Totes les institucions dels països de la UE (partits, governs, organitzacions de tot tipus) s’enfronten en el moment actual a un dilema: o se situen entre aquells que busquen solucions als enormes problemes plantejats; o se situen entre aquells que volen aprofitar-se dels greus problemes plantejats per atiar els discursos dels greuges, dels bocs expiatoris, i en casos extrems de l’odi, per treure’n avantatge polític i electoral. El govern espanyol de coalició s’ha situat entre els primers, abans de la pandèmia, durant la pandèmia, i en la fase actual de reacció davant de la guerra a Ucraïna. El govern espanyol genera confiança, perquè està entre els que volen resoldre els problemes, i està en una activitat frenètica permanent (legislativa, política, diplomàtica) per trobar-hi solucions.
Catalunya i el seu govern han de decidir de quin costat se situen. És difícil voler-se mantenir amb un peu a cada costat. O es busquen estratègies de partit de curta volada, o es treballa per pactar la contribució de Catalunya a l’evolució federal d’Espanya i Europa, que és l’estratègia dominant per resoldre els grans problemes socials i econòmics plantejats.
L’estratègia de curta volada és convertir el Consell Executiu en un comitè de campanya per esgarrapar alguna alcaldia i regidoria més i (potser, creuen) aconseguir la presidència de la Diputació de Barcelona. Gran projecte nacional! Quins llums tan llargs! I anar dient que es vol l’autodeterminació i l’amnistia amb el desig ocult una mica més realista d’aconseguir una reforma de l’Estatut o de lleis orgàniques que es puguin pactar i refrendar, i unes reformes legals que permetin a persones que van cometre il·legalitats i que estan pendents de judici, sortir-se’n una mica ben parades. I a això, dir-ne “autodeterminació” i “amnistia”.
La gravetat del moment actual, geopolítica, social, climàtica i econòmica, demanaria posar els llums una mica més llargs. El dilema és fer un Junqueras (o sigui, mantenir el cordó sanitari a la socialdemocràcia, una de les forces centrals dels que busquen solucions a Europa), o acceptar que a Catalunya les estratègies d’aprofitar- se dels problemes ja han fracassat totes, i que és hora de serhi, de ser entre els governs, les institucions i els col·lectius que, en comptes de causar inquietud i inestabilitat, generen certesa i confiança. En l’actitud de Junqueras hi ha una part de ressentiment i una part de càlcul racional (de molt curta volada), i de “missatge” perquè el PSC els “ajudi” a sortir de l’embolic judicial (ells en diuen “repressió”) en què s’han ficat alguns dels seus quadres pendents de judici per la seva irresponsabilitat i frivolitat el 2017.
El PSC, repressor? El PSC els va avisar, dirigents del PSC van fer de mitjancers perquè no ho fessin, els jutges que els van ficar a la presó no són del PSC, que se sàpiga, i en canvi alguns ministres del govern que els van indultar sí que ho són. I el PSC, amb el PSOE, treballa per introduir reformes legals que clarifiquin com es pot tipificar exactament el disbarat jurídic i institucional que van perpetrar els dirigents independentistes el 2017. Les limitacions sòcio-etno- lingüístiques que revela la seva (estancada) estratègia de captació de quadres del PSC (tots tallats pel mateix patró) il·lustren que la suposada ampliació de la base està on era el 2017.
La fugida d’empreses, la pèrdua de projectes, el retard en renovables, la mala gestió social, educativa, sanitària… mereixerien que algú prioritzés des del govern la seva correcció. Prendre’s seriosament el govern no és administrar una autonomia (que també), sinó contribuir a l’evolució federal d’Espanya i d’Europa, mirant al futur en una cruïlla històrica decisiva (no per a Catalunya, sinó per a Europa i la humanitat). Catalunya i les seves institucions han de contribuir a la política de rendes, a la distribució de costos de la crisi, al debat sobre el finançament públic (impostos, anivellament, inversions…), incloent-hi l’acord de finançament autonòmic pendent.
La Catalunya sencera no hi cap en un sol partit. No només necessitem uns pressupostos, que també. Necessitem una Catalunya que vulgui ser on sempre havíem volgut ser: en una Espanya al nucli central d’una Europa unida, pròspera i justa.
1 comentari a “Catalunya: ser-hi o no ser-hi, aquesta és la qüestió”
La decadència que aquest dissortat territori viu des de fa deu anys només es podrà aturar amb un canvi de personatges, perquè els que avui estan asseguts a les cadires són els mateixos que ens han portat a la degradació continuada en tots els àmbits, dividint a la societat, empobrint el teixit econòmic generant la desconfiança i la inseguretat. Per aquests farsants és prioritari el ressentiment i la continuïtat del desgavell, que és l’únic missatge que poden transmetre per segrestar emocionalment al pobre innocent que els vota. Ens han robat la dignitat i el respecte que teníem en un passat recent i això no té ni oblit ni perdó.