Escriptora, ha publicat el conte La pirata i Esa delgada línea, un poemari. Es considera una persona empàtica i sensible a les injustícies socials. Fa recitals, i ha treballat sempre en sanitat. Ara surt a les llibreries Vidas, un llibre on deu dones parlen sobre violència de gènere, emigració, malalties mentals, mobbing laboral, sensellarisme… (Editorial Sagesse).
La metamorfosi de “Dia de la Dona Treballadora” a “Dia de la Dona” és per a millor o per a pitjor?
Crec que, al seu moment, quan el dia de la dona incloïa el terme “treballadora”, era molt important. Aleshores no hi havia gaires dones que treballessin i les que ho feien era gairebé sempre en pitjors condicions que els homes. Fins i tot estava mal vist que les dones treballessin. No obstant, ara gairebé totes les dones han de treballar fora de casa, a més de fer-ho a casa, és clar. Una dona sempre és treballadora, perquè fora o dins de casa, sempre està treballant. Potser per això posar-hi l’adjectiu de “treballadora” pot resultar ara una cosa força supèrflua.
En qualsevol cas, també hi va haver intenció de “des-sovietitzar” el concepte. No té alguna cosa de rentat morat l’actual 8 de març?
És clar. Qualsevol celebració en dies assenyalats, al final es fa servir com a màrqueting. La quantitat de coses que es venen per al Dia de la Dona! És un absurd. El que s’institueix com una reivindicació, de lluita, de símbol contra un estat de coses, s’intenta convertir en un ritual anodí.
En qualsevol cas, la realitat és que, a escala global, les dones continuen sent objecte d’una greu discriminació: pobresa, analfabetisme, mutilació, tràfic, bretxa salarial… El teu llibre il·lustra, d’alguna manera, aquest estat de coses?
He intentat donar visibilitat a algunes coses que no es veuen, o es perceben de manera distorsionada. Ignorem coses amb les quals convivim i que, a vegades, són més pròximes del que imaginem. Dominats pels nostres prejudicis, creiem que ho sabem tot, i no és així. Quan ens acostem a les històries de vida, com les que explico al llibre, t’adones que no saps de res. Per això, és millor callar quan no es té la informació suficient per poder opinar. El llibre és producte d’una decisió personal, del desig d’explicar coses que m’afecten molt. El llibre és una cosa feta com per a mi.
Més enllà de la condició de dona, no hi ha al món moltes dones que viuen vides molt pitjors que altres?
Sí, hi ha situacions veritablement insuportables, però molt difícils de canviar perquè estan associades a qüestions culturals, tradicions, rols heretats… És molt dur reconèixer-ho, però cal preguntar-se qui hi guanya amb la superació de les condicions en què viuen les dones de bona part del planeta. A l’hora de la veritat, tothom mira cap a un altre costat. He parlat amb dones de l’Afganistan, el Congo, i el que més m’ha cridat l’atenció és, a més de la terrible realitat en què viuen, la seva capacitat de lluita. Elles sí que realment estan lluitant per la dona. No surten al carrer amb samarretes morades i tambors. Lluiten jugant-s’hi la pell. I això fa enveja.
Aquí, que se surt amb samarretes morades i tambors, no continua havent-hi també discriminacions escandaloses, fins i tot en qüestions com els salaris?
Per molt que diguin que no, continua havent-hi una bretxa enorme entre el que guanyen els homes i les dones per la mateixa feina. Passa en tots els sectors i afecta també les jerarquies, els càrrecs. Aquests dies s’ha recordat el paper de les dones en la ciència, i crec que es xifrava en un 1% el percentatge de dones que ocupen llocs importants en aquest àmbit. A la dona li queda aquí moltíssim recorregut per fer. Per això, dic que no tenim res a celebrar el Dia de la Dona, sinó que hem d’aprofitar-lo per a reivindicar coses. El problema està en el fet que molts joves s’apunten a la celebració, perquè és bonic i divertit, ignorant el rerefons que té el dia 8 de març.
És potser el masclisme, en les seves múltiples expressions, la qüestió més punyent per a les dones, concretament a l’Espanya d’avui?
