Maragallisme sobrevingut

És curiós que hagin estat Esquerra Republicana de Catalunya i Ciutadans els qui s’han posat a reivindicar a l’any 2018 no se sap si la figura de Pasqual Maragall o el seu cognom, de cara a les properes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona. És curiós perquè ERC i Ciutadans senzillament no hi eren en la millor etapa de Pasqual Maragall, i quan hi van ser i en Pasqual també hi era, en plenitud de facultats, es van dedicar a fer-li la vida impossible. ERC no tenia representació municipal en la Barcelona de 1992 i Ciutadans no existia.

Una persona que ha treballat en la recopilació del pensament de l’alcalde olímpic ha qualificat a Twitter la utilització de la seva figura a misses dites de “repugnant” i “miserable”. Jo no faria servir paraules tan greus, perquè tothom és lliure de reivindicar el que vulgui quan no abunden les idees. Però crec que és oportú fer algunes reflexions sobre les contradiccions que s’amaguen darrera d’aquesta opció.

Pensar que una persona que porta el mateix cognom representa el que va representar el seu germà és una mica enganyós, sobretot quan el germà no pot opinar sobre la maniobra. Ernest Maragall en l’època olímpica era una persona afable i entranyable, però en el 92 pintava menys a l’Ajuntament i a l’operació olímpica que el Regidor de Joventut. En els últims anys s’ha dedicat a diferents coses en diferents partits, i ara de cop i volta li surt un sobtat interès per Barcelona de la mà d’un partit independentista. Però no s’ha d’oblidar que el millor del maragallisme van ser els Jocs Olímpics, que van ser una experiència fonamentalment federalista, i mostraven una alternativa al nacionalisme (català i espanyol).

Els independentistes es dedicaven a boicotejar les olimpíades i a acusar a l’alcalde de borratxo, per frenar qui s’estava convertint, en aquella època, en el polític més popular de la història de Catalunya. Crec no escombrar cap a casa si dic que la ciutadania té un millor record dels equips del Maragall alcalde que dels equips del Maragall president, incloent la part de l’equip que li va complicar la vida amb una corona d’espines.

Per la seva banda, Ciutadans va néixer com una crítica a Maragall, entre altres aspectes. És meritori que ara apostin per un candidat que vol fer una carrera política europea, però aquest candidat haurà de triar entre fer una campanya de llei i ordre, o fer una campanya maragallista. La visió que tenia Maragall de la seguretat era molt més complexa que la que ha demostrat Manuel Valls, i crec que estava molt marcada per la influència de l’enyorat José Ignacio Urenda, Comissionat de l’Alcaldia per als Drets Civils en l’època olímpica. Difícil pensar que avui Urenda beneiria el candidat d’ERC o el de Ciutadans. Està per veure si en Xavier Roig, cap de gabinet del millor Maragall, que també va assessorar a Joan Laporta, convertirà Valls en un Maragall o un Laporta. El que no sembla que hagi d’aconseguir és maragallitzar una mica Ciutadans, que seria potser la contribució més desitjable.

Per altra banda, ja seria hora que algú digués que Pasqual Maragall era un politicàs, però que no cal caure en la fal·làcia dels grans homes: ni tot el que va fer al llarg de la seva carrera va estar bé, ni ho va fer tot sol (per exemple, ell no es va inventar l'Olimpíada de BCN), ni tornarà mai el 92 ni res que s’hi assembli.

Tot això és un maragallisme a deshores, sobrevingut.

Pasqual Maragall va ser un alcalde que mirava al futur, que no va pretendre mai imitar ningú del passat. I feia mirar al futur a tothom, especialment a la gent senzilla. No m’imagino ni a Ernest M. ni a M. Valls anant a dormir a casa d’un veí a Torre Baró (no és el xalet d’un aristòcrata, Manuel) i al matí següent aixecar-se a les 7, llegir ràpid els diaris i anar a un institut de la Zona Franca a fer una xerrada amb estudiants fills d’obrers, i demanar-los que siguin “analítics”. Aquest és el record que jo tinc d’aquest politicàs. O aconseguir que els interns d’una presó de joves s’aixequin a aplaudir-lo a mitja xerrada després de dir-los que tothom es mereix una segona oportunitat. En Pasquis no va ser qui va crear la Barcelona olímpica, sinó que va ser creat per aquesta. És fruit del seu temps, i per definició aquest és irrepetible.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides