L’entorn de Carles Puigdemont ha mantingut contactes sistemàtics i continuats amb la diplomàcia i els serveis secrets de l’autòcrata rus Vladimir Putin, el mateix que vulnera els drets humans al seu país i que segons tots els indicis ha ordenat enverinar opositors allà on es trobin.
Alguns han volgut minimitzar les darreres dades sobre aquests contactes, aportats per un periodista del New York Times guanyador del Premi Pullitzer. No em refereixo només a les reaccions defensives patètiques dels personatges polítics o mediàtics més propers a l’expresident català. També persones perfectament en els seus cabals ho han descrit com el típic intent sense importància de personatges secundaris que intenten fer-se escoltar per algú important sense aconseguir-ho.
Però l’entorn de Puigdemont, i també altres membres importants de la cúpula públic-privada del procés, no només han tingut relacions sistemàtiques amb l’entorn de Putin sinó que també han rebut la simpatia dels mitjans informatius oficials russos, i en diferents moments de l’ex-congressista nordamericà Rohrabacher (un ultra trumpista), l’italià Mateo Salvini, i de l’anglès Nigel Farage. Sí que hi és un gran interès del que podríem anomenar la “internacional nacional-populista”, per mantenir el procés ben viu i desestabilitzar Espanya i amb ella la Unió Europea.
La informació apareguda darrerament al New York Times no és cap gran novetat (ja es coneixien dades sobre aquesta relació), però sí que aporta petites novetats interessants, com que la relació ha estat més contínua i sistemàtica del que se sabia, que hi han participat persones de trajectòria fosca (vinculades a l’espionatge o el crim organitzat), i que possiblement (però no està demostrat) va tenir a veure amb la poc transparent organització Tsunami Democràtic.
Els historiadors Anne Applebaum i Timothy Snyder han fet una crida a prendre’s més seriosament els intents de Putin per desestabilitzar la Unió Europea, donant suport a referèndums o pseudo-referèndums com el del Brexit, el d’Escòcia o el que a Catalunya va tenir lloc el 2017 després que la majoria del Parlament català intentés derogar il·legalment la Constitució d’un estat membre de la Unió Europea i els drets que se’n deriven.
Pere Aragonès fa bé de desmarcar-se’n de la relació de l’entorn de Puigdemont amb el putinisme. I semblaria ara una cosa de sectors marginals i desesperats del procés. Però els sectors que volen realment que Catalunya sigui independent passi el que passi i com més aviat millor saben que això només pot passar desestabilitzant la Unió Europea, i, per tant, en aliança amb tots aquells agents que comparteixin el mateix objectiu. És una aliança lògica.
Hi ha un independentisme de beautiful people, que pot freqüentar salons respectables i que es voldria tornar a passejar pels despatxos de Brussel·les com abans del procés. En part són els mateixos que sempre han sabut que el procés era mentida, que no volien arribar fins al final perquè arribar-hi vol dir aliar-se amb els Putins de torn i que la desestabilització prevalgui a Europa. Són els que s’expliquen a ells mateixos que allò cutre a Catalunya no és tant el grup d’Alay, Boye, etc., sinó que és “el que queda del PSC”, com si aquest no fos el primer partit de Catalunya (a més de franquícia homologada de la socialdemocràcia, i l’únic partit rellevant amb aliats democràtics potents fora de Catalunya en aquests moments), i que acaba de treure el mateix resultat que va treure el 1980 amb Joan Reventós.
Si l’independentisme no és un farol, s’ha d’aliar amb Putin i amb els que volen desestabilitzar Europa, per molt cutres que siguin. I si els independentistes volen allunyar-se de Putin per no allunyar-se d’Europa, és que en realitat no tenen cap projecte real per independitzar Catalunya, perquè és incompatible fer-ho (en qualsevol versió) amb l’Europa dels fons Next Generation, de l’euro i de Schengen.
El nostre populisme plutocràtic ha de decidir: o “tornar-ho a fer” i seguir per la via del sadopopulisme putinià per desestabilitzar Espanya i Europa, o fer negocis i abandonar qualsevol intent de secessió. Un referèndum d’autodeterminació al 2030? Hauran aconseguit llavors reformar la Constitució Espanyola que l’impedeix? Tindran un acord amb tots els països membres de la UE perquè Catalunya sigui admesa com a nou estat membre? O volen que salti pels aires la Unió Europea i aprofitar la situació de fragmentació que es produiria, i que ens empobriria dràsticament? Això darrer és el que voldria Putin, em sembla a mi.
