Mentida, butllofa, bola, falsedat, bòfia, conte, falòrnia i romanço són alguns dels sinònims de “faula”, alguna cosa tan a la page que fa fàstic. I si no apuntin-se a la casta mediàtica, la dels diners o la de política i podran comprovar-ho, amb tota mena de detalls.
És lloc comú referir-se a l’univers virtual com a indret molt propici a l’emmascarament. Pantalla a pantalla, que diria Siscu Bages, se’ns construeix un imaginari aliè a la realitat, i així ens va. No obstant això, a pesar o gràcies a això, altres màscares cauen estrepitosament en els nostres dies, deixant al “rei nu”, com narrava el danès Hans Christian Andersen, allà per l’any 1837.
Una d’elles, per exemple, és la que fa referència a la invenció i posada en pràctica de l’Europa de postguerra, ordida pels Estats Units d’Amèrica, de complicitat amb les elits europees, amb el propòsit de promoure els interessos dominants. Així, se’ns va instal·lar en el subconscient col·lectiu la panacea de la llibertat, enfront de la tirania imperant a l’altre costat del “teló d’acer”, les virtuts de l’alternança entre governs conservadors i socialistes (amb les consegüents línies vermelles a tot el que pogués aparèixer per l’esquerra) les excel·lències del lliure mercat, etc.., etc. És a dir, un oasi, com així s’ha denominat, de democràcia, prosperitat i bonança, en el qual Alemanya va gaudir d’una especial aurèola de prestigi. Per què? Per la impecable trajectòria de la seva nova classe política? Pel “miracle” alemany? O, senzillament, perquè així ho van decidir els americans?
Després d’aquella aparença d’un món feliç que, amb el seu corresponent santoral, se’ns va vendre durant molts anys, s’emmascarava el mercat, els interessos econòmics a un costat i a l’altre de l’Atlàntic. I va haver-hi veus que ho van advertir. Se’ns està construint una Europa dels mercaders, es va dir molt en la França de maig del 68, però atès que el missatge procedia fonamentalment de l’altre costat de les línies vermelles de l’esquerra, doncs com qui sent ploure. Si el carbó, l’acer, l’energia nuclear… funcionen, la societat funciona. I així es va construir la gran i duradora faula, que ara s’enfonsa sense remei.
Per seguir amb un altre exemple, no tan desvinculat de l’anterior, cal citar el del Partit Socialista Obrer Espanyol, una formació que, com Antón Saracibar (sindicalista i militant socialista de bona voluntat) exposa en un article publicat en lloc de la Fundació Sistema, arrossega problemes des de fa ja molts anys. “El 28è Congrés extraordinari, celebrat l’any 1979, va reelegir com a secretari general a Felipe González i aquest va assumir tot el poder en el PSOE, sense amb prou feines oposició”, afirma. I, com és sabut, a partir d’aquí les coses van venir rodades. Amb la generosa ajuda de la socialdemocràcia alemanya, els socialistes solament van haver d’asseure’s a la taula de la recentment estrenada democràcia espanyola per començar a gaudir del banquet. Si per a fer-ho calia carregar-se el marxisme que encara figurava formalment en l’ideari del partit, entrar en l’OTAN, enfrontar-se al moviment sindical… o més recentment modificar l’article 135 de la Constitució per pagar el tripijoc dels bancs, doncs tirem un vel. Com la màscara seguia funcionant (vot útil, l’única esquerra possible, a l’esquerra del PSOE l’abisme…), doncs tots contents. Fins que ara, atònits, assistim a l’ensulsiada de l’invent, inclòs el que personalment encarna Felipe González Márquez.
I dues cantonades més enllà, una altra gran romanço que se’ns revela estrepitosament: la que fa referència al diari El Pais i, per extensió, a l’empresa de la qual depèn (PRISA) o a figures rellevants com la del seu exdirector Juan Luis Cebrián, que tan bona parella fa amb l’exFelipe González. Prova d’això, la confessió que personalment ens feia quan, en rebre un dels innombrables premis al fet que s’ha fet creditor (First Amendment), va recordar que, adolescent, va anar a la Gran Via madrilenya a saludar amb una bandereta al president Dwight Eisenhower (acompanyat en el descapotable per Francisco Franco), al que admirava perquè va contribuir a derrotar el feixisme en la Segona Guerra Mundial i que, quan ja era president, va normalitzar les relacions amb Espanya. El País, en fi, no solament ha canviat dràsticament en els últims anys. Durant molts altres també va jugar al joc de les màscares, presentant-se com el bo i millor del periodisme. Ara solament és una ruïna.
I què dir dels lideratges polítics, sempre tan proclius ells a recobrir-se amb les delicades peces de la virtut, a presentar-se com a capdavanters de la moderació, les bones formes i les causes nobles. Tots sabíem, més o menys, que després d’aquesta aparença s’ocultava més d’un monstre. Ara tenim l’evidència. Silvio Berlusconi, Donald Trump o Boris Johnson, per posar alguns succints exemples, constitueixen descarnats paradigmes de la falsedat. Però també podrien ser una metàfora del sistema de coses imperant o, dit en castís, el rostre més acabat del capitalisme agònic que ens envaeix.
