Un pogrom i una Nakba al segle XXI

Qualsevol cosa que es digui per part de persones que no estem afectades i que veiem de lluny els esdeveniments a Israel/Palestina ha de partir de la modèstia i el respecte. No ens podem imaginar el dolor de les famíies i el patiment dels afectats. Però ens afecta a tots: ens afectarà econòmicament (com va afectar la guerra de Yom Kipur al 1973) i hi ha un clar risc d’expansió i escalada; poden haver-hi enfrontaments a Europa (a Madrid i Barcelona ja sabem el que són els atemptats jihadistes), i la Unió Europea com a potència comercial i política pot jugar un paper important si s’hi posa. Les universitats del món occidental no han estat alienes al debat, com ha passat a la Universitat de Harvard, on un grup de prestigiosos docents ha hagut de sortir al pas dels disbarats de certa extrema esquerra.

Hem de ser molt prudents a l’hora de voler imposar, en aquests moments dramàtics, les nostres ocurrències de lectors de sofà, o encara pitjor, com ja han fet alguns, intentar vincular el discurs sobre el que diem dels fets d’aquests dies a les nostres irrellevants disputes locals. Les nostres fórmules no resoldran un problema de convivència amb repercussions globals que enfonsa les seves arrels en 5000 anys d’història.

Susana Alonso

Però el fet és que s’ha produït, en ple segle XXI, l’equivalent a un pogrom: una matança com les que es produïen (també a Espanya, també a Catalunya) a l’Edat Mitjana i després, i que els nostres avantpassats van rematar amb el tràgic error de l’expulsió dels jueus (juntament amb els musulmans). Ara en diem, justament, terrorisme, però ens quedem curts si atenem al passat de persecució i crueltat que ha rebut al cap dels segles la comunitat jueva, rematat amb l’Holocaust, del qual no fa ni un segle. I s’ha produït, s’està produint mentre escric, també en ple segle XXI, l’equivalent a la Nakba (o catàstrofe), l’expulsió dels palestinians de les seves llars, com va succeïr el 1948.

Autors jueus com Freedland o Schama, personalitats de reconeguda trajectòria progressista, han escrit articles dolorosos que són d’obligatòria lectura. Llegim-los amb respecte. Altres intel·lectuals que coneixen molt bé el terreny, com McCann o Scheindlin, i que han lluitat i ho segueixen fent per la pau, han escrit peces que els que veiem el problema com quelcom llunyà no podem fer res més que absorbir i processar el millor que puguem. També alguns dels nostres referents, com Riverola o Muñoz Molina, han escrit columnes notables, sobretot aquelles que ens recorden la realitat dels murs impossibles i la segregació de la població palestiniana als anomenats territoris ocupats; dir-los “ocupats” serveix poc per copsar la seva realitat dia a dia. Millor llegir el fantàstic llibre “A Day in the Life of Abed Salama”, de Nathan Thrall, sobre l’administració diària de la segregació a Cisjordània.

En ocasions anteriors m’he fet ressò dels autors i moviments que demanaven superar la “solució” dels dos estats i promovien la prioritat de convertir la “realitat d’un estat” amb segregació i discriminació (on l’únic estat realment existent en comptes de proveïr béns públics ha esdevingut un club al qual la meitat de la població sota el seu control no pot accedir), en un estat igualitari. Que proposen passar del dret a separar-se a la responsabilitat de compartir un espai tan petit. Alguns han aprofitat per passar comptes amb aquestes veus (“no ho veieu que no ens podem entendre?”), però se n’han afegit de noves, com la de l’economista Thomas Piketty, qualificat a El País com a “l’últim intel·lectual francés”. S’afegeix a noms honorables com Hannah Arendt, Edward Said o Tony Judt. Aquestes veus no han desaparegut del New York Times o The Economist. Són més necessàries que mai. Sé que la posició de l’ONU és oficialment la solució dels dos estats, i els nostres partits la segueixen proposant benintencionadament, perquè recull el darrer consens després d’un (ja llunyà) procés de pau. Però siguem honestos: no ha funcionat, no ha impedit un pogrom i una Nakba al segle XXI. Què fem fins que no hi hagi dos estats? Creiem que si algun dia hi són el conflicte s’acabarà? Sisplau…

El polvorí provocat pel nacionalisme i el fanatisme religiós a Orient Mitjà no s’apagarà amb les institucions del segle XX, en part basades en l’error de Wilson. Les Nacions Unides i l’estat nació són totalment insuficients. Algunes van servir en el passat, van permetre, junt amb el procés d’integració europea, superar els drames de la segona guerra mundial. Però avui cal anar més enllà, crec, dit amb veu baixa i amb humilitat. Potser m’equivoco, però no estic sol.

La lliçó de l’Holocaust és que res semblant no pot tornar a passar a la comunitat jueva… ni a ningú. Les institucions del món actual no són suficients per evitar-ho.

(Visited 80 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari