Vox i Sílvia Orriols: el mateix perill

Aquest dia 25 d’abril pròxim se celebra a Portugal el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells, l’aixecament militar, recolzat entusiàsticament per la població, que va acabar amb la llarga dictadura iniciada per António de Oliveira Salazar l’any 1925. Aquest esdeveniment històric va tenir un gran impacte a Espanya, que l’any 1974 assistia a les dramàtiques acaballes del franquisme.

Per a moltes generacions d’espanyols i de catalans, la revolució portuguesa va ser una font d’admiració i d’inspiració. Són milers els joves i no tan joves que, en aquells dies i mesos d’eufòria per la derrota de la dictadura i la conquesta de la democràcia, van viatjar a Lisboa per viure-ho i compartir-ho en directe.

Malgrat l’endarreriment crònic que, amb relació a Espanya, sempre ha castigat Portugal, aquest país veí ens ha donat i ens dona importants lliçons històriques. La sublevació militar dels capitans d’abril, com a manera expeditiva i fulminant de liquidar el terrorífic règim dictatorial, contrasta amb la incapacitat de les forces democràtiques espanyoles per acabar amb la dictadura del general Francisco Franco, que va morir en un llit d’hospital, després d’una llarga agonia.

Els portuguesos van passar de la nit de l’opressió al dia de la llibertat, sense cap transició pactada amb els jerarques de la dictadura salazarista ni cap necessitat de transigir amb els botxins -en especial, els de la terrible policia política PIDE-, que van ser detinguts, jutjats i condemnats. No es van haver d’empassar el cap d’Estat imposat pel dictador, com va ser el cas del rei Juan Carlos I a Espanya, i van poder elegir directament el nou president de la República i els seus representants a l’Assemblea, sense cap pressió ni amenaça del poder feixista derrocat.

Malauradament, el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells -que serà exaltat amb tots els honors i celebracions que mereix a Portugal- passarà inadvertit a casa nostra, on no hi ha res previst per donar rellevància a aquesta commemoració, malgrat que va tenir una influència decisiva en el retorn de la democràcia a Espanya. Avui, les relacions ibèriques són boníssimes i estretíssimes, els dos països formem part de la Unió Europea (UE) des de l’any 1986, no hi ha fronteres.., però continuem mentalment molt allunyats, com demostra aquest imperdonable oblit de la gran fita que va significar el 25 d’abril del 1974.

Precisament, des de fa cinc anys edito el diari digital EL TRAPEZIO (eltrapezio.eu), amb la voluntat d’aprofundir en el mutu coneixement i entesa, a tots els nivells, entre ambdós països i també en l’àmbit de la iberofonia, que abasta més de 800 milions de persones de quatre continents. Aquest projecte editorial l’acompanyem amb la publicació de llibres especialitzats en aquesta realitat geopolítica i amb la celebració d’actes i debats públics.

Des de l’entrada a la UE, Portugal ha experimentat un gran creixement econòmic i ha assolit, a la pràctica, la convergència amb Espanya. Queden fites cabdals, com la necessària construcció d’un nou aeroport internacional a Lisboa o la connexió de la capital per trens d’alta velocitat amb Oporto-Vigo i amb Madrid, però ja estan enfilats i s’acabaran executant. En aquest sentit, l’organització del Mundial de Futbol del 2030, juntament amb Espanya i el Marroc, serà un factor determinant per accelerar aquests projectes.

En aquestes últimes setmanes, Portugal ens ha donat una doble lliçó política. D’un cantó, el primer ministre socialista, António Costa, que governava amb majoria absoluta, va presentar la seva dimissió en ser objecte d’una investigació de la Fiscalia per un cas de presumpte tràfic d’influències. Sembla que tot ha estat una confusió i que es tracta d’un error de la Fiscalia, però António Costa no va dubtar ni un instant de deixar el càrrec per salvaguardar l’honorabilitat de la institució.

La corrupció és el càncer de la democràcia i se l’ha d’extirpar d’arrel davant de qualsevol sospita. António Costa ha predicat amb l’exemple, encara que sigui finalment exculpat, i el seu gest és digne d’aplaudiment. Quelcom que, malauradament, no passa a Espanya, on els polítics s’arrapen a la cadira i es neguen a dimitir, malgrat les evidències que han fet mal ús del poder que els han conferit les urnes.

