Han passat dos mesos des de la consulta del 9 de novembre i el més calent és l’aigüera. Òmnium Cultural feia mesos que havia llençat la campanya “Votar és normal en un país normal” i després de la votació limitada del 9N semblava obligat que es passés a una votació centrada en l’elecció dels polítics i els governants que havien de posar fil a l’agulla a l’última etapa del camí cap a la independència.
Però, de cop i volta, una part de la classe política engrescada en el “procés”, liderada pel president de la Generalitat, Artur Mas, ha posat el fre. Ja no hi ha pressa per votar. Votar continua sent normal però s’ha d’anar amb compte. A veure si votarem i no sortirà allò que ens interessa.
S’entén que Oriol Junqueras estigui dels nervis. Ell vol que es voti immediatament i que el Parlament que surti de les urnes declari la independència i a veure què passa.
Mas adverteix que només convocarà les eleccions si es pacta una llista conjunta que ell vol encapçalar encara que faci la broma de dir que, si cal, tancaria aquesta llista.
A més, l’èxit de Podem en els sondejos electorals recents qüestiona encara més la possibilitat que d’uns comicis pugui sortir una majoria aclaparadora pro-independentista.
Així les coses, votar és normal i urgent per alguns però per d’altres només coincideixen normalitat i necessitat si guanyen les seves propostes.
Als que no veien clar que s’hagués de convocar la consulta del 9 de novembre en les condicions que es va fer els acusaven de ser “antidemòcrates”. Com s’ha de qualificar la voluntat d’Artur Mas de posar les urnes només en funció de si li quadren els seus números personals?
