A la recent presentació a Barcelona del seu llibre sobre populisme i feixisme, al torn de paraules vaig animar a Federico Finchelstein a estudiar el cas del populisme de l’independentisme català. Dubto que ho faci, perquè li cauria de seguida una forta campanya en contra alimentada pel secessionisme (a no ser que la conclusió fos molt benigna), fort en recursos i en líders de classe mitjana i alta, alguns ben situats a l’acadèmia, amb poderosos altaveus i contactes. A mi em semblava, en tant que populisme, molt més interessant i subtil que el molt transparent cas de Vox: qualsevol estudiant de primer de carrera encertarà correctament a caracteritzar Vox senzillament com un partit ultra-nacionalista i ultra-dretà (i sobiranista). No són populistes els líders independentistes catalans? No respecten les regles de l’estat de dret, ni les institucions, se n’inventen de noves fetes a mida, apel·len a la democràcia directa, ataquen la divisió de poders, intenten promoure líders messiànics, parlen constantment de “el poble”, s’apunten a teories de la conspiració… Totes elles característiques del populisme identificades per Jan-Werner Müller, entre altres experts. Efectivament el populisme és difícil de definir i hi ha un debat al respecte, però això no vol dir que sigui un fantasma, igual que passa amb el socialisme, el federalisme, el liberalisme… Són conceptes abstractes que ens acosten imperfectament a realitats complexes. No totes les persones que donen suport a opcions populistes compleixen totes les caracteristiques amb la mateixa puntuació, però això no impedeix dibuixar “mapes de calor” on es destaquen aquells territoris d’alta densitat nacional-populista, com algunes comarques de l’interior de Catalunya.
Un senyor va intentar intentar explicar a Vilaweb (coincidint no sé si casualment amb un titular d’una entrevista al Quadern del diari El Pais on es deia que els separatistes catalans eren vistos a fora com nacional-populistes) que els independentistes catalans no són populistes, i ho va fer no pas explicant si els líders independentistes catalans es comporten de forma semblant als líders populistes en altres llocs, sinó explicant que segons ell els votants independentistes catalans no s’assemblen als votants populistes d’altres països, sobretot perquè tenen un nivell educatiu més alt. Els populistes són diferents col·lectius en diferents llocs, però aquest senyor ha oblidat per exemple que a Catalunya, Anglaterra i USA tenen en comú (basant-me no en una enquesta, sinó en els resultats electorals reals) que estan sobre-representats a les zones rurals i infra-representats a les zones urbanes: mireu els regidors que té el PSC al Solsonès i els que té JxCat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Els sectors que han donat suport al nacional-populisme català tenen un nivell educatiu probablement superior en promig al dels sectors que han donat suport a Trump i el Brexit. Serà perquè els qui tenen el català com a primer idioma (predictor número 1 de tendències independentistes) són majoritàriament i en termes relatius de classe mtjana i mitjana alta? Són independentistes perquè el seu grup social ha desenvolupat una identificació identitària que s’expressa en el vot independentista, no perquè siguin més intel·ligents. La intel·ligència o l’educació que tenen molts d’ells la posen al servei (mobilitzant el “biaix de confirmació”) de l’opció presa per raons d’identitat de grup. Aquesta és almenys una hipòtesi crec que sòlida de treball, basada en l’observació sistemàtica i la lectura de casos semblants. Com tota hipòtesi, cal treballar molt més per contrastar-la i sotmetre-la a crítica.