En conseqüència, el dia 10 de març passat es van celebrar eleccions generals anticipades a Portugal, que van donar la victòria, pels pèls, a la coalició de centredreta Aliança Democràtica (AD), amb 80 escons. En segon lloc, va quedar el Partit Socialista, amb 78, i la gran sorpresa la va donar el partit Chega -l’equivalent portuguès de Vox- que va experimentar un fortíssim increment dels sufragis, obtenint 50 diputats.

Seguint la dinàmica espanyola, si AD sumés el suport de Chega, aconseguiria una còmoda majoria absoluta. Però la direcció d’AD ha rebutjat associar-se amb aquest partit populista, xenòfob i d’extrema dreta i ha preferit assumir en solitari el govern, que presideix Luís Montenegro, amb una precària majoria. Els socialistes han manifestat que passen a l’oposició, però estan satisfets perquè no s’hagi formalitzat un acord entre AD i Chega.

La primera decisió que calia prendre era la constitució de la mesa de l’Assemblea (Parlament unicameral). I aquí, AD i PS han adoptat la fórmula de repartir-se, dos anys cadascun, la presidència de la institució, que és el segon càrrec més important del país, després de la presidència de la República.

Els paràmetres polítics han evolucionat: a Portugal, a Espanya, a Europa i al món occidental. L’emergència de nous partits ultraliberals i reaccionaris s’ha anat consolidant arreu, en especial des de la presidència de Donald Trump (2017-2021), emparada per la difusió massiva de fake news a través de les omnipresents xarxes socials.

Ja no tenim només el tradicional eix dreta/esquerra, matisat amb les aportacions de liberals i ecologistes. L’aparició i puixança de forces ultranacionalistes, identitàries i d’extrema dreta ha trencat el tradicional escaquer polític, que ha estat la base del benestar de les nostres societats. De sobte, l’autoritarisme, l’antipolítica i la xenofòbia estan fent forat en l’electorat, ocupant importants parcel·les de poder, com passa a Itàlia, Hongria, l’Argentina…

Gràcies a la democràcia, els antidemòcrates estan ara en disposició de destruir-la. El seu papus particular és l’Agenda 2030, aprovada l’any 2015 per l’Assemblea de les Nacions Unides i que planteja 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) per garantir l’avenç cap a una comunitat humana més justa, igualitària i respectuosa amb el medi ambient, eliminant els flagells de la pobresa, de la fam i de la discriminació de les dones.

A Portugal, ho tenen clar: cal barrar el pas de Chega a les institucions i, amb aquest objectiu, AD i PS, des de les seves diferències ideològiques, estan teixint una estratègia comuna per impedir-ho. Quelcom que no passa a Espanya, on el PP ha obert les portes a Vox per governar plegats en comunitats autònomes i ajuntaments. Quin gran error!

En el cas de Catalunya, l’eix independentisme/constitucionalisme, que ha marcat la dinàmica política dels últims deu anys, també arriba molt desgastat a les eleccions al Parlament d’aquest 12 de maig pròxim. El perill del neofeixisme ja no el tenim només del cantó de Vox. L’aparició de l’Aliança Catalana, que lidera l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, és l’expressió nostrada de l’onada trumpista i, pel que sembla, gaudeix de molt bona receptivitat en el segment més intransigent del moviment independentista.

No ens equivoquem. En el combat de civilització que lliurem ens cal fer com Portugal i excloure de qualsevol equació de govern els representants dels partits populistes i xenòfobs que amenacen l’essència plural i tolerant de la democràcia.

El model de Pacte Democràtic que es va adoptar per encarar les primeres eleccions municipals catalanes del 1979 hauria de servir de referència en l’actual tessitura. En aquest sentit, és un mal símptoma que JxCat hagi impedit que a Ripoll pugui governar una majoria alternativa a la d’Aliança Catalana. Si s’hagués confegit aquest acord ampli, avui no sentiríem parlar de Sílvia Orriols ni tindríem el perill objectiu de la seva expansió electoral.

(Visited 239 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari