Històries que ens expliquem a nosaltres mateixos

A mi, a tercer de BUP ja em deien botifler i sucursalista, per simpatitzar amb el PSC, i m’ho segueixen dient avui. Llavors a la classe i ara (40 anys després) a Twitter. És una de les coses que no han canviat, malgrat que algunes persones diuen que el PSC ja no és el mateix, sense apreciar que el 2021 va treure exactament el mateix resultat en escons que el 1980 (i distribuïts de forma quasi igual per circumscripcions, i sospito que també per barris).

La suposada mutació del PSC forma part d’una llista de tòpics que he vist que ara abracen també algunes persones que han passat del socialisme al nacionalisme. Són pocs, alguns han anat a l’òrbita d’ERC, d’altres a la de Junts, però quasi tots tenen gran projecció mediàtica, projecció que no haurien tingut si haguessin practicat la monogàmia política. Francesc Esteva, Antoni Puigverd i Cinto Amat ja han posat de manifest algunes contradiccions de Quim Nadal, i en una recent entrevista de Marina Geli les contradiccions feien metàstasi.

Altres tòpics que s’expliquen a ells mateixos i a qui els vulgui escoltar algunes d’aquestes persones (a qui respecto, i que per mi poden tornar quan vulguin) que van deixar el partit per pròpia voluntat són aquests: “Soc socialdemòcrata sense partit” malgrat que recolzen activament forces polítiques que li van fer un cordó sanitari a la socialdemocràcia, l’autèntica, la que participa en les organitzacions internacionals socialistes i socialdemòcrates. / “El PSC ja no és catalanista, perquè els catalanistes se n’han anat del PSC”. Raimon Obiols (la persona més aplaudida en el darrer congrés socialista junt amb Salvador Illa i Miquel Iceta) no és catalanista? Els germans Font (Jordi i Dani)? José Montilla? Per què? Perquè va néixer a Andalusia? Els alcaldes de la perifèria que gestionen el seu dia a dia municipal en català en comunitats on domina el castellà, no són catalanistes? Podria anomenar desenes de persones, n’hi ha centenars i milers… que patim francament pel català i el catalanisme en mans de l’independentisme. / “Ja vam provar el federalisme però no vam trobar federalistes més enllà de l’Ebre”. El supremacisme light d’aquesta noció ja el vaig rebatre una vegada en un article a El País. Però quan caduca el federalisme? Qui té el rellotge? Quan van trigar els Estats Units a organitzar una democràcia federal més o menys completa? / “Espanya no té solució”, però en realitat Espanya és un dels països més segurs del món, segueix atraient població, l’esperança de vida és més alta, la sanitat més inclusiva, les llibertats individuals més respectades, les llengües minoritàries més protegides, i l’espanyol, un dels passaports que et permet entrar a més països del món. Una vegada un amic meu em va dir que Espanya era un “estat fallit”, i veient-lo amb tan bona salut vaig estar a punt de dir-li que tenia molt bon aspecte per haver viscut sempre en un estat fallit.

És interessant comparar la projecció mediàtica dels consellers socialistes del tripartit que van deixar el PSC amb la dels consellers socialistes que no van deixar- lo (com Caterina Mieras o Josep M. Rañé, entre altres). Si els que van deixar el partit no ho haguessin fet, avui no serien entrevistats a cap mitjà ni serien cridats per fer de consellers, sinó que anirien caient progressivament en l’oblit, cosa que algunes persones toleren millor que altres.

La història que ens expliquem els que ens vam quedar al PSC (que som la immensa majoria) és que la socialdemocràcia a Catalunya té un partit plenament homologat (el PSC, aliat amb el PSOE, el líder del qual ara dirigirà la Internacional Socialista); que l’Espanya europea no necessita solucions miraculoses, sinó que millori i no s’espatlli; que el PSC és molt semblant al partit que quasi sempre han votat molts dels nostres pares, i per això el seguim votant; que la realitat ja és fortament federal a Espanya i a Europa, i només en una democràcia multinivell es poden resoldre els grans problemes dels nostres temps; i que el procés fracassat ens ha produït angoixa i tristesa per l’ocupació abusiva de l’espai col·lectiu i cognitiu per part d’un relat divisiu i supremacista, al qual han fet el joc alguns excompanys nostres.

És una història menys sorollosa, basada en valors com la coherència i la lleialtat. Però és una història que s’expliquen a elles mateixes milers de persones que no es van deixar enlluernar pel procés en cap de les seves versions.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.