Periodista i escriptora. Dirigeix Diari de l’Educació. Col·labora amb projectes de cooperació i solidaritat. És autora, entre altres llibres, de Líbano desconocido, i de Días que valieron la pena. Forma part de la junta directiva de l’Associació Catalana per la Pau. Ha elaborat l’informe Històries de refugi, editat per ACSAR i l’Associació Catalunya-Líban.
Per què Històries de refugi?
D’alguna manera, per donar a conèixer, familiaritzar-nos, amb persones refugiades o asilades. En realitat, parlem de protecció internacional, encara que cada país té les seves pròpies lleis. En el cas d’Espanya, l’asil està relacionat amb persones que han patit alguna persecució per qüestions polítiques, activisme social…, i que si tornessin als seus països d’origen podrien ser represaliades. El refugi sol tenir un caràcter més humanitari, relacionat amb situacions de guerra, fam o desastres naturals. Amb aquestes històries volem posar en valor el que significa una cosa tan senzilla com haver de fugir per sobreviure. Es tracta de vuit persones que ara resideixen a Catalunya, amb una situació administrativament regularitzada, amb la idea d’evitar que les seves opinions poguessin ser utilitzades en contra seva.
Teòricament, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) s’encarrega de donar protecció dels refugiats, en l’àmbit mundial. Passa, com amb altres qüestions de l’ONU, que semblen més desitjos que realitats?
Els organismes internacionals són necessaris, però moltes vegades resulten insuficients, perquè la càrrega humana no es pot solucionar amb una llei o un organisme. En el cas de Palestina, per exemple, la UNRWA, que, específicament, s’encarrega de les tasques humanitàries dels refugiats palestins, presta ajuda en educació, salut, però de manera insuficient. Necessita més recursos. Però ara, per la pressió d’Israel, s’intenta fins i tot retallar-los. L’incompliment dels acords i les resolucions de les Nacions Unides és un desastre. L’ACNUR emet un passaport a les persones que estan sota la seva protecció, però, paradoxalment, a vegades constitueix un obstacle afegit en determinats països i situacions. Així passa amb els palestins proveïts de documentació de la UNRWA, que són tractats com a empestats en algunes fronteres.
Entre les moltes traves que es presenten a l’hora de sol·licitar asil, hi ha la de presentar proves que justifiquin la demanda. Quines proves pot aportar una persona que, moltes vegades, es veu obligada a fugir amb el que porta posat?
La gran majoria de peticions d’asil i refugi a Espanya i a Europa es deneguen. Les persones que ho aconsegueixen, en els casos que jo conec, és perquè compten amb una organització que les ajuda, al seu país d’origen, d’arribada o internacionalment. Resulta evident que les autoritats dels països d’origen no t’ajudaran, sinó tot el contrari. Aquest és el cas, per exemple, de l’Afganistan. Es recomana als afectats que procurin aconseguir qualsevol informació o document, per simple que sigui, que pugui servir per justificar la seva petició. En el llibre es recull el cas de Marina Camargo, una activista social de Colòmbia, que va treballar fins i tot amb organismes estatals, i va haver de fugir per amenaces de grups paramilitars.
A més de les traves burocràtiques, no hi ha també discriminació ideològica, a l’hora de concedir asil o d’ajudar els refugiats? Es tracta de la mateixa manera a Europa un demandant d’asil palestí que un d’ucraïnès?
Aquí hi intervenen també dificultats no només administratives i polítiques, sinó també socials. Sobre el paper no hi hauria d’haver cap discriminació. Una persona que, per exemple, arriba a Catalunya i no sap ni català ni castellà ha d’afrontar moltíssims més problemes. Les coses són també molt diferents, segons la situació econòmica, familiar, professional… del sol·licitant. És molt freqüent que als peticionaris se’ls canviï sovint de domicili, i això causa un desarrelament terrible. Una família que apareix en l’informe ha estat obligada a canviar de domicili sis vegades en un any. Fa dos anys, quan va esclatar la guerra d’Ucraïna, una directiva europea ja va establir un marc específic d’ajudes.
