Plou, és dissabte a la nit i tens ganes de menjar japonès. La solució està a cop de telèfon i de pedal. En un no-res, un rider et portarà el menjar a casa teva. Però aquesta comoditat té una contraprestació: precarietat laboral, assetjament sexual, accidents no reconeguts i jornades interminables per cobrar uns 1.200 euros bruts mensuals.
El Gabriel és brasiler, no té papers i treballa com a rider des de fa dos anys amb un compte llogat. “Treballo per Glovo i per Uber, però si algun dels dos sabés que estic sota el compte d’una altra persona, ens tancarien”, assegura. El Gabriel treballa nou hores al dia, i dissabtes i diumenges, una més, fins a deu hores. “Porto així dos anys, i fa només sis mesos que puc dir que em guanyo la vida. Cobro uns 1.200 euros bruts al mes”, explica.
Aquest és el retrat robot d’un rider: immigrant sense papers que treballa en “negre” durant moltes hores. Un perfil que ens referma el Franz, veneçolà de 38 anys: “Estic aquí sense papers mentre es resol el meu procés d’asil polític”. Igual que el Gabriel, també té un compte llogat: “És a través d’un familiar que em deixa el compte i jo li pago els impostos”. El Franz cobra uns 1.100 euros bruts mensuals: “Cada dia em trec entre 20 i 40 euros, i els caps de setmana entre 50 i 70, depèn de les comandes que puguis tenir”, diu.
Les vides i els pedals d’aquests riders els controla un algoritme que no entén de baixes laborals, ni d’assetjaments, ni d’accidents de trànsit. Tot es mesura per hores treballades, comandes entregades i comentaris positius.
Segons explica Carmen Juares, responsable de noves realitats del treball i precarietat del sindicat CCOO a Catalunya, això vol dir que “els riders estan connectats una mitjana de sis dies a la setmana entre vuit i deu hores diàries, i els sous corresponen als que estan donats d’alta d’autònoms. En el cas dels treballadors immigrants, la gran majoria cobren un salari menor, ja que han de donar un percentatge dels seus ingressos a qui els lloga el compte. Les empreses se sustenten sobre aquestes persones i s’aprofiten de la seva vulnerabilitat i la seva necessitat de treballar”.
L’esclavatge del segle XXI va sobre rodes. I unes rodes que esperen no punxar, perquè com assegura el Gabriel: “Si tens un problema o un accident, és cosa teva. L’empresa no es fa càrrec de res. Només et penalitza si no pots treballar, i la bici l’has d’arreglar tu”. Sinistres, accidents i també assetjament sexual, segons reflecteix l’informe que radiografia l’activitat dels riders.
Els casos d’assetjament a les repartidores s’incrementen, asseguren des de CCOO: “Els clients els demanen que entrin a casa, les reben despullats i se’ls insinuen, sempre amb la coacció de posar una mala crítica que penalitza la treballadora”. Carmen Juares relata el cas d’una de les riders entrevistades per a l’informe: “Una de les noies va pujar l’encàrrec i el client se li va insinuar. Quan la noia s’hi va negar, el client enfadat la va puntar malament i va assegurar que no havia entregat la comanda, cosa que va provocar que la dona fos sancionada i no pogués treballar durant tres dies per què tenia el compte bloquejat”.
Glovo i Uber asseguren que tenen una política de tolerància zero contra l’assetjament i la discriminació de gènere, però, com assegura Juares, “no hi ha manera de provar que tens al davant un client despullat que et fa insinuacions perquè no el pots gravar, i la plataforma es desentén de les situacions d’assetjament”.
Sembla que les penalitzacions tenen els dies comptats, o això és el que s’espera de l’anomenada Llei Rider, una dura negociació que ha acabat amb el consens de patronal, sindicats i Govern, i que contempla que molts dels treballadors passaran a ser assalariats. És famosa la frase de la ministra de Treball, Yolanda Díaz: “Una persona que va en bicicleta no és un emprenedor, sinó un treballador”. Però el més esperat de la llei és fer sortir a la llum els algoritmes que regulen l’activitat dels riders, i que, segons el ministeri, garantiria neutralitzar els càstigs d’aquests processos matemàtics.
Però com diu la dita, mai plou a gust de tothom i hi ha veus discrepants, com ens assegura el Franz: “Els que són autònoms volen la llei, però la majoria som gent sense papers o amb comptes llogats, que ens quedarem sense treballar. I aquesta és l’única feina a la qual tenim accés, cobrant en ‘negre’. Paguen molt malament i s’aprofiten de nosaltres”. Un peix que es mossega la cua, però que continua pedalant.
LLEGEIX L’ARTICLE SENCER A EL TRIANGLE AL NÚMERO 1.436 DE L’EDICIÓ EN PAPER.
