Federalisme postnacional

L’historiador Joan Esculies va qualificar de “postnacional” el discurs de Salvador Illa a Drassanes en el qual va desplegar el missatge oficial de campanya que el portarà a les eleccions al Parlament de Catalunya del 12 de maig. Aquest excel·lent discurs es pot trobar en el domini públic aquí, i a mi em sembla que s’entén millor al costat del discurs que Illa va pronunciar a la London School of Economics al mes de març, menys filtrat per uns spin doctors que llavors encara estaven treballant a mig gas. Els dos discursos són importants i complementaris, el de Londres pronunciat a la terra del Brexit, el fracàs més gran del sobiranisme en els darrers anys.

Susana Alonso

Esculies ho deia, si ho vaig entendre bé, amb una certa recança, però a mi “postnacional” em sembla un adjectiu escaient. Ho deia per reflectir que Illa havia decidit deixar per millor ocasió qualsevol canvi constitucional o estatutari, per centrar-nos en el bon govern amb els instruments legals que ja tenim. A mi això de centrar-nos en el que ja tenim em sembla molt bé, donat el mal balanç que mereixen els intents de donar-li voltes en els darrers anys. Però, a més, jo ampliaria el sentit de “postnacional” a laïcisme nacional, és a dir, a centrar l’acció pública en el bon govern, i especialment en les polítiques socials i els serveis públics (i això avui només es pot fer amb col·laboració institucional i altes dosis d’harmonització fiscal transnacional, o sigui federalisme), i deixar per a l’esfera privada, respectant-los però sense  fer-ne la prioritat pública i retòrica, els sentiments nacionals, tant diversos a Catalunya, Espanya, Europa i el món. És en el sentit que ho va dir fa uns anys el canadenc Justin Trudeau: “Canadà podria ser el primer estat post-nacional” (no ens volem fixar tant en Canadà?). Sóc conscient que això és quasi-utòpic, fins i tot per a un maratonià com Illa, que necessita per expandir els seus vots fer l’ullet a l’enorme cràter de moderats expujolistes que ha deixat orfes el procés.

Les misses en llatí de Puigdemont i altres independentistes pre-conciliars del morro fort, parlant de restituir un passat convenientment manipulat, i repetint tots els tòpics sobre el PSC, no aconsegueixen esborrar la realitat d’una Catalunya molt per sota del seu potencial, per culpa del procés. Sequera, dèficit de renovables, fracàs en educació, política social en crisi permanent, deteriorament institucional, fugida d’empreses que no pensen tornar… no se’n van fàcilment de la memòria per molta retòrica delirant pseudo-religiosa que hi posin les diferents candidatures independentistes, tan enfrontades i tan semblants. Les misses en llatí puigdemontistes sonen cada vegada més delirants en un món que està discutint si el que està passant és l’inici de la tercera guerra mundial.

Illa a Drassanes s’ha de llegir sencer, les cròniques han estat una mica esbiaixades:

-“Formem part d’un espai polític compartit que es diu Europa”

-“La manera, la possibilitat no segura però la possibilitat única de mantenir aquest model de vida passa per una Europa que s’enforteixi progressivament, que camini cap a un horitzó federal”

-“Aprofitant els espais institucionals que ens ofereix l’arquitectura europea liderant l’euroregió Catalunya mediterrània”

El futur president Illa va parlar de col·laboració institucional des dels ajuntaments fins a la UE. Aquest és el nostre marc federal, ja existent, al qual no li treiem prou suc. Va parlar de consorci tributari i de combatre la competència fiscal, no d’afegir-nos a ella. Això permetrà la tercera gran transformació. La primera (el desplegament de l’autogovern i la recuperació de Catalunya) no va ser només de Pujol (com diuen les cròniques que va dir Illa: va dir molt més), va ser de Tarradellas, dels catalans a Madrid i dels Jocs Olímpics de BCN. La segona va ser la dels governs de Maragall i Montilla, dels quals va destacar les polítiques socials, no la poc entusiasmant i força divisiva reforma de l’Estatut. Tot això ho va dir Illa davant del net de Tarradellas, del fill de Solé-Tura i de Roca Junyent. I enllaça amb el que diuen els sectors més lúcids a Espanya, com Nicolás Sartorius, que parla d’Euro-Espanya en una democràcia expansiva que vagi més enllà de l’estat-nació i que entri a les empreses. El federalisme post-nacional és molt més ambiciós i a la vegada realista que tota la retòrica nacional, però estèril, del processisme zombie.

(Visited 122 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari