La fi de la televisió nacional

Quan al mes de març del 2004 van tenir lloc els atemptats dels trens de Madrid, la primera cadena de televisió que va suggerir la possibilitat que l’autoria no fos d’ETA va ser la BBC. Per veure un bon documental sobre la pederàstia a Espanya i Catalunya hem hagut d’esperar el d’Albert Solé a Netflix. Les millors entrevistes del procés no les han fet ni Mònica Terribas ni Ana Pastor, per exemple a Raül Romeva, Ernest Maragall o Josep Borrell, sinó que les ha fet Stephen Sackur, el presentador del programa Hard Talk de la BBC. Per molt Club Super 3 que hi posin, els nens i nenes i adolescents de Catalunya cada cop veuen menys TV3, o qualsevol tele convencional, i veuen més You Tube, o coses que els pares ni coneixem. I millor que sigui així, perquè segurament arribaran abans a la veritat de les coses, encara que estiguin sotmesos a nombrosos riscos.

Albert Solé ni es va plantejar oferir el seu documental a les televisions nacionals d’Espanya i Catalunya. Per què ho hauria d’haver fet, si per exemple TV3 té coneixement del seu magnífic documental Federal des de fa temps i no l’ha programat, mentre anava programant un darrere l’altre documentals “de tesi” independentistes de qualitat més que dubtosa? La mentida, l'omertà i l'endogàmia no són només propis del Boston catòlic descrit a la fantàstica pel·lícula Spotlight. És patètic veure com personatges catòlics amb un passat progressista encara creuen que el documental de Netfilx d'Albert Solé i els reportatges d'El País o El Periódico són una conspiració per atacar la catalanitat de Montserrat.

En el passat, quan apareixia algú crític amb la jerarquia i els moviments organitzats de l'Església catòlica a Catalunya, no calia fer res; eren tan pocs (per exemple, els líders de les joventuts socialistes els anys 1980) que n’hi havia prou amb esperar que es morissin o es cansessin de fer política. Ara és diferent, perquè Netflix i la BBC no pensen morir-se ni cansar-se. La BBC ha decidit traslladar la seva seu general pel que fa a la TV internacional de Londres a Bèlgica o Holanda, en previsió del que pugui passar amb el Brexit. Millor per a la BBC i millor per als televidents que quedem al món, incloent-hi els britànics, que deixaran de tenir una televisió pública segrestada de vegades per una neutralitat fanàtica entre la veritat científica i el fanatisme brexiter.

A Espanya i a Catalunya la televisió nacional ha estat en general (llevat d’honroses, però poques, excepcions) el contrari del pluralisme, la deliberació assenyada i el raonament públic que es pot promoure des dels mitjans audiovisuals i que han promogut cadenes com la BBC o Arte. TV3 era una oportunitat per demostrar que era possible fer una televisió pública seguint aquests models. Al final, més que assemblar-se a la BBC, ha acabat assemblant-se a Fox News. Excepte que no estic segur que a Fox News els seus protagonistes desqualifiquin d’una forma tan oberta i barroera alguns líders polítics. El director de TV3, un antic tertulià partidista, es permet desqualificar l’oposició parlamentària, i un dels còmics estrella de la cadena insulta directament alguns dels seus líders, amb noms i cognoms, sense que passi res.

En el passat un país s’identificava amb una llengua, una moneda, un careto als segells, una tele, un exèrcit, una lliga de futbol, un himne, una bandera. La majoria d’aquests instruments d’identificació van quedant arraconats o obsolets, encara que alguns es resisteixen a morir del tot. Espero que posin la Champions League els cap de setmana, que l’estructura balcanitzada de lligues nacionals de futbol passi a un segon pla, i que ens ofereixin comentaris millors, idealment des d’un estudi a París, Londres o Nova York. Els executius de les empreses de comunicació ho haurien de promoure si no volen que la gent jove acabi desconnectant totalment.

D’aquí a poques dècades, potser anys, la llengua vehicular (que no l’única, també hi haurà l’urdú, el xinès mandarí, el castellà i el català) a la ciutat de Barcelona serà l’anglès, i les teles nacionals seran una relíquia com els segells de correus o els discos de vinil. Jo no desitjo que tanquin cap mitjà de comunicació. Però sí que desitjo que la ciutadania vegi i faci possibles millors mitjans audiovisuals. El mercat farà part de la feina. La ciutadania organitzada i la iniciativa professional faran la resta. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides