La Constitució espanyola assigna als partits polítics el rol de contribuir a articular la voluntat ciutadana: l’article 6 de la Constitució Espanyola ens diu concretament que “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política”. Els partits són institucions d’intermediació sense els quals no seria possible la democràcia, ni a Espanya ni enlloc.
Entre ésser apolític i ser un polític hi ha un ampli marge d’actuació pel qual es mou la militància política, que pot tenir moltes modalitats, incloent-hi la militància a ritme variable en partits polítics. No es pot ser indiferent al món d’avui. L’ésser humà és un animal social i, com diu Raimon Obiols que deia Hannah Arendt (i per tant serà veritat), la política és una dimensió essencial de la persona completa. En el cas de Raimon, és palès que la política rejoveneix.
Vaig tenir la sort (incloent-hi tenir la sort d’haver pogut reunir els mèrits perquè em donessin una beca, “mèrits” que inclouen haver nascut en una casa plena de llibres) d’anar-me’n a l’estranger a acabar els meus estudis després d’exercir l’únic càrrec públic que he exercit. Gràcies a això, tinc una professió al marge de la política. Així que he viscut la política professional (breument) i, sobretot, la política com a contribució voluntària a un bé col·lectiu.
Amb la militància política des de l’agost del 1982 (en què em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes, amb l’onada del canvi -no vaig ser l’únic) vaig conèixer millor Catalunya, així com diferents maneres de viure, vaig viatjar (per Catalunya, per Espanya, per Europa i fins i tot altres continents), he vist la política professional de prop, li vaig perdre en algun moment la por de parlar en públic. En definitiva, vaig aprendre moltes coses que no eren als llibres de casa meva, ni en qualsevol dels molts que després s’hi van afegir.
Durant quatre dècades, he estat al sector oficial, al crític, he viscut períodes d’unitat i de divisió, de victòria i de derrota, he estat a la base i en càrrecs orgànics. He fet coses (no gaire greus, diria) de les que me’n penedeixo, i altres de les que no me’n penedeixo. De totes he après.
També he viscut l’endogàmia i el carrerisme, ia vegades l’unanimisme o l’adotzenament. L’alegria de conèixer gent nova i la tristesa de perdre amistats. Si després de tants anys segueixo militant serà perquè el que és positiu supera el que és negatiu, o perquè no trobo, de moment, una manera millor (millor per als altres, però també més gratificant per a mi) de contribuir a allò que és col·lectiu, i perquè algunes persones aprecien encara la meva modesta aportació, malgrat la meva tendència habitual a dir el que penso.
No sóc una bestiola rara. La majoria de persones que han tingut càrrecs públics no els han tingut durant gaire temps, i la immensa majoria de militants polítics no tenen càrrecs públics.
Sense militants no hi hauria partits, ni interventors o apoderats, ni candidatures, ni democràcia. Els partits amb arrels (no els que són flors d’un dia) faciliten l’existència de reputacions col·lectives, la continuïtat de les ofertes, la cooperació. No es pot construir una democràcia sense partits, com no es pot organitzar un campionat de futbol sense equips i sense regles del joc.
Estaria molt bé que els partits estiguessin plens d’éssers angelicals, superintel·ligents i cultes, però els partits, i sobretot els representants electes que n’emergeixen, solen reflectir força el nivell de la població que els escull, per a les coses bones i dolentes.
Amb la sortida de l’economista Luis Garicano del Parlament Europeu, després de tres anys, han aparegut articles lamentant que no hi hagi més persones com ell a la política. En el seu cas, i malgrat algunes dicotomies que de vegades s’estableixen, no sembla que li fessin el llit o que el desanimessin cap joventuts, sinó aquell executiu de la Coca-Cola que va aparèixer a Ciutadans o personatges tan suposadament aliens a la política tradicional com Toni Cantó. Per a la història quedarà analitzar quin és el balanç del pas per la política d’altres economistes acadèmics, com Mas Colell o Ponsatí a Catalunya.
No em queda clar que altres activitats (les tertúlies, les columnes dels mitjans, les organitzacions no lucratives, les empreses, els sindicats, les religions) assignin el talent millor que els partits polítics i les seves joventuts. Per descomptat, hi ha un ampli marge de millora, com tot.
Les joventuts dels partits, almenys les del PSC i el PSOE, semblen un entorn més segur que el que proporcionen algunes institucions religioses. Els partits polítics es renoven (entre altres dimensions, generacionalment) per la pressió competitiva de les eleccions a tots nivells.
Les organitzacions ciutadanes no partidistes no estan sotmeses a aquesta pressió. Potser per això, com explica Javier Cercas a L’Impostor, la CNT, la FAPAC, o l’Amical de Mauthausen, van ser utilitzades per un mediòpata i un malalt de l’ego (a més de mentider) com Enric Marco per apropiar-se’n en bona part.
Les organitzacions que no són partits en què he participat no sempre m’han ofert un entorn ni més tolerant ni on les virtuts humanes florissin més que en la militància partidista. Com explica el politòleg nord-americà Larry Bartels a Democracy for Realists, la crítica a la política establerta o professional oblida els defectes i enormes problemes de la política no establerta i no professional, problemes que hem experimentat en carn pròpia a Espanya a la darrera dècada.
A Xile hem vist les limitacions de fer una Constitució sense els partits. La meva aposta és que seran els partits tradicionals, i entre ells el Partit Socialista com a partit estrella, els que hauran de treure les castanyes del foc als constituents per tenir al final un marc constitucional acceptable i viable, on una grandíssima majoria es trobi a gust.
He après a desconfiar dels que es col·loquen l’etiqueta de crítics en un partit (per després exercir d’acrítics en altres projectes polítics), però alhora em sento incòmode amb l’esperit gregari, habitual en organitzacions que competeixen com a tals i sotmeses a gran pressió. Però no he vist a les persones del meu partit el grau de narcisisme que he vist de vegades entre el professorat universitari o en altres organitzacions que he conegut.
D’altra banda, hi ha hagut moments bons o dolents, no és un camí idíl·lic, i no sé si continuaré militant per sempre, perquè la meva vida té altres dimensions i encara m’agradaria que en tingués més.
Però no descartin fer-se d’un partit. Són necessaris. Han de ser útils.
