No la conec personalment de res. Només sé que Assumpta Pagespetit ha declarat en el judici que se celebra al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per les greus irregularitats produïdes en la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), durant l’etapa en la qual Laura Borràs en va ser la directora.
Aquesta funcionària ha explicat davant el tribunal, de manera clara i precisa, que va advertir reiteradament Laura Borràs que estava contravenint la llei de contractació pública de la Generalitat amb les seves “martingales” per aconseguir que el seu amic Isaías Herrero s’omplís les butxaques amb l’excusa de la remodelació de la nova web de la ILC. Assumpta Pagespetit es va negar a fer els ulls grossos davant els abusos dels falsos contractes menors que feia Laura Borràs i va informar els seus superiors del departament de Cultura i d’Intervenció de la Generalitat.
No li van fer gaire cas, perquè Laura Borràs acabaria sent consellera de Cultura, després diputada i, finalment, presidenta del Parlament de Catalunya, càrrec del qual ha estat suspesa provisionalment, en espera del veredicte del TSJC. Però de tot aquest impresentable escàndol, jo em vull quedar amb la recta actitud d’Assumpta Pagespetit, responsable de la gestió administrativa de la ILC.
Un poble, una ciutat, una regió, un Estat… no poden funcionar sense l’existència d’una administració rigorosa, transparent, àgil i autoexigent. Els països més avançats són els que tenen una millor administració (cosa que no vol dir, necessàriament, que siguin els que tenen un nombre més elevat de funcionaris).
En aquest sentit, un dels grans mals que afecten Espanya és –malgrat tots els avenços tecnològics que s’han realitzat- el deficient funcionament de la seva administració, en comparació amb els països europeus capdavanters. Organismes vitals que depenen del Govern central, com la Seguretat Social, l’INSS o el SEPE, s’han convertit en una tortura pels ciutadans que hi han de fer gestions. Només Hisenda funciona com un rellotge i, amb freqüència, amb un desmesurat excés de zel, vinculat a les sucoses primes que cobren els seus funcionaris per perseguir les infraccions i el frau fiscal.
En massa ocasions, tràmits suposadament senzills com renovar el DNI o el passaport; aconseguir el permís de conduir, el NIE… esdevenen kafkians, per manca de personal que assumeixi i agiliti la feina administrativa. La situació és especialment preocupant a Catalunya, on els serveis que depenen de l’Administració central de l’Estat, sota la direcció de la delegada Maria Eugènia Gay, estan en precari de manera permanent i transmeten una lamentable imatge de la gestió del Govern de Pedro Sánchez.
Aquesta deficient planificació i previsió també té greus repercussions sobre el món local. La manca de funcionaris que ocupin les places de secretari i d’interventor, que han de ser proveïdes per l’Estat, trastoca el funcionament de molts ajuntaments i és un forat per on es colen la corrupció i la prevaricació d’alcaldes i regidors sense escrúpols.
L’administració de justícia, que depèn del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), és pèssima. L’exasperant lentitud dels procediments fa que la percepció de la societat catalana i espanyola sobre el funcionament d’aquesta institució, pilar fonamental de l’Estat de Dret, sigui –més enllà de les sentències i resolucions polèmiques que dicten determinats jutges- molt negativa.
Els mals de la justícia tenen el seu origen en el mateix CGPJ. Recordem que els seus membres tenen el mandat caducat des de fa més de quatre anys (!) i que no hi ha manera de procedir a la seva renovació, a causa de les caïnites disputes entre partits i entre les mateixes associacions de magistrats, incomplint de manera escandalosa el mandat constitucional.
Catalunya, després de la mort del dictador Franco, va tenir una oportunitat única: bastir, de bell nou, una administració exemplar per gestionar les competències de la Generalitat. Precisament, la gran obsessió del president Josep Tarradellas va ser crear un cos de servidors públics impecable i motivat per l’excel·lència, a imatge de la sòlida administració francesa, que ell coneixia de primera mà dels llargs anys que va passar a l’exili.
Malauradament, no vam saber aprofitar aquesta oportunitat històrica. Jordi Pujol va crear una administració inflada al seu servei personal i al del seu projecte polític nacionalista, omplint l’organigrama amb moltes persones incompetents -el nepotisme i la lleialtat cega eren més importants que l’eficàcia- i també amb algunes pomes podrides.
Els casos de corrupció que han corcat la Generalitat des de fa més de quatre dècades no haurien estat possibles sense la complicitat o la por de funcionaris i tècnics que han acceptat doblegar-se a les pressions dels càrrecs polítics deshonestos. El desori del Parlament, la nostra màxima institució d’autogovern, amb funcionaris que cobren sense anar a treballar, provoca fàstic i astorament.
Per això, valoro la valentia i la dignitat d’Assumpta Pagespetit a l’hora de denunciar davant del TSJC les grolleres irregularitats de Laura Borràs en la direcció de la ILC. Aquesta funcionària, que va acabar emmalaltint i havent de demanar la baixa, és el paradigma de la Catalunya neta que hauria pogut ser, que ens mereixem i que, sens dubte, algun dia tindrem.., si hi ha polítics que entenguin que una tasca fonamental, inherent al càrrec, és organitzar i dinamitzar l’administració.