Passa que, fins i tot reconeguda la seva condició de refugiat, hi ha persones que sofreixen assetjament administratiu al país d’acolliment per qüestions, com, per exemple, els permisos de treball?
Pot ser que hi hagi països europeus que, en no disposar de permís de treball, que s’expedeix amb un contracte laboral, puguin amenaçar amb l’expulsió. No crec que sigui el cas d’Espanya. De fet, els demandants d’asil generalment s’informen de les condicions de cada país. Després, en el lloc de destinació, poden trobar-se amb una altra realitat no prevista. En qualsevol cas, són tantes les situacions administratives que constitueixen un laberint.
Més enllà de les polítiques nacionals, hi ha una normativa europea comuna d’asil i refugi?
Pot haver-hi unes directrius comunes bàsiques, però, fins on jo sé, les qüestions d’asil i refugi són competència dels Estats. Recollim en el llibre que, segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), l’any 2022 les peticions d’asil a Espanya eren més de 118.000, i les resolucions favorables, del 16,5%. La mitjana a la Unió Europea és d’un 38%. És a dir, que la gran majoria dels sol·licitants d’asil acaben al carrer.
D’on procedeixen majoritàriament les persones que sol·liciten asil a Espanya?
En una època, amb la guerra, hi va haver moltes persones de Síria. Lògicament, amb la guerra d’Ucraïna, va venir més gent d’aquest país. També hi va haver anys en què van arribar a Espanya veneçolans i colombians, sol·licitant protecció internacional. L’afluència té molt a veure amb la situació internacional, i hi ha alguns casos cronificats. Les guerres són potser la principal causa de sol·licitud d’asil.
Existeixen formes de protecció especial per a persones o famílies especialment afectades o vulnerables?
Les famílies amb menors sí que compten en les peticions d’asil. Independentment del color del govern, a Espanya, en principi, no veiem menors mendicant pels carrers. Una cosa habitual en altres països. Aquí existeix la protecció al menor, independentment de la nacionalitat.
Regeixen les mateixes pràctiques en qüestions d’asil entre les diferents comunitats, més enllà del color polític dels governs autonòmics?
No disposo d’informació sobre això, però crec que, en general, estan bastant homologades les pràctiques d’acolliment. Una altra cosa és cap a on poden evolucionar les coses, en funció dels partits que governen en cada lloc. En qualsevol cas, les persones entrevistades no s’han referit a aquesta qüestió. És cert que les competències d’asil i refugi depenen del govern central, però les comunitats autònomes també poden decidir en algunes qüestions.
Com se senten les persones que has entrevistat en el lloc d’acolliment, en aquest cas a Catalunya?
He detectat, com a qüestió comuna, que són persones molt generoses per explicar la seva història. Una cosa gens fàcil, si es té en compte que cal rememorar moments cruels. Són molt valents. I sobre la seva vida a Espanya, al final cap història és igual a una altra. Tots els casos són diferents. Hi ha persones que, més o menys, han complert les seves expectatives, que ja treballen, que tenen el seu habitatge… I altres persones que avui dia fan el que poden per sobreviure. La Marina Camargo, que hem esmentat, viu a Lleida. Reconeix que, al principi, li va costar adaptar-se, però ara se sent estimada i integrada.
Què es pot dir de les causes que estan en l’origen de l’asil i el refugi?
Són molt àmplies. Des de persecució per orientació sexual o de gènere, fins a pertinença a minories ètniques o religioses; motivació política o social, amenaça de mort per grups armats, pobresa extrema… A Espanya arriba molta gent perseguida per activisme polític o social. Defensar els drets de les dones pot representar en alguns llocs càstigs, presó, que no puguis sortir de casa, o que t’obliguin a casar-te.
En definitiva, acollir a persones, oferir-los refugi o asil, no depèn, a vegades, més que dels reglaments i les lleis, de la voluntat política, de la intenció o no d’ajudar aquestes persones?
És cert que hi ha una certa geometria variable en les intencions. No és el mateix, per exemple, que et persegueixin, amb el teu nom i cognom, pel que estàs fent, que formar part d’un conflicte general. Per exemple, les facilitats que tenen les persones que fugen de la guerra d’Ucraïna no les han tingut persones de cap altre país.