El problema és terrible. Hi ha moltíssim masclisme i hi ha també dones masclistes. També hi ha llocs on això està molt més arrelat. Entre nosaltres, les dones, hi ha les que tiren terra sobre el problema. Resulta esborronador assistir, gairebé diàriament, a morts per masclisme. Vaig tenir relació amb l’associació ALMA contra la violència de gènere, que cridava l’atenció sobre l’increment exponencial dels maltractaments en dates assenyalades, com ara el Nadal. Això és una cosa que posa de manifest la quotidianitat dels maltractaments masclistes.
El rebrot de l’extrema dreta que vivim té alguna cosa a veure amb el declivi del masclisme?
Sí. És claríssim. Estan incitant a l’odi a la dona i, per extensió, a la immigració, etc. Tot el que estem aprenent, el terreny que estem guanyant, tracten de revertir-lo.
Creus que una excessiva pressió femenina, social, institucional… està encoratjant una certa reacció a la defensiva entre els homes més joves, segons deia aquests dies una enquesta?
Una cosa preocupant pot estar passant amb la gent jove. No és normal que els joves, que teòricament podrien estar menys contaminats de masclisme, s’estiguin tornant masclistes. Crec, i no es diu perquè podria estar mal vist, que en el fons hi ha factors culturals que han portat coses molt arrelades als joves. Potser les xarxes socials i el seu ús també poden estar relacionats amb l’assumpte. En qualsevol cas, caldria tenir mà dura amb el neomasclisme emergent.
No hi ha també una passada de frenada en tota la qüestió de gènere, que ha contaminat el feminisme històric?
El que està passant no té cap sentit. Acostumo a dir que no sóc feminista, entès el feminisme com comunament es fa avui dia. Em reclamo més aviat com a “igualista”, potser perquè he tingut la gran sort que el meu àmbit masculí, els meus cercles, són grans defensors de la dona. Crec que se’ns en està anant una mica la pinça. El que cal buscar és la igualtat, més enllà dels colors. No crec que la dona estigui per sobre de l’home, i viceversa. Això que la dona hagi de ser més que ningú, doncs crec que no. Tots som iguals. L’important és el fons de la persona.
En aquesta passada de frenada, per què qüestions, importants per descomptat, però minoritàries, com les denominades “de gènere”, s’associen al feminisme?
En aquestes qüestions podrien establir-se similituds amb allò de “futbol i toros”, en el sentit que es posen de moda i contribueixen a despistar. Així, contents, miraven cap a un altre costat. Hi ha problemes molt importants que no els veiem, i altres que no ho són i acaben fent-se presents. Abans hi havia uns valors que es van perdent. A les dones se les respectava bastant, en general, encara que també és veritat que s’ha avançat molt a l’hora de compartir les feines de la casa, per exemple. De totes maneres, també hi ha qui encara diu que “ajuda la seva dona”. Hi ha també coses, com el divorci, que han fet que els homes s’hagin d’espavilar.
Consideres que els canvis en els rols de gènere anuncien un món en el qual les dones estan prenent les regnes en terrenys com la política, la ciència, l’economia…?
Sí que crec que aniran un pas més endavant. Potser no ho veurem aviat, però s’està posant de manifest que les dones valem més en moltes coses. Si governessin les dones, hi hauria menys guerres, o deixaria d’haver-n’hi. Tenen experiència en la gestió dels problemes. Quan es doni aquest gir, que es donarà, caldrà veure, de totes maneres, què passa.
Quina part de responsabilitat correspon a la religió en la secundarització de les dones?
Sóc atea, però reconec que m’han ajudat religioses. Històricament, l’Església ha estat terrorífica amb les dones. Anem avançant, però hi ha llocs on la religió continua sent un factor decisiu de sotmetiment de les dones.
Quina opinió et mereix el lema “Finançar els drets de les dones: accelerar la igualtat”, que les Nacions Unides han instituït per a aquest 8 de març de 2024?
Hi estic en contra. Es posa en primer pla el finançament; és a dir, els diners. La qüestió de la dona és una cosa de pensament, de canvis, de lleis…, no de finançament. Sembla posar de manifest que, en el món actual, tot és qüestió de diners. Potser, tanmateix, amb això es tracta de privatitzar, diguem-ne, la gestió dels drets de les dones. Fer, en definitiva, de la injustícia social un negoci.
