar que quan una mentida es repeteix molt, tot i que alguna cosa queda, arriba un moment que es comença a depreciar, com es pot deduir del tipus de personatges que més en parlen darrerament.

La xifra de 16.000 milions només hagués estat veritat algun any si s’haguessin donat una sèrie de supòsits, entre els quals el més important és que cal comptar allò que rep Catalunya per part dels diferents governs, pel mètode del flux monetari. Segons aquest mètode, només es compten com a benefici per a la ciutadania catalana els diners que es gasten en el territori de Catalunya. Pel principi correcte, el principi de la càrrega-benefici, es compta tot allò (estigui ubicat on estigui ubicat) que beneficia la ciutadania de Catalunya, incloent, per exemple, la xarxa d’ambaixades espanyoles desplegades per tot el món, tots els laboratoris i centres de recerca que investiguen en medicaments que rebem a Catalunya, etc.

Els independentistes ho saben perfectament, perquè quan s’han posat a elucubrar amb una hipotètica negociació amb el Regne d’Espanya per repartir-se els actius en cas d’independència, com va revelar fa poc EL TRIANGLE, han tingut en compte els actius que beneficien els catalans i que no tenen la seva seu física a Catalunya, i que per tant “pertanyen” almenys en part als catalans. Això ho vam explicar en un capítol de llibre Antoni Zabalza i jo, ho van detallar encara millor Josep Borrell i Joan Llorach en el seu llibre, i ho ha reconegut diverses vegades l’exconseller Andreu Mas-Colell. Quan el dèficit fiscal es calcula correctament, Catalunya rep aproximadament per població i paga per renda, la qual cosa segons el propi Mas-Colell és raonable, i com que Catalunya té més renda que la mitjana, això genera un petit dèficit, encara que com que és una zona molt industrialitzada, i per tant té moltes variacions cícliques, algun any el saldo li ha estat fins i tot favorable.

A més centrar-se en el saldo fiscal negatiu com a argument a favor de la independència avui ja sabem que incorre també en la fal·làcia de la suma fixa, segons la qual en cas d’independència el pastís seria el mateix, però el repartiment beneficiaria més a Catalunya. Ara ja sabem (5.000 seus socials d’empreses i 30.000 milions d’euros en dipòsits després) que només recórrer un tros del procés d’independència té un cost enorme per a la grandària del pastís.

La mentida serveix entre altres coses perquè l’atenció no se centri en les coses que convé millorar i que es poden millorar, com és el finançament de totes les Comunitats Autònomes, inclosa Catalunya, i el greu problema interrelacionat amb aquest, de la competència fiscal. Però la política de la cadira buida practicada per l’actual govern independentista ha impedit que hi hagués ni tan sols una negociació sobre això, malgrat que el sistema actual és fruit d’un acord de 2009 que va caducar oficialment en 2014.

És hora de deixar de dir mentides i mirar cara a cara a la realitat. Necessitem un govern català que es prengui seriosament els problemes, que prioritzi el diàleg i la gestió en co-governança, incloent la gestió dels generosos fons europeus Next Generation EU, i que deixi a un costat la post-veritat nacionalpopulista.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides