No hi ha amo sense capatassos, i viceversa. Administren la propietat, vigilant als treballadors, per encàrrec del patró. N’hi ha, sens dubte, que exerceixen la seva tasca a consciència, però la seva posició, difícil, entre el qui posseeix i mana, i els desposseïts i obedients, els ha marcat, no per a bé, històricament.
En època de vaques grosses, l’amo es va envoltar d’un planter de competents capatassos. Els més espavilats van acabar a la presó per robar d’una i mil maneres. En alguns casos per a l’amo, en uns altres per a ells mateixos o per a la causa. En la majoria, per a tot alhora. Potser el seu delicte no va anar més enllà d’entendre les coses amb ànim de lucre. Alguna cosa que estava en l’ADN de la seva ideologia, en el seu fet diferencial.
Quan la rutilant estrella del comandament va començar a llambregar, una altra generació de capatassos va prendre el relleu. Sempre supeditada al pla de l’amo, que contemplava una successió monàrquica, el traspàs del poder a un dels seus hereus. Cosa que va acabar malmetent-se, sempre per la cobdícia, i que va estar acompanyada per l’aparatosa ensulsiada del mateix amo.
Així les coses, la gestió de la propietat va recaure en un capatàs de soca-rel. Poderós amb els febles, feble amb els poderosos, va aplicar rigorosament la doctrina de l’amo. El va afalagar, el va emular, va seguir al peu de la lletra els seus ensenyaments i dictats, però, com el visir que en el seu fur íntim aspira a sultà, va acabar sucumbint a l’avarícia. El que en l’amo havia estat un càlcul murri i gestió artera es va transformar en ell en profecia vana, bravates, bordar a la lluna.
Així les coses, un altre capatàs de capçalera, més vanitós si cap, va succeir d’amagatons al primer. Va reeditar les seves pitjors maneres i va acabar com el rosari de l’aurora. És a dir, a trompades, entre camorristes i confrares. I va haver-hi un tercer capatàs de capatassos. Posat a dit, com els anteriors. Descurat, obsedit amb la identitat, obedient, va passar sense pena ni glòria. Cosa que, per descomptat, no passava a tota la finca, sinó tot el contrari. Delerosos, majordoms, fámuls, intendents, dispensers…, continuaven fent el seu agost, sense tallar-se un pèl.
Així les coses, gairebé per llei de vida, va poder semblar que tot allò arribava a la fi. Luctuoses, les campanes sonaven per l’ocàs de l’amo, els capatassos i tota la processó. Les fonts d’ingressos es dessecaven, les collites dequeien, les ovelles abandonaven al pastor… Existien condicions perquè els bracers, els menestrals, els botiguers… donessin la volta a la truita. Estava, no obstant això, per veure si l’ànim de lucre del credo s’havia superat, si existia voluntat de fer miques del passat, o només s’assistia a un mer relleu, a conviure amb els mateixos gossos de diferents collars, a canviar només de capatassos, que somiaven amb escripturar al seu nom la finca, com diria Jesús Prieto.
Cabria a hores d’ara preguntar-se, com ho feia José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa, en el diari de Lima Los Parias, fa ja més d’un segle: “Hi ha una cosa més odiosa que un nen vigilant als seus condeixebles, que un servent fent el paper de majordom, que un jornaler exercint l’ofici de caporal, que un presidiari convertint-se en guardià dels seus companys?”.
“Ho fan bé, tenen la confiança de l’amo (en el cas que algú sàpiga, en aquests moments, qui és l’amo) i una gran experiència a propagar Desconcert i Temor, operació aviat substituïda per la d’Acolloniment i Resignació. Són, a més, intel·ligents, però no massa. Elegantets, però extremadament llepaculs. Van ser, molts d’ells, companys i fins i tot aprenents nostres als qui un cop de sort o una brillantor de caràcter, exhibida en el moment oportú, va convertir en els nous negrers. Joves àmpliament preparats i molt disposats que van rebre cursets de motivació. I aquí els tenim. Retallant drets. Amb un Rólex al canell i un més que excel·lent avenir”.
Així parlava Maruja Torres dels capatassos en un article publicat a El País, el 28 d’octubre de 2010
