A la política actual és més important dir que fer. Allò que alguns en diuen el relat. El que passa, massa sovint, és que aquest relat sol emmascarar una crua realitat: els polítics amaguen sota el relat allò que no fan i haurien de fer, que és governar. I governar és treballar per solucionar els problemes de la ciutadania.
Us voldria explicar un parell d’exemples d’aquest joc de dir i no fer del Govern català, concretament en la sanitat.
D’un temps ençà, s’ha posat la salut mental en el centre dels objectius i les accions polítiques. Sobre una matèria que no se’n parlava i s’amagava, ara sí que toca. I se’n parla obertament. Fins i tot destacades figures públiques expliquen les seves experiències, la qual cosa fa que les persones que pateixen alguna malaltia mental no se sentin estigmatitzades. Això està molt bé.
En aquest assumpte, la Generalitat ha tingut una gran idea. Fer uns anuncis publicitaris on s’esperona la ciutadania a trucar a la sanitat pública i demanar ajut. El problema està en què et poden donar cita per un mes, tres mesos o mig any. Llavors, de què serveix trucar? Un problema que s’haurà agreujat quan tinguis la visita d’un metge i et reconegui que a la sanitat pública catalana no hi ha prou psicòlegs. Llavors, per què cal trucar? Això sí, mentrestant una empresa de publicitat ha ingressat uns bons dinerons que, sense ser demagògic, es podrien haver destinat a una partida dels pressupostos de la Generalitat per reforçar l’atenció sanitària, sobretot la primària, tant malmesa des de les retallades del Govern d’Artur Mas amb el conseller Boi Ruiz al capdavant i que cap altre govern ha revertit. Alguns perquè han estat només preocupats per ser els més independentistes i d’altres perquè ja en van tenir prou en lluitar contra la pandèmia. No han aprés res de res. Seguim igual, amb una atenció primària pública amb recursos mínims. Si es vol anar de pressa només queda l’opció d’anar al sector privat, excepte quan el pacient pateix de càncer o necessita una cirurgia cardíaca. En aquests casos, la sanitat pública sí que garanteix una atenció adequada i ràpida.
Seguim amb salut. Posem un segon exemple i en aquest cas parlem d’un ciutadà que no té cap mútua perquè creu en la sanitat pública. Posem que es dirigeix al seu metge de família perquè li fan mal els genolls, sobretot el dret. Aquest facultatiu li demana una radiografia i una ressonància. La radiografia va ràpida (un parell d’hores d’espera en el mateix CUAP doncs hi havia un foradet), però el pacient segueix amb mal de genoll i haurà d’esperar ¡10 mesos! perquè se li faci una ressonància. La sanitat pública no deu tenir aparells per aquesta prova, pensa el ciutadà, ja que se’l deriva a una clínica privada. Ja han passat ¡10 mesos! des de la primera consulta i amb el resultat de la ressonància torna a demanar cita al seu metge, que el rep en dues setmanes. La visita dura uns breus minuts. Caldrà que el visiti un especialista, la qual cosa era previsible. Cinc mesos més d’espera. Ja fa ¡15 mesos! que es va dirigir per primera vegada al seu metge del CUAP. L’especialista confirma allò que el resultat de la ressonància diu i que tant el pacient com el metge de família ja han llegit: té una fissura al menisc dret. El traumatòleg creu que s’haurà de fer una artroscòpia, però no depèn d’ell. Serà un operador qui acabarà decidint. Ja el trucaran algun dia. Sorprenentment, el menisc del genoll esquerre està trencat, però en aquest cas no caldrà fer-hi res.
Segons les dades de la pròpia Generalitat a data de 19 de febrer, les consultes externes d’especialistes són des de 30 dies a tres mesos. Les proves diagnòstiques també s’han de fer entre 30 dies i tres mesos. Quant a l’artroscòpia, segons les mateixes dades, hi ha 60 dies per operar des de la decisió del cirurgià. El ciutadà estarà pendent de la trucada telefònica. Per cert, els dos especialistes de traumatologia no formen part de la plantilla de la sanitat pública catalana, d’aquesta que tant diu defensar el nostrat govern que s’autoanomena d’esquerres. Són d’una entitat privada a la qual se li paguen els serveis amb els diners públics i així engreixa els seus beneficis. Això sí, la publicitat governamental ens diu que les llistes d’espera compleixen amb la regulació que la mateixa Generalitat s’ha dotat. I què en pensa el pacient? Que els actuals governants són els hereus d’aquell Jordi Pujol que deia que feia una cosa i en feia una altra. Hipocresia institucionalitzada.
