Acabat el procés en la seva fase insurreccional més trumpista, amb derrota de les forces nacionalpopulistes, tornem a una fase de normalitat nacionalista. Es caracteritza com sempre pel victimisme i l’explotació oportunista i demagògica dels greuges, reals, inventats o exagerats, no amb l’objectiu de resoldre’ls, sinó de fer-los pitjors (tots els greuges han empitjorat amb el procés), per explotar-los encara més. El catecisme que s’aplica és fàcil de pronosticar: en cas de dubte, s’activa el victimisme, ja sigui econòmic o lingüístic.
Ja coneixem el victimisme econòmic, ara en forma de lamentar- se pel dèficit d’execució de les inversions, com si bona part d’aquest dèficit no fos culpa exclusivament de Catalunya. Hem renunciat a ampliar l’aeroport, i portem un retard de deu anys, per culpa nostra, en el desplegament de les energies renovables. La part que no és culpa nostra no només ens afecta a nosaltres, sinó també a altres comunitats autònomes, amb les quals caldrà aliar-se perquè les inversions perifèriques s’executin més ràpidament.
Repetir-ho mil vegades no servirà perquè deixin de dir-ho els professionals del victimisme, però perquè en quedi constància, aquí va: Espanya no ens roba, perquè el dèficit fiscal és el lògic (Mas-Colell dixit) quan es paga per renda i es rep per població. Aquest dèficit és el resultat de comparar allò que Catalunya paga en total en impostos amb el valor econòmic dels beneficis que Catalunya rep de la despesa pública de totes les administracions (això és el que mesura el saldo fiscal). El sistema de finançament de les comunitats autònomes (que és una altra cosa: és com s’omplen els ingressos d’aquest nivell de l’administració) no està pensat per perjudicar Catalunya, sinó que és un sistema molt millorable que hem construït entre tots, i que cal reformar entre tots, i on Catalunya no és ni de bon tros la comunitat més perjudicada.
També coneixem el victimisme lingüístic: l’ús social del català minva en termes relatius, tot i que gaudeix de més bona salut que mai, i això es fa servir per donar la culpa a altres, quan fa 40 anys que Catalunya té les competències de l’ensenyament, la cultura i la política lingüística. Només cal passejar-se (com vaig fer fa uns dies) per festivals extraescolars de final de curs per Barcelona i la seva àrea metropolitana per adonar- se que l’idioma més parlat a la part més poblada de Catalunya (i a altres) és el castellà, no per fotre, sinó perquè la gent és així. La immensa majoria estan contents d’aprendre i estimar el català, al mateix temps que no pensen deixar de parlar en castellà, ni de cantar cançons en anglès.
El fonamentalisme lingüístic ni canviarà les tendències demogràfiques d’una societat oberta a l’espai Schengen ni servirà per convèncer ningú d’augmentar l’ús d’un idioma o un altre.
Aquesta plorera que cada dia convenç menys, però que encara té seduïda molta gent (és còmode exportar les responsabilitats), és fruit també d’una educació sistemàtica en el victimisme i la irresponsabilitat: Rahola, Bassas, i Dante Fachín van ser els comentaristes més presents als mitjans públics els darrers mesos. Aquest és el nivell de pluralisme i d’exigència pedagògica dels nostres mitjans, que no tenen cap intenció de contribuir a l’educació de la ciutadania. I no, la TV pública espanyola no és pitjor, és millor encara que no sigui per tirar coets, perquè amb qui ens hauríem d’emmirallar és amb la BB C britànica, de la qual estem a anys llum.
Assumir responsabilitats estressa. La relaxant adaptació al victimisme de persones que han canviat de camisa, i que es van passar 30 anys patint-lo, suposo que es pot explicar en aquest context. Mentrestant, les reformes necessàries es van posposant, venen obligades pel marc europeu (activat en bona part gràcies al lideratge del govern espanyol) o són fruit de breus períodes de sensatesa.
Han desvirtuat l’autogovern per al qual van lluitar diverses generacions de catalans, nascuts o no a Catalunya. Hi ha un dèficit de govern: quan hi ha una emergència, mig govern se’n va a l’estranger a una festa d’amics disfressada com a reunió de partit. Tornaran de la festa dient que és culpa de Madrid, i es quedaran tan amples.
En quin món es pensen que vivim? Aquest món no ens esperarà.
