Al mateix temps que Mariano Rajoy llegia amb veu de tro un discurs ple de fal·làcies redactat pels seus assessors, els seus acòlits l’aplaudien quan el corifeu de torn, el cap de la ‘claca’, els donava un palmell com a senyal. Vaig recordar la meva època universitària. Moltes tardes anava amb els meus amics als teatres, ‘de claqué’, per veure els espectacles sense pagar. La diferència, entre els incondicionals de Rajoy i els estudiants que aplaudíem sense comprar entrada, era l’interès. Una curiositat cultural de conèixer drames d’Arthur Miller, Tennesse Williams o Luigi Pirandello d’una part, i d’una altra l’afany desmesurat dels membres del PP -els que van omplir el dia dels fets l’hemicicle del Senat-, per mantenir les seves prebendes i privilegis, molts d’ells fruit de la corrupció.
El discurs més aviat em va semblar un text dramàtic escrit per un succedani de Valle Inclán que una prèdica política. Cada frase, cada gir i cada paraula van ocupar el seu lloc exacte en l’espai i en el temps. Rajoy va utilitzar el teatre com a mètode per alienar a la seva majoria silenciosa. Va dedicar la seva actuació als pocs ciutadans fidels i submisos que li quedaven, els que encara treballaven sense replicar sota els mòduls de producció capitalista rapaç, i va aconseguir, en part, el que volia: tranquil·litzar a les hordes del seu partit i convertir a Luís Bárcenas en l’únic culpable de tota la maquinació mafiosa planejada per finançar il·legalment al PP i enriquir als seus dirigents.
Vaig prestar la meva atenció als corruptes que ovacionaven al president de Govern cada vegada que deixava anar una frase memorable o repetia l’expressió ‘fin de la cita’. La major ovació la va obtenir quan va dir ‘em vaig equivocar en mantenir la confiança en algú que no la mereixia’ oblidant els seus entusiastes seguidors que ‘equivocar-se’, clar i català, és sinònim de ficar la pota, pringar-la, donar un mal pas, ficar la gamba, anar a per llana i sortir esquilat o fer-se un embolic, premisses suficients per posar el seu càrrec a disposició del Parlament. Per si no fos prou, quan aquest error es difereix en el temps, com aquí ha passat, adquireix la categoria de complicitat. Rajoy, com a president del PP, va ser còmplice o tal vegada col·laborador necessari de Bárcenas.
Però les cares d’alegria rallada en la imbecilitat dels companys del president de Govern denotaven un total desconeixement del que, irremeiablement, anava a passar. Molts dels polítics corruptes de la llista d’Hervé Falciani -l’enginyer informàtic ex empleat d’HSBC acusat de robar dades secretes-, es trobaven al Parlament, uns com a diputats i uns altres com a públic. Tots ells sabien que el seu nivell de vida i, fins i tot, la seva llibertat penjaven d’un fil anomenat Rajoy i, per descomptat, d’un antic senador, amic de tots ells, convertit ara en delinqüent de cognom Bárcenas.
Per si ho han oblidat: Hervé Falciani, molest pel mal tracte rebut pel banc suís en el qual prestava els seus serveis, va decidir publicar els noms dels qui dipositaven els diners en aquesta entitat sense declarar-ho als seus països d’origen. Va ser processat i perseguit per divulgar dades secretes. Però com hi havia més de 2.000 milions d’euros no declarats a la Hisenda pública de l’Estat espanyol, va demanar asil polític a aquest país a canvi de lliurar la llista. Van aparèixer 529 espanyols, la majoria polítics, titulars de comptes secrets de l’HSBC. L’escàndol va ser de categoria. Falciani va declarar als mitjans: ‘els noms de les persones físiques són menys del 10% del total. Els que realment compten són els noms de les empreses interposades’. El ‘cas Falciani’ va ser inclòs en un dels famosos articles de Vicenç Navarro publicats en el New York Times, del qual els vaig donar compte en el meu anterior article, reproduïts en molts diaris espanyols.
No obstant això l’Audiència Nacional va extradir a Falciani. El Govern d’Espanya va instar a tots els corruptes de la llista a regularitzar la seva situació amb Hisenda. Uns ho van fer: uns altres no. Molts es van trobar fa pocs dies ovacionant a Rajoy en seu parlamentària. Se sentien segurs. Segons ‘eldiario.es’ Blanca de la Mata, esposa de Jesús Posada, actual president del Congrés, havia blanquejat uns 180 milions de les antigues pessetes a través d’uns pagarés dissenyats per eludir Hisenda. Posada, al principi, va confirmar la informació al·ludint a la conjuntura que estava casat en règim de separació de béns. Després es va retractar de les seves pròpies paraules, però els fets van confirmar el que s’havia publicat. Encara així Cospedal, Rato, Arias-Salgado, Cabanillas, Michavila, Tocino, Birulés, Acebes, Oreja i molts d’altres de la llista de Falciani van pensar que si el propi president de la Cambra era sospitós de corrupció no corrien cap risc.
Encara així no seria just ficar en el mateix sac a justs i a pecadores. Estic convençut que al Parlament hi ha molts polítics aliens a la corrupció. Són els que en aquesta fauna humana de depredadors es limiten a complir la seva feina amb honradesa, pudicia, honor i bon fer. Per a ells no demanaré cap medalla perquè es limiten a complir amb la seva obligació. Crec que, com a màxim, es mereixen el reconeixement públic del deure fet.
