En aquest magma d’immoralitat pública generalitzada en el qual estem instal·lats, hi ha una institució que, després de la desgraciada etapa de Daniel de Alfonso, ha acabat aconseguint reconeixement i prestigi: l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), ara sota la direcció de l’exmagistrat Miguel Ángel Gimeno. Aquest organisme s’encarrega de vetllar per la transparència i les bones pràctiques de les administracions (Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals…).
L’OAC ha rendit comptes de la seva activitat davant la comissió d’Afers Institucionals del Parlament. I les dades que ha donat el seu director són alarmants. Durant l’any 2021, va rebre un total de 430 denúncies per presumptes actuacions irregulars dels polítics que representen i gestionen les institucions democràtiques catalanes. Una xifra rècord en la història de l’OAC i que significa un augment del 132% en relació amb el nombre de denúncies tramitades l’any 2020.
Miguel Ángel Gimeno va informar Ses Senyories que, en el que portem de l’any 2022, el nombre de denúncies rebudes és de 205, amb la perspectiva que arribi a les 500 al final d’aquest exercici. Terrible.
Aquestes dades venen acompanyades d’una remarca preocupant: el 68% de les denúncies s’han rebut a través de la “bústia anònima” que l’OAC posa a disposició de la ciutadania. Això vol dir que a la nostra societat encara hi ha molta por a les represàlies per part dels poders polítics i això fa que les persones que són testimonis de fets il·legals o delictius opten per amagar la seva identitat, ja que, increïblement, aquí no tenim una legislació que protegeixi els “alertadors” (whistleblowers).
El dictador va morir fa 46 anys, tenim una Constitució democràtica des de fa 43 anys i en fa 36 que vam entrar a la Unió Europea. Però, malauradament, a Catalunya perviu un substrat corrupte i amoral -herència del franquisme i del pujolisme- que encara infesta moltes de les nostres administracions (amiguisme, nepotisme, prevaricació, tràfic d’influències, manipulació de concursos, malbaratament de recursos públics…).
És simptomàtic que la majoria de les denúncies rebudes per l’OAC estiguin relacionades amb actuacions dels ajuntaments (49%). Sempre s’ha dit i hem assumit que els municipis són la base de la nostra democràcia i resulta que és en l’àmbit de l’administració local on es detecten més anomalies, moltes vegades a causa dels febles instruments de control.
La crònica manca de secretaris municipals i d’interventors que puguin exercir sense pressions la seva tasca de vigilància estricta de la legalitat és una de les xacres que arrosseguem i que cal esmenar amb urgència. Si les arrels de la democràcia estan corcades, l’arbre mai no podrà donar fruits.
Quan, l’any 1977, el president Josep Tarradellas va tornar de l’exili, tenia una prioritat: crear una nova administració catalana seguint el model francès: impecable, forta, racional i eficaç. Aquest propòsit va quedar estroncat l’any 1980, amb l’elecció de Jordi Pujol, que va supeditar la construcció de l’estructura funcionarial al seu projecte polític nacionalista. Les conseqüències d’aquesta estratègia invasora han estat nefastes i encara les patim avui.
La corrupció és el pitjor càncer de la democràcia i a Catalunya l’hem “normalitzada” en nom d’un bé suposadament superior: la nació i el seu procés d’alliberament d’Espanya. L’informe de l’OAC, com també els que elabora la Sindicatura de Comptes, és un reflex d’aquesta inquietant perversió que ha portat Catalunya al desprestigi i a l’actual cul-de-sac.
En tenim una bona prova al Parlament, el nostre temple de la sobirania democràtica. La presidenta, Laura Borràs, està immersa en un vomitiu procediment judicial per corrupció que la inhabilita per continuar ni un minut més en el càrrec. Però, de manera barroera i indigna, Laura Borràs s’embolcalla en la bandera estelada per intentar convertir el seu cas en una suposada persecució política per les seves conviccions independentistes.
En aquest clima d’amoralitat, no és d’estranyar que la secretària general del Parlament, Esther Andreu, es faci l’orni davant la impresentable contractació del seu fill com a uixer de la Cambra. O que els diputats mantinguin uns escandalosos privilegis amb el cobrament de falses dietes exemptes de la tributació de l’IRPF.
En aquests moments d’incertesa i de desorientació col·lectiva, és quan cal revisar i sanejar els fonaments sobre els quals hem construït la democràcia a Catalunya. Organismes com l’OAC són més imprescindibles que mai i hem de donar-li tot el suport i exigir que s’apliquin les contundents recomanacions que, amb molt de seny, ha formulat el seu director davant els diputats del Parlament.
Jo volto molt per Catalunya i m’esgarrifa constatar el munt de “xanxullos” que, encara avui, perpetren molts polítics locals. El caciquisme, en la seva versió del segle XXI, és una infame realitat que m’expliquen els veïns amb la boca petita i amb temor a ser “castigats” i marginats.
Ara que s’acosten les eleccions municipals, aquest és un bon moment per fer net i acabar amb la xacra de la corrupció que subsisteix a les comarques. Des d’EL TRIANGLE em comprometo que ajudarem en aquest combat amb tota la nostra energia.
1 comentari a “Catalunya és un frau”
Quan aquest dissortat territori va recuperar les arrels d’aquella honesta, eficaç i digna Mancomunitat de Catalunya regida per en Prat de la Riba, ens varen predicar que sobre aquells fonaments ens convertiríem en un model d’administració envejable, però l’encapçalament del projecte va anar a càrrec d’un personatge que, com molt bé va detallar el malaguanyat Ernest Lluch, provenia d’un dels més grans fiascos bancaris amb la fallida de Banca Catalana. Aquell va crear una escola, que ara els seus hereus continuen amb el mestratge convertint la gestió pública en una corruptela permanent en tots els àmbits, coronant l’engany amb “el procés” com a tapadora per alimentar estómacs agraïts, salaris d’escàndol i prebendes indecents. Per canviar això qui vota a aquesta banda de farsants ha d’obrir els ulls.