Barcelona, la capital de Catalunya i de la Mediterrània occidental, necessita un revulsiu. La degradació en la qual ha caigut la ciutat, sota l’erràtica gestió de l’alcaldessa Ada Colau -que pretén perpetuar-se en el càrrec quatre anys més, incomplint les promeses que va fer sobre la durada dels mandats- resulta insuportable per a la gran majoria de veïnes i veïns.
En aquest context depriment, Sandro Rosell, expresident del Barça i amb un exitós currículum empresarial, ha anunciat la seva intenció, encara no confirmada, de postular-se per assumir l’alcaldia en les eleccions municipals de l’any vinent. Té l’avantatge que ell no necessita el sou oficial per poder viure, cosa que no poden dir la resta dels candidats fins ara coneguts (Ada Colau, Jaume Collboni i Ernest Maragall), que estan amorrats des de fa molts anys a la mamella pública.
Durant la seva etapa com a president del FC Barcelona (2010-14), el club va aconseguir els resultats esportius i econòmics més brillants de la seva història, que contrasten amb la demencial i catastròfica situació que pateix actualment l’entitat blaugrana, després del retorn de Joan Laporta a la llotja del Camp Nou. Aquest precedent és la millor carta de presentació de Sandro Rosell davant els seus conciutadans, amb independència de les preferències esportives i/o futbolístiques de cadascú.
L’any 2017, aquest empresari va ser víctima d’una fosca conxorxa política, policial i judicial que el va mantenir durant gairebé dos anys tancat en presó preventiva sense que, finalment, es concretés cap acusació contra ell i el seu cas fos arxivat. Algun dia se sabrà com va anar tot plegat, però Sandro Rosell, que mai s’ha declarat independentista, va pagar un preu molt car, precisament, per la seva independència de criteri, allunyat i, quan ho ha considerat adient, enfrontat a les “màfies” que controlen el poder polític, econòmic i mediàtic, tant a Barcelona com a Madrid.
Per això, l’anunci de la seva probable candidatura a l’alcaldia de la Ciutat Comtal ha provocat, d’entrada, tants de nervis. Hi ha qui l’ha volgut comparar amb Manuel Valls –la diferència entre l’un i altre és com la d’un ou i una castanya- i altres han blasmat amb paraules gruixudes el seu apartidisme i la seva declarada vocació de ser només un bon “gestor” al servei dels interessos de les veïnes i dels veïns de Barcelona.
Sap que, enfront, té dos enemics molt poderosos, que faran les mil-i-una per evitar que triomfi en la seva cursa a la Casa Gran: Joan Laporta i Jaume Roures, tots dos amb importants terminals periodístiques i mediàtiques i amb molta influència en la creació d’estats d’opinió, que utilitzen al servei exclusiu dels seus interessos crematístics. Però els dos anys que ha passat injustament a la presó han reforçat el caràcter i les conviccions de Sandro Rosell, que està disposat a plantar cara i que no té res a perdre.
En la generosa entrevista, que ara fa un mes, el programa FAQS –que produeix l’empresa de Jaume Roures- va dedicar a José Manuel Villarejo, aquest comissari corrupte va justificar la detenció i empresonament de Sandro Rosell al·legant que era un “agent de l’independentisme”. Curiosament, Joan Laporta, que sempre s’ha declarat obertament independentista, mai no ha estat molestat per la policia i la justícia espanyoles, i això que n’ha fet de l’alçada d’un campanar!
Exactament igual passa amb Jaume Roures. La seva empresa, Mediapro, va col·laborar activament amb el referèndum independentista de l’1-O i va facilitar les seves instal·lacions a la Diagonal com a centre de premsa. En la contundent onada de repressió que es va desfermar per part de l’Estat abans, durant i després de l’1-O, Mediapro mai no va ser objecte d’atenció de la justícia i la policia espanyoles. Molt estrany i inquietant.
És més: quan la justícia dels Estats Units, en la seva investigació contra la corrupció en el món del futbol (FIFAgate), va enviar una comissió rogatòria a Espanya perquè confisqués documentació a la seu central de Mediapro, involucrada fins al coll en aquest escàndol, la intervenció policial i judicial va ser sospitosament avortada. Per què? Per qui?
En realitat, la resposta a aquesta comissió rogatòria va ser, al cap de poc temps, l’espectacular i exagerada detenció de Sandro Rosell i un implacable escorcoll del seu domicili i de les seves oficines, previs a la seva entrada, sense fiança, a la presó de Soto del Real. El punt d’arrencada d’aquesta investigació va ser un suposat i inexistent compte atribuït a aquest empresari en un banc dels Estats Units, però es va passar 645 dies i nits entre reixes, abans de ser alliberat sense càrrecs.
Jaume Roures manté una estreta i profitosa relació comercial amb Ada Colau i els Comuns a l’Ajuntament de Barcelona, d’on cada any en treu una milionada en contractes públics. També festeja intensament ERC, partit que va afavorir amb una gran injecció de publicitat institucional de la Generalitat l’edició del setmanari El Quinze, que Mediapro va tancar abruptament ara fa un any, davant el silenci sepulcral dels sindicats de premsa.
Entre 2003-10, quan Joan Laporta va ser per primera vegada president del Barça, Jaume Roures es va emportar una morterada de milions del club, a més d’obtenir els drets audiovisuals de l’entitat blaugrana. Sandro Rosell va combatre i va liquidar aquesta fastigosa conxorxa, quan l’any 2010 va ser escollit president del FC Barcelona amb el suport més gran de la massa social que mai hagi obtingut un candidat. Per tant, “laportistes” i “rouristes” li tenen jurada i faran tot el que calgui per impedir que pugui ser alcalde de Barcelona.
Encara és d’hora per valorar les opcions electorals que pot tenir Sandro Rosell. Tot dependrà, en gran mesura, de la seva habilitat per confegir la llista que l’acompanyarà en la candidatura que presenti.
En tot cas, és una bona notícia que una persona intel·ligent, amb la vida solucionada i sense ambicions particulars -més enllà d’aconseguir que Barcelona esdevingui la millor ciutat del món- faci aquest pas endavant. Benvingut i bona sort!