L’historiador econòmic Eichengreen ha destacat com una altra característica comuna a diferents nacional-populismes la falta de consideració per les restriccions (els seus plans només tenen beneficis, no tenen costos), pels pros i contres inherents a tot projecte…, i si quelcom falla sempre és culpa dels altres. Ho vam veure a Catalunya a la tardor de 2017: se’ns prometia una desconnexió sense costos, i després de l’intent que va acabar amb la fugida de seus empresarials i de milers de milions en dipòsits, van dir que era culpa de la duresa i repressió de l’estat, és clar. Trump també va prometre que fer Amèrica gran portaria al país una gran prosperitat econòmica, i quan cau la Borsa és per culpa de la Xina. Boris Johnson ja ha dit que la seva desconnexió tant si com no serà el 31 d’Octubre, i que serà l’inici d’un futur idíl·lic per al seu país. Quan això falli, ja sabem que la culpa serà dels buròcrates europeus.
L’economista Pranab Bardhan, bon coneixedor de l’Índia i els Estats Units, ha explicat que el populisme no és necessàriament l’instrument d’una minoria desvalguda, sinó que ho pot ser d’una majoria que se sent amenaçada (els nacionaliustes hindús? els budistes radicalitzats a Birmània?), i que utilitza eines que no respecten les regles del joc. Un exemple d’aquestes eines està constituït pels mitjans de comunicació adeptes (tradicionals i “socials”) comportant-se com una secta de hooligans disciplinats, com s’explica que era Fox News als Estats Units almenys en els temps del magnat Roger Ailes, a la sèrie The Loudest Voice.
Un altre tret comú, i no específic de Catalunya, és, per cert, l’absència de violència física, compatible amb la intimidació, el fanatisme i la polarització, i no incompatible amb bojos aïllats que en qualsevol moment poden fer un disbarat. Per sort, gràcies a les terribles experiències nacionalistes del segle XX a Europa, a l’existència de la Unió Europea i als costos d’oportunitat que comporta la nostra prosperitat relativa, avui la norma social predominant almenys als països més rics és evitar la violència. Creuem els dits, perquè a la Península Ibèrica, incloent Catalunya, i al Regne Unit, encara surt fum de grups terroristes dissolts no fa pas gaire i avui enaltits en alguns àmbits.
Però tots els nacional-populistes es consideren especials, diferents i, sobretot, bons. "Per a nosaltres l'absència de jugadors negres és només una tradició, no som racistes", diuen els seguidors radicals del Zenit de Sant Petersburg sobre el seu rebuig al jugador brasiler Malcom, de raça negra. Explica el periodista alemany Dirk Schumer: “Fa poc em va preguntar irònicament una senyora francesa què tal m'anava, com alemany, a Itàlia, el país de Salvini". La meva digna resposta – "a les eleccions presidencials franceses el Front Nacional de Marine Le Pen ha rebut el doble de vots que la Lliga Nord de Salvini a Itàlia" – va ser rebutjada amb grandeur per la dama: "Són coses completament diferents", va observar.
Doncs no són tan diferents, encara que no hi ha dos moviments nacional-populistes iguals, sinó que neixen de realitats locals específiques. És positiu que a Catalunya alguns nacionalistes defensin no ser-ho, perquè vol dir que les normes socials dominants no accepten almenys amb prou tranquil·litat d’esperit el terme nacionalista (ni el terme etnicista, ni el terme populista), prevenció que és molt saludable. Trump presumeix de ser nacionalista, però va dir recentment que de racista no en té ni un os del seu cos, dos dies després de demanar a quatre congressistes de minories ètniques que tornessin al seu país, malgrat que tres d’elles havien nascut als Estats Units i la quarta hi va arribar als 12 anys com a refugiada, i avui és ciutadana d’aquest país.
El més curiós és com milions de persones, entre ells líders amb un gran nivell educatiu i cultural, segueixen recolzant a Trump i no denuncien el seu racisme. Aquest també és més greu, probablement, que el de Torra, els escandalosos escrits racistes del qual (“hienes”, “bèsties amb forma humana”) són anteriors a la seva presidència, encara que no se n’ha penedit obertament. Però aquí tampoc no han abundat els valents votants i ciutadans independentistes, acadèmics o no, de bona familia o no, que hagin mostrat obertament la seva inquietud per estar liderats per una persona amb un clar passat racista.
