“La informació que cal processar s’ha tornat tan vasta que supera la ‘racionalitat limitada’ dels individus”, Byung-Chul Han.
Mai millor dit un terme com el de “tribu” digital resumirà amb tanta claredat un temps social i polític com el que vivim. Internet i les noves tecnologies estan generant un nou tipus de societat i reconfigurant els nostres valors, idees, estils de vida i comportaments. Estem davant d’una mutació profunda de la condició humana, un canvi de civilització, afirmen els estudiosos de l’anomenada era digital.
La primera cosa que cal destacar és que la creença i l’adhesió al grup estaran per sobre de tot i canviar d’opinió o de comunitat serà molt difícil. D’aquesta manera la “tribu” es converteix en una fortalesa des d’on poder atacar “l’altre”, que no és dels nostres. Amb aquests paràmetres, el diàleg i l’entesa es fan difícils sinó impossibles, i per a no pocs això suposa la fi de la política. Com diria Byung-Chul: “Ja no ens escoltem”.
Un dels assagistes catalans més prolífics, Josep Burgaya, ens dibuixa un retrat fidedigne i exhaustiu de l’anomenat ‘règim de la informació’, o ‘capitalisme de vigilància’ i la seva influència en l’esfera política i social. Es tracta d’una forma de domini on tot es processarà mitjançant algorismes i en què les persones queden rebaixades a dades com si fos un simple consumidor.
La “democràcia” digital sembla ideada per al ciutadà d’avui, en aquesta societat de l’espectacle, l’entreteniment i el consum a dojo. Tot i que algunes de les tendències actuals les vam poder veure a finals de la Transició. La ideologia del triomf, la moral de l’èxit i el narcisisme en estat pur es van institucionalitzar. De manera gràfica, Espanya passava del Seat al BMW i de l’urbs als residencials. Començava a prendre cos allò que Ulrich Beck va definir com el ‘capitalisme de l’ego’.
Les conseqüències de tot això s’estan veient en el present amb les polítiques populistes i autoritàries emergents i l’arribada de nous lideratges procedents del món digital com ara Boris Johnson, Donald Trump o Javier Milei, entre d’altres. D’Espanya es pot dir que el principal laboratori de la política populista es troba al procés i continua ara amb aquesta dialèctica visceral i hostil d’una part de la dreta político-mediàtica. Tot i que és difícil escapar-se d’aquesta retòrica que avui és dominant.
El cas és que les noves narratives del consum, que tant proliferen a la biosfera mediàtica, i que creen addicció i dependència, viuen de tensionar al màxim, de buscar culpables, d’antagonismes irreconciliables. És la batalla ideològica del segle XXI que utilitza tots els recursos necessaris, visuals i semàntics, per assolir victòries propagandístiques. Per això la batalla pel relat i l’storytelling tingui tanta importància.
Ara, davant de l’allau d’informació que ens arriba, seran les imatges i les performances les que s’imposin. El missatge politicopublicitari es resumeix en un titular i les emocions passen a ser l’argument principal. L’objectiu és fidelitzar la tribu, el grup, el partit i fer-los impermeables al que arribi de fora, per tal que et segueixi votant o consumint.
En un sistema on s’han diluït les fronteres entre informació, entreteniment i publicitat, cal pensar quin tipus de ciutadà estem construint. Els trets que s’hi apunten són els de persones molt individualistes, de grans egos, amb drets sense límit, amb un infantilisme irresponsable. Per molts, aquest és el camí de la deshumanització que els ideòlegs del Silicon Valley, una barreja de hippies, idealistes i neoliberals han creat.
Què fer davant dels reptes polítics i socials que es plantegen. El primer és comprendre millor el món en què vivim, alhora que una política amb sentit del que és públic i amb la primacia de les persones per sobre de tot. I més en societats obertes, on la convivència d’oposats, l’acceptació del que és diferent, la renúncia a una representació única apareixen com a senyals d’identitat d’una democràcia convivencial i habitable.
